27/02/2007

Dues setmanes

Avui em ve de gust fer una mica de tertuliano. Però no un tertuliano qualsevol, no: de tertuliano del Basté o de l’Arús. És una activitat noble i saludable: pots dir el que vulguis i després ningú no et passa comptes. I, a més, et paguen. Desgraciadament, crec que Garridasa encara no té prou fons per a compensar-me econòmicament. Però, què tal unes braves? Bé, deixem-ho.

Em sembla que ens han faltat dues setmanes. Em refereixo al Barça. Després de la desil·lusió de l’anada amb el Liverpool, va arribar l’Athletic i, amb l’Eto’o de titular, vam tornar a jugar com feia temps que no veia. Em va recordar l’equip de l’any passat. És cert que l’Athletic no és el mateix que el Liverpool. Però crec que, jugant així, amb qualsevol altre equip davant també hauriem guanyat.

Recordo que al primer any del Rijkaard vam començar jugant terriblement malament i amb el fitxatge del Davids tot es va arreglar i vam ser el millor equip de la segona volta de la Lliga. ¿Tan bo era el Davids? No ho crec. Però solucionar la seva posició va ser com tocar la tecla adient per a que la resta de l’equip es configurés correctament. Em sembla que amb l’Eto’o pot passar una cosa similar, amb l’afegit que ell sí que és boníssim.

Per això deia que potser ens han faltat dues setmanes. Dues setmanes per a que l’amic Eto’o estés una mica més rodat i en millor forma física. Ara ha aparegut quan ja tenim dues eliminatòries per remuntar i, a més, en camp contrari. El que sí certifica la seva tornada és el ja sabiem: que la Lliga és nostra. Serà la segona vegada en tota la nostra història que guanyem tres lligues seguides. Poca broma. I, de passada, seguirem la ruta marcada pel Dream Team: primer any, Lliga; segon any, Lliga y Copa d’Europa; tercer any, Lliga.

Gallifante de la setmana: parlant del rei de Roma, aquesta setmana el gallifante se l’endú l’amig Johan, premi a la demagògia. El colega escribia això el passat 12 de febrer:
“Ahora bien, el fútbol son ciclos. Y cada ciclo, de tres o cuatro años. Difícilmente más. Esa fecha de caducidad incluye también a las plantillas que rinden y obtienen premios (...) Yo no entraré a desmenuzar si la renovación ha de ser grande o pequeña ni a quién ha de afectar, pero sí tengo clara una cosa. Hay momentos de transición. Y éste es uno de estos momentos.”
Però ahir, 26 de febrer, després de destrossar l’Athletic, el Mestre canvia de criteri:
“Si yo fuera un futbolista del actual equipo del FC Barcelona me rebelaría ante los que aseguran que esta plantilla ha llegado al final de su ciclo.”

M’agrada això de “me rebelaría ante los que aseguran”. A mí que me registren, oiga.

Gallifante honorari

L'amic Luis Aguilé ens regala aquest magnífic "Nadie me quita mis vacaciones en Castellón". Believe it or not, és un videoclip pagat per Marina d'Or per atreure turistes a la costa valenciana. Gallifante honorari a la millor interpretació.

25/02/2007

Per quan un clàssic indiscutible?


Aquesta nit s’entreguen els Oscars. Estrelles amb vestits caríssims passejant amunt i avall per la catifa vermella, fent-se fotos de contorsionista, d’esquenes i mirant seductorament a la càmara amb les espatlles al aire. "Color, color", que diaria en Pérez de Rozas, i molt de narcisisme. La cerimònia: purpurina, minuts i minuts de badalls esperant els 5 o 6 premis importants, i grans decepcions en el 90 per cent de les vegades. Tot i això he de reconèixer que m’he empassat la gala molts i molts anys, i si no fos perquè una s’aixeca a les 5 del matí, hora britànica, aquesta matinada m’enganxaria una bona estoneta davant del televisor. Ho admeto, els Oscars són una porqueria i cada any que passa dic que són els últims que em miro. Promeses imcomplertes, perquè sóc una adicta reincident. Una droga.

Aquesta nit, Lady Mirren i Mr. Whitaker ja es poden anar estudiant el discurset d’agraïment. De totes maneres, “Pe” Raimunda ha estat la gran triomfadora encara que marxi a casona sense l’estatueta més lletja que s’ha creat mai. Des de les vergonyes de La mandolina del capitán Corelli o Vanilla Sky, Miss Cruz ha passat al reconeixement general de la seva bellesa i aptituts interpretatives i a ser la nova musa d’en Woody Allen. Per cert, no us explicaré què entèn la meva àvia per “mandola” o mandolina” (tot això, amb accent de les Terres de l’Ebre) però com que tots sou molt avispats, ja m’entendreu.

