Sovint trobo que hi ha gent que expressa millor el que jo penso. Avui voldria citar un article que he llegit i que explica per què les coses anirien millor si Catalunya fos un país independent. És llarguet, per això l’he retallat una mica, per a que fos més digerible. El considero excepcional. Allà va:
El català emprenyat
Alguns amics meus (…) m’han demanat, arran de l’apagada, si amb la independència viuriem millor (…) I bé, per mi la pregunta està mal enfocada. (...)
Ara el PSOE jugarà a fer de policia bo. Farà quatre concessions, ens donarà alguns traspassos i com que el PP li ho posa tant fàcil, els meus amics quedaran tranquils un temps, fins que la cartera de greuges es torni a omplir i tornin a mirar-se Madrid amb recel. I ens estarà bé. Perquè la pregunta no és si l’aeroport, la renfe o la llum funcionarien millor pel simple fet de gestionar-los des de Catalunya. La pregunta és si tenint un estat propi les responsabilitats no estarien més clares, si no tindríem, els catalans, una capacitat de pressió molt més directe sobre els nostres polítics i els alts funcionaris que gestionen de la nostra qüotidianitat.
La pregunta de si amb la independència les coses funcionarien millor amaga una idea paternalista, caciquil i abstensionista de la política. La pregunta és si, amb un estat propi, els ciutadans no tindríem més possibilitats de fer-les funcionar millor, si no tindríem més mecanismes de pressió i de defensa; aquesta és la pregunta, i la resposta és que sí. Imaginint-se una manifestació de madrilenys a les portes de la Moncloa reclamant llum per la ciutat i uns serveis de rodalies i un aeroport decent. Oi que seria gros, el sarau? Oi que caurien ministres i fins i tot governs? Doncs ara traslladint-la a la Plaça Sant Jaume, que és un espai molt més petit, amb uns polítics que no podrien donar les culpes a Madrid ni utilitzar el nom de Catalunya en va. No creuen que, que a la curta o a la llarga, les coses per força anirien millor, que la ciutadania acabaria vivint amb més alegria i confiança la política i els polítics també i tothom se sentiria més satisfet i compromès amb el país?
El problema no el tenen a Madrid on fan el que han de fer, de la manera com ho han fet sempre (…)El problema el tenim nosaltres que no sabem què volem, que no volem pagar el preu d’una separació i tampoc conformar-nos a ser una vulgar província. Tenim aspiracions i una vanitat i fem com aquestes dones histèriques que deixen verd el marit i li organitzen grans numerets quan no se senten prou valorades, i després continuen amb ell com si res. Una dona histèrica: això és el català emprenyat, així de patètic.
Enric Vila
(publicat a Elsingulardigital.com)
27/07/2007
26/07/2007
Els altres "subnormals"
Companys, com que el post de l'amic Murray mereix una reflexió àmplia, em permeto fer-la amb un altre post. És evident que Catalunya ha pres un camí de caiguda en picat. I és més evident encara, especialment en aquesta legislatura, la sensació de desemparament que tinc en veure que el meu president s'amaga una i una altra vegada quan van maldades. No crec que calgui ser un llumetes per constatar que, a hores d'ara, Montilla va camí de convertir-se en el pitjor president de la història.
Ara bé, d'aquesta pèssima situació en què estem immersos no se n'escapa ningú. Ningú. És a dir, tampoc els qui ens han governat tota la vida. De l'esfondrament del Carmel en podem criticar la gestió de la crisi i la lentitud en la ressolució (en els casos en què ha arribat) de les indemnitzacions que corresponguin. D'acord. Però també hem de criticar els il·luminats que van aprovar el traçat i la seva construcció. I aquí apareix CiU.
Podem criticar, i jo sóc el primer, l'absoluta manca de fermesa i contundència per exigir de Madrid un servei de rodalies decent. I critico l'estúpid partidisme que fa que, precisament, la coincidència de color polític a Madrid i Catalunya en sigui la causa. No entraré a qüestionar què hauria fet un govern de CiU, perquè no sóc ni vull ser futuròleg. Però sí crec necessari constatar que el dèficit en inversions de RENFE a Catalunya no és un fenomen recent, i molt menys encara, exclusiu de fa dues legislatures.
El mateix es pot dir de les infrastructures en energia que tenim a casa nostra. L'altre dia el Periódico feia pública una dada esfereïdora, de ser certa. Aportem el 25 per cent dels diners que s'inverteixen en energia, però només rebem un 15 per cent. ¿Fenomen exclusiu dels governs socialistes? No.
Amics, a Catalunya se l'han pres pel pito del sereno tots, i des del primer dia. I des del primer dia aquí ens hem deixat encular. Hi haurà hagut èpoques en què haurem plorat més i ens haurem fet els enrabiats més que ara, d'acord. Però el nostre problema amb Espanya, i amb nosaltres mateixos, és de fa segles, i encara no existien els sociates.
¿Una Catalunya independent? D'acord. Però del primer que em vull independitzar és de “la Caixa”, que no és precisament madrilenya, però sí la protagonista principal del pitjor espoli i greuge comparatiu per a l'economia domèstica de la història d'aquest estimat país nostre.
I una segona reflexió. A qui posem davant de la Catalunya lliure? Perquè quan n'hem parlat, tots hem convingut que la gran mancança que tenim avui dia és la del polític amb capacitat de lideratge, amb idees clares, amb sentit de país i, sobretot, amb voluntat de servei als ciutadans.
Amics, crec que la crisi va més enllà del color dels partits. La classe política, m'atreviria a dir que de les darreres dècades, ha augmentat la fisura que existeix entre el poder i el carrer. Sobretot, crec jo, perquè ha estat incapaç d'adaptar-se als nous temps, probablement per desídia i interès a desinteressar-se'n, si em permeteu dir-ho així, quan més enllà de la condició de ciutadans creix amb força la necessitat de ser tractats com a consumidors.
Som consumidors de serveis públics, i tenim drets per això. I som consumidors també de béns privats, i tenim dret a que les administracions ens en garanteixen el correcte subministrament (estic pensant en aerolínies i telecomunicacions, per exemple) I aquí no passa ni una cosa ni l'altra.
Fa temps que reclamo que es creïn autèntiques institucions que vetllin perquè els serveis als ciutadans/consumidors arribin com ens mereixem i com, d'altra banda, s'especifica en els contractes (també "públics"), infringits una vegada i una altra. Penso sobretot en una modificació del Codi Penal i en la creació d'una mena de Ministeri Fiscal i judicatura que enviï a la garjola polítics mentiders i presidents de consells d'administració i principals accionistes de grans empreses estafadores per sistema.
Però amics, "con la Iglesia hemos topado". Els quartos són els quartos, i manen sobre la política, i també sobre la justícia. I nosaltres som les titelles dels quatre fills de puta que mouen els fils.
Amic Murray. Tens més raó que un sant. Hem de treure les torxes. Però no t'oblidis també de cremar la casa de Ricard Fornesa.
Ara bé, d'aquesta pèssima situació en què estem immersos no se n'escapa ningú. Ningú. És a dir, tampoc els qui ens han governat tota la vida. De l'esfondrament del Carmel en podem criticar la gestió de la crisi i la lentitud en la ressolució (en els casos en què ha arribat) de les indemnitzacions que corresponguin. D'acord. Però també hem de criticar els il·luminats que van aprovar el traçat i la seva construcció. I aquí apareix CiU.
Podem criticar, i jo sóc el primer, l'absoluta manca de fermesa i contundència per exigir de Madrid un servei de rodalies decent. I critico l'estúpid partidisme que fa que, precisament, la coincidència de color polític a Madrid i Catalunya en sigui la causa. No entraré a qüestionar què hauria fet un govern de CiU, perquè no sóc ni vull ser futuròleg. Però sí crec necessari constatar que el dèficit en inversions de RENFE a Catalunya no és un fenomen recent, i molt menys encara, exclusiu de fa dues legislatures.
El mateix es pot dir de les infrastructures en energia que tenim a casa nostra. L'altre dia el Periódico feia pública una dada esfereïdora, de ser certa. Aportem el 25 per cent dels diners que s'inverteixen en energia, però només rebem un 15 per cent. ¿Fenomen exclusiu dels governs socialistes? No.
Amics, a Catalunya se l'han pres pel pito del sereno tots, i des del primer dia. I des del primer dia aquí ens hem deixat encular. Hi haurà hagut èpoques en què haurem plorat més i ens haurem fet els enrabiats més que ara, d'acord. Però el nostre problema amb Espanya, i amb nosaltres mateixos, és de fa segles, i encara no existien els sociates.
¿Una Catalunya independent? D'acord. Però del primer que em vull independitzar és de “la Caixa”, que no és precisament madrilenya, però sí la protagonista principal del pitjor espoli i greuge comparatiu per a l'economia domèstica de la història d'aquest estimat país nostre.
I una segona reflexió. A qui posem davant de la Catalunya lliure? Perquè quan n'hem parlat, tots hem convingut que la gran mancança que tenim avui dia és la del polític amb capacitat de lideratge, amb idees clares, amb sentit de país i, sobretot, amb voluntat de servei als ciutadans.
Amics, crec que la crisi va més enllà del color dels partits. La classe política, m'atreviria a dir que de les darreres dècades, ha augmentat la fisura que existeix entre el poder i el carrer. Sobretot, crec jo, perquè ha estat incapaç d'adaptar-se als nous temps, probablement per desídia i interès a desinteressar-se'n, si em permeteu dir-ho així, quan més enllà de la condició de ciutadans creix amb força la necessitat de ser tractats com a consumidors.
Som consumidors de serveis públics, i tenim drets per això. I som consumidors també de béns privats, i tenim dret a que les administracions ens en garanteixen el correcte subministrament (estic pensant en aerolínies i telecomunicacions, per exemple) I aquí no passa ni una cosa ni l'altra.
Fa temps que reclamo que es creïn autèntiques institucions que vetllin perquè els serveis als ciutadans/consumidors arribin com ens mereixem i com, d'altra banda, s'especifica en els contractes (també "públics"), infringits una vegada i una altra. Penso sobretot en una modificació del Codi Penal i en la creació d'una mena de Ministeri Fiscal i judicatura que enviï a la garjola polítics mentiders i presidents de consells d'administració i principals accionistes de grans empreses estafadores per sistema.
Però amics, "con la Iglesia hemos topado". Els quartos són els quartos, i manen sobre la política, i també sobre la justícia. I nosaltres som les titelles dels quatre fills de puta que mouen els fils.
Amic Murray. Tens més raó que un sant. Hem de treure les torxes. Però no t'oblidis també de cremar la casa de Ricard Fornesa.
25/07/2007
Subnormals
No em detindré en els fets, perquè són àmpliament coneguts per tots. Només els exposo sucintament:1-Apagada elèctrica que ni a Burundi (amb quatre ministres catalans d' Indústria en l'última dècada, oju).
2-Col.lapse crònic dels trens de rodalies
3-Caos absolut a l'aeroport ara fa un any
4-Bloqueig de l'ampliació del Prat mentre amb els nostres calers fan Barajas 2
4-Esfondrament del Carmel
Davant de la magnitud de la tragèdia el més fàcil seria insultar i escopir els nostres polítics. Per sectaris, mediocres i tarats. Però això, com dic, seria massa superficial.
Anem més enllà. De qui és la culpa?? LA CULPA ÉS DELS SUBNORMALS DELS CATALANS, la culpa és del putu imbècil que viu al Carmel i que torna a votar els sociates -i els seus socis-, de l'anormal a qui li reventen les vacances i que tornar a votar sociata, del fill de puta que perd cada dia una hora en retards de la RENFE i que torna a votar sociata i del sodomita que es queda sense llum quatre dies i que tornarà a votar sociata.
A tots ells, els hi desijto una morta a una presó turca. SOU PÚRRIA, ESCÒRIA I PUTU LUMPEN QUE ESTÀ ARROSSEGANT TOT UN PAÍS CAP AL PUTU ABISME.
Solucions que proposo.
a) independència: no cal argumentar-la perquè les coses òbvies NO es discuteixen
b) insumissió fiscal: cap català paga cap impost més
c) manifestacions VIOLENTES a la porta de la vivenda del Montilla, del Saura, del Carod, del Pizarro, del ZP....
Si aquestes opcions no funcionen, donarem un pas més i iniciarem el gassejament massiu i indiscriminat de la perifèria de Barcelona i dels barris que durant 30 anys han estat votant els mateixos oligofrènics.
Nens, ens estan portant cap al Tercer Món. Ara és l'hora, catalans.
23/07/2007
Enric Alfaro
Amics, avui vull parlar de l’Enric Alfaro, Harry Potter per als amics. I més que d’ell, de la nostra estimada Generalitat.La meva estimada senyora, que treballa a la Fnac, em va comentar que aquest Govern nostre no ha permès a les llibreries obrir de nit per a vendre els primers exemplars de la última novel·la del Harry Potter, acabats de sortir del forn. L’horari comercial és, per llei, de 10 a 22 hores i sanseacabó. Té collons.
L’argument (en la meva opinió totalment enganyós) de limitar els horaris comercials és que d’aquesta manera es defensa la petita botiga i el treballador. És una mentida perquè la meva mare, que té alguna botiga, quan començava el negoci li hauria anat molt bé poder obrir els diumenges. No hi havia calers i s’havia de fer pasta com fos. De fet, algun diumenge va obrir i va haver de parar perquè la van advertir que a la propera, multa. Així protegeix els petits comerços la nostra estimada Gene.
Però que ara fem la conya aquesta de no poder obrir en dates especials (llençament de la PlayStation, de l’últim llibre del Harry Potter, etc) ja passa taca d’oli. ¿No hi haurà molta gent interessada a comprar-lo aquella nit (encara que no us ho cregueu: sí, n’hi ha molta)? ¿Aleshores? Tu, Govern, per a qui treballes, ¿per a la població o per als lobbys de botiguers que et tenen agafat pels collons?
Qué pena.
Gallifante de la setmana: els espanyols, uns altres que tal. Deixa’ls anar. El tema del ‘segrest’ (¿per què se li diu així?) del darrer número d’El Jueves és una puta broma, i en el seu honor penjo la portada censurada. Perquè això és el que és, censura a posteriori, però censura al cap i a la fi. Borbons als taurons.
12/07/2007
Conejo que vuela, conejo a la cazuela
Javierín Saviola, estimat meu, et preguntes amb veu alta com et rebrà el Camp Nou (diari Sport dixit) Jo et responc macu: a escupinades, bufetades i, si pot ser, a cops d'ampolla. Això d'entrada. La resta la deixo a decisió de cadascú.
Company, això és el que hi ha, i, en el teu cas, encara està més justificat.
Primer, perquè després de posar-te la samarreta sagrada del Barça, no et pots posar la del Mandril. Sembla mentida que en ple segle XXI aquestes coses encara no s'expliquin a les escoles. És clar, Javierín meu, que molt probablement aquesta cara de cretí analfabet que tens demostra efectivament que tu, el que és una escola, només la vas veure el dia que a ta mare li van dir que ho deixés estar, que no hi havia res a fer.
Abandonada la idea del pupitre, vas permetre que la teva vida la passés a controlar un mafiós de tres al quarto, de nom Cabrera (de cabró) Brizuela. És clar que el mafiós en qüestió va tenir la immensa sort de trobar-se'n un com ell, l'amic Joan per ser exactes. I tu, gran professional i millor fill de puta, te'n vas aprofitar per treure'ns el contracte més usureru de la història del club.
I tu, què ens has donat tu a canvi? No hi pensis, no. Ja t'ho dic jo. Res. De gols n'has fet a can Barça, alguns, és veritat. Però als partits importants no has sucat mai. I títols? De títols quants? Cap ni un. Això sí, pensar-te que eres un crack i que mereixies aquest tracte, bé ho has pensat. I bé ho has reclamat. Ploramiques, que ets un ploramiques.
Quan et vam enviar a Mònaco, un any i cap a casa, de bo que ets. Quan et vam enviar a Sevilla, un any i cap a casa, de bo que ets. I després, pessetero llardós, quan el club et va cercar una sortida definitiva l'any passat, tu no, tu ben aferradet a la teva cadira del vestidor, i anar cobrant aquest sou ignominiós malgrat saber que a casa nostra no hi pintaves res.
N'hi ha que d'això s'atreveixen a dir-ne professionals. Deuen ser els mateixos desgraciats que han corejat el teu nom al nostre temple, i que ara no saben on fotre's. No, amic Javierín, un paràsit del futbol, això és el que ets, tu i els que són com tu. Rates de claveguera que no mereixeu ni jugar a les timbes familiars de Les Planes.
La vida, company, al final ens posa a tots al nostre lloc. El teu, de moment, el tinc reservat a la diana de casa meva, mentre espero que arribi una nit d'aquestes en què somnio que et trenco aquesta cara de conill merdós que tens.
Company, això és el que hi ha, i, en el teu cas, encara està més justificat.
Primer, perquè després de posar-te la samarreta sagrada del Barça, no et pots posar la del Mandril. Sembla mentida que en ple segle XXI aquestes coses encara no s'expliquin a les escoles. És clar, Javierín meu, que molt probablement aquesta cara de cretí analfabet que tens demostra efectivament que tu, el que és una escola, només la vas veure el dia que a ta mare li van dir que ho deixés estar, que no hi havia res a fer.
Abandonada la idea del pupitre, vas permetre que la teva vida la passés a controlar un mafiós de tres al quarto, de nom Cabrera (de cabró) Brizuela. És clar que el mafiós en qüestió va tenir la immensa sort de trobar-se'n un com ell, l'amic Joan per ser exactes. I tu, gran professional i millor fill de puta, te'n vas aprofitar per treure'ns el contracte més usureru de la història del club.
I tu, què ens has donat tu a canvi? No hi pensis, no. Ja t'ho dic jo. Res. De gols n'has fet a can Barça, alguns, és veritat. Però als partits importants no has sucat mai. I títols? De títols quants? Cap ni un. Això sí, pensar-te que eres un crack i que mereixies aquest tracte, bé ho has pensat. I bé ho has reclamat. Ploramiques, que ets un ploramiques.
Quan et vam enviar a Mònaco, un any i cap a casa, de bo que ets. Quan et vam enviar a Sevilla, un any i cap a casa, de bo que ets. I després, pessetero llardós, quan el club et va cercar una sortida definitiva l'any passat, tu no, tu ben aferradet a la teva cadira del vestidor, i anar cobrant aquest sou ignominiós malgrat saber que a casa nostra no hi pintaves res.
N'hi ha que d'això s'atreveixen a dir-ne professionals. Deuen ser els mateixos desgraciats que han corejat el teu nom al nostre temple, i que ara no saben on fotre's. No, amic Javierín, un paràsit del futbol, això és el que ets, tu i els que són com tu. Rates de claveguera que no mereixeu ni jugar a les timbes familiars de Les Planes.
La vida, company, al final ens posa a tots al nostre lloc. El teu, de moment, el tinc reservat a la diana de casa meva, mentre espero que arribi una nit d'aquestes en què somnio que et trenco aquesta cara de conill merdós que tens.
10/07/2007
Stand up
Amics hereus, avui volia compartir amb vosaltres una instantània gloriosa. L’altre dia, un col·lega meu de la feina a qui vosaltres coneixeu va tenir la sort de poder anar a un circuit de Formula 1 a cobrir la previa de la cursa que s’hi feia el cap de setmana. Fins aquí molt bé. Però el millor va venir quan, en un programa en directe, la presentadora va donar pas al nostre intrèpid reporter, que va fer l’stand up de la següent manera (he considerat convenient preservar el seu anonimat):
Enorme.
Gallifante de la setmana: per la Fifa, la Uefa, la Federació Espanyola de Futbol, la Federació Catalana d’Ídem i tot el que se les hi assembli. Per què s’han d’aturar les competicions de futbol durant tant de temps a l’estiu?? Tinc mono! Sort n’hi ha de la Copa Amèrica de futbol, un pufu de competició, però que em serveix de metadona per a la desintoxicació.
PS. Mireu-vos el video del Raphael que hi ha al Vidioclup, sisplau.
Enorme.PS. Mireu-vos el video del Raphael que hi ha al Vidioclup, sisplau.
04/07/2007
L'esbrufadora menopàusica
Aurora Massip serà a partir del setembre la nova portaveu del Govern (sic) de la Generalitat de Catalunya. Una criatura amb el títol de periodisme (que no necessàriament periodista, hauríem de començar a tenir-ho clar, això) sorgida de la COM i que en els darrers mesos ha estat col·laboradora habitual del Cuní, concretament en qüestions d'economia. No us deixeu enganyar. Si mai l'heu vista, potser us ha meravellat la seva tendresa. Gran error! Tinc un company aquí a Menorca que ha estat becari de la COM, i entre altres virtuts li destaca la de ser “esbrufadora (histèrica) i menopàusica”.
Ara bé, més enllà del personatge en qüestió, el que m'esgarrifa és que la Generalitat deixi en mans d'un perfil com aquest la tasca de “comunicar als ciutadans l'acció de govern”, donat que l'executiu s'ha adonat que “molts ciutadans tenen la percepció que el Govern no fa res”. Ho poso entrecomillat perquè aquestes són paraules d'avui d'aquesta qui ja és, sens dubte, una amiga més de la professió.
Es veu que l'esbrufadora en qüestió compareixerà davant dels mitjans després dels consells de govern acompanyada d'un conseller. La xicota farà la seva exposició i després... ai després... ¿Què passarà quan un periodista li demani per algun tema que no formi part dels assumptes tractats al consell? ¿Tornarà el cèlebre “això no toca”? ¿O respondrà com els taurons de la Casa Blanca? “D'això ja s'us n'informarà puntualment”. “No estic autoritzada a...” “El Govern no té previst tractar...” ¿Per quins setze ous la tasca d'un polític l'ha d'assumir l'esbrufadora? ¿Quan li pagarà el Montilla (o sigui, els catalans) per llegir comunicats i regatejar els companys?
Jo proposo que d'ara endavant el nou Director General de Trànsit sigui l'Espartac Peran. Futura directora de Medi Ambient, Mònica López. I ja que estem, creem la conselleria de queques insuportables i la deixem en mans de la Melero. Bravo per tots, sí senyor. El circ bananero de Catalunya incorpora un nou pallasso. Mentrestant, però, va perdent el poc prestigi que li queda, a cada passa que dóna.
Ara bé, més enllà del personatge en qüestió, el que m'esgarrifa és que la Generalitat deixi en mans d'un perfil com aquest la tasca de “comunicar als ciutadans l'acció de govern”, donat que l'executiu s'ha adonat que “molts ciutadans tenen la percepció que el Govern no fa res”. Ho poso entrecomillat perquè aquestes són paraules d'avui d'aquesta qui ja és, sens dubte, una amiga més de la professió.
Es veu que l'esbrufadora en qüestió compareixerà davant dels mitjans després dels consells de govern acompanyada d'un conseller. La xicota farà la seva exposició i després... ai després... ¿Què passarà quan un periodista li demani per algun tema que no formi part dels assumptes tractats al consell? ¿Tornarà el cèlebre “això no toca”? ¿O respondrà com els taurons de la Casa Blanca? “D'això ja s'us n'informarà puntualment”. “No estic autoritzada a...” “El Govern no té previst tractar...” ¿Per quins setze ous la tasca d'un polític l'ha d'assumir l'esbrufadora? ¿Quan li pagarà el Montilla (o sigui, els catalans) per llegir comunicats i regatejar els companys?
Jo proposo que d'ara endavant el nou Director General de Trànsit sigui l'Espartac Peran. Futura directora de Medi Ambient, Mònica López. I ja que estem, creem la conselleria de queques insuportables i la deixem en mans de la Melero. Bravo per tots, sí senyor. El circ bananero de Catalunya incorpora un nou pallasso. Mentrestant, però, va perdent el poc prestigi que li queda, a cada passa que dóna.
El 'ninisme'
He trobat un nom per definir el que passa a Catalunya actualment: el ninisme. Res a veure amb el ‘neng-isme’, fenòmen que també ens envaeix però que no té res a veure amb la crisi d’idees a la qual em refereixo.L’altre dia vaig llegir al Lluís Uría, corresponsal de La Vanguardia a París, un tio que, per cert, m’agrada força. Com escriu, vull dir. El 29 de juny escribia això:
“Henri de Queuille (1884-1970), médico y político francés de larguísima trayectoria —diputado radical-socialista y secretario de Estado en los años veinte y treinta del siglo pasado, colaborador de De Gaulle en el Comité de Liberación Nacional y varias veces ministro en los años cuarenta y cincuenta— (…)Aja! Enorme cita. Coneixerà Montilla a Henri de Queuille? Ell ho dubto, però potser l’Iceta sí. Continua el Lluís Uría:
Suya es, o a él se atribuye, una demoledora cita: "No hay ningún problema en política que una ausencia de solución no pueda resolver”.
“El arte de entretener los problemas hasta hacerlos desaparecer del horizonte —objetivo principal e inconfesado de tantas y tantas comisiones de estudio y grupos de trabajo— no es una particularidad francesa. (…)Ja ho tenim, Catalunya s’ha instal·lat en el ‘ninisme’. Un estat en el qual podem estar gràcies a la bonança econòmica, l’apatia política i la manca d’ambició de la societat. No serà fins que entri algú amb idees i ganes d’arriscar que sortirem d’aquesta letàrgia fastigosa.
En Francia, esta habilidad política ha marcado el último cuarto de siglo. Los mandatos presidenciales del socialista François Mitterrand (1981-1995) y el conservador Jacques Chirac (1995-2007), lastrados por tres esterilizadoras 'cohabitaciones', han constituido en gran parte dos periodos conseguidos de lo que el periodista Franz-Olivier Giesbert, director del semanario Le Point y autor de una magnífica biografía de Chirac, designa como "ninismo". Lo que viene a ser no hacer "ni una cosa ni la contraria". No hacer nada, en definitiva, que pueda alterar sustancialmente el statu quo y pueda poner en peligro la posición de quien ostenta el poder y su principal objetivo: durar.”
¿Hem d’esperar a que hi hagi una crisi econòmica per a posar-nos les piles i demanar responsabilitats als que ens governen?
01/07/2007
Esperança a Darfur?

Aquesta setmana es va reunir el Grup de Contacte Ampliat sobre Darfur per acabar de perfilar el desplegament d’una força de pau en aquesta regió sudanesa i les ajudes que donarà la comunitat internacional. Però la veritat és que mirant l’evolució del conflicte de moment cal ser escèptics sobre com evolucionaran les coses en el torturat país africà.
Serà prou eficaç el contingent pacificador de la Unió Africana? Les potències s’involucraran veritablement en el conflicte?
Serà prou eficaç el contingent pacificador de la Unió Africana? Les potències s’involucraran veritablement en el conflicte?
Comencem pel principi, Darfur és el paradigma de guerra oblidada. Va començar pràcticament a la vegada que la de Iraq però ha tingut una cobertura mediàtica molt menys extensa. Però el drama humà és terrible: la regió sudanesa ha patit 250.000 morts i dos milions llargs de desplaçats.Explicar el per què va esclatar és bastant llarg, però bàsicament s’enfronten les tribus africanes contra les tribus nòmades d’arabitzats –població barreja de negres i beduins-. Els primers es dediquen a l’agricultura i els altres a la ramaderia. El motiu és la lluita pel control de les poques terres fèrtils que han deixat els llargs anys de sequera.
El govern sudanès sempre ha afavorit a la població arabitzada, així que la pitjor part se l’han emportat els africans que han patit la repressió de l’exèrcit sudanès i de les milícies paramilitars dels janjaweed. A tot això s’ha d’afegir que a Darfur hi ha petroli...
Ara, la Comunitat Internacional vol enviar una força de pacificació. Ja hi ha soldats de la UA a Darfur, però només són 7.000 per controlar un territori gairebé tant gran com França. Ara es parla d’enviar entre 17.000 i 25.000, però no sé si seran suficients. També caldrà veure si poden utilitzar les armes per protegir als civils, o només en defensa pròpia.
La clau serà el grau d’implicació que tinguin les potències. EUA, Gran Bretanya i França han actuat sempre de cara a la galeria, condemnant les massacres però sense fer res contundent. Rússia i Xina han protegit al govern sudanès, Moscou li ven les armes i Pekín li compra el petroli.
Fins ara tot a Darfur han sigut bones paraules, Sudan s’ha rigut de Nacions Unides, mentre les potències miraven cap a una altra banda. La Cort Penal Internacional ha obert alguns casos per crims de guerra, però la seva eficàcia és incerta. Mentrestant, al país de l’Àfrica viu el que per a molts és la pitjor crisi humanitària del segle XXI. Condolezza Rice va dir aquesta setmana que “la comunitat internacional no pot seguir sense fer res” i el ministre d’Afers Exteriors francès, Bernard Kouchner, va proclamar en un atac d’optimisme que “el futur s’ha il·luminat per a Darfur”. A veure si és veritat...
Subscribe to:
Posts (Atom)