La pel.lícula i el director, suposo que a repartir entre Scorsese y González de Iñárritu. Pel meu gust, Babel és millor que Infiltrados (del mexicà, encara millors Amores Perros i 21 Gramos). Però com diu avui el Robert de Niro a l’entrevista-reportatge que publica El País Semanal, “Espero que Marty se lleve el Oscar. Sólo porque se lo merece por las demás películas. Ya veremos.” Doncs sí, té raó el gran Bob. En de Niro ha rodat 8 pelis amb l’Scorsese. Ara diu: “Si ruedo dos películas más con Scorsese, llegar a diez, seré feliz”. Robert, Marty, a què espereu? Estem molt mancats de nous classics. Ahir, tot sopant en un italià de Wardour Street amb en Fonty Pyton ho discutíem. Quan de temps fa que no veiem una obra d’art com els Padrinos?

En els últims 15 anys s’han fet bones pel.lícules. Fonty recordava Million Dollar Baby (Mystic River o Sin Perdón també hi serien. Gran Eastwood!). A mi em va tocar Una Historia de Violencia, d’en Cronenberg. N’hi ha d’altres, com La lista de Schindler. Excel.lents pel.lícules. Però cap obra mestra indiscutible.


Recomanació de la setmana: suposo que l'haurà vista gairebé tothom, però per als qui van tard Little Miss Sunshine. Una delícia.

23/02/2007

Tu ets independentista o ets sadomasoquista?


Hi havia una vegada un poble, a l’Edat Mitjana, que vivia encaixonat entre dues grans potències europees. Després de guanyar una guerra, una d’elles va invair el territori i el va integrar al seu estat.

A partir de llavors, l’estat es va dedicar a l’expoli d’aquest territori. Recollia els impostos i en tornava una petita part, ja que suposadament s’havien d’afavorir els territoris més pobres.


Malgrat això, les xifres indicaven que aquestes zones, tot i les inversions rebudes, no avancaven, i que a més els diners que s’enduien dels nostres amics servien fonamentalment per invertir a la capital del Regne, que creixia i creixia amb injeccions constants de diners de tot l’estat.


La falta d’inversions de l’estat en el nostre territori causava greus perjudicis per als seus habitants, que havien de pagar per circular pels seus camins, tenien uns transports molt pitjors que a la capital i pagaven molt més per ells. En canvi, l’estat construïa a la capital infraestructures faraòniques per convertir-la en el principi i fi de tot (amb els diners de tots els súbdits, és clar).


Pensareu que, tenint en compte aquest expoli, els habitants del nostre territori serien estimats i valorats per la resta de l’estat, i que els estarien agraïts. Ai amics, que perduts esteu en aquest comte! No!! Els habitants del nostre territori eren mirats amb recel i desconfiança, es creia que parlaven el seu idioma només per fotre i un cop que van llençar una proposta de col.laboració demòcratica i legitimada per la gran majoria del poble van rebre amenaces de tancs i boicots comercials.


Fins i tot una vegada, un dels tallers més col.laboracionistes d’aquest territori, anomenat La Caisae, va intentar comprar un taller de la capital i el van insultar, amenaçar i boicotejar.
A més, era habitual rebre insults a mols pamflets de l’època. Això, sí, si alguna vegada algun súbidt del nostre territori osava a tornar els insults, era vilependiat i humil.liat per tota la maquinària estatal (també si ho feia sense insults, com el conegut cas Oleguerius).

I TU, AMB QUI VAS, EN AQUEST COMTE?

Tu vols seguir anant en els rodalies de Barcelona?

Fins quan aguantaràs que l’estat inverteixi el doble en trens a Madrid a Barcelona, i que a sobre ells paguin menys per quilòmetre?

Estàs d’acord amb que AENA inverteixi a Barajas gairebé el 54% del pressupost estatal quan té un trànsit del 22%? http://www.elpais.com/articulo/cataluna/AENA/prima/Barajas/frente/Barcelona/58/inversion/pese/solo/tiene/22/pasaje/elpepuespcat/20061117elpcat_2/Tes

T’has passejat mai per la T-4, feta pel mateix govern que frena l’expansió d’El Prat?

Què sents quan pagues un peatge?


DEIXA’T DE PÀTRIES I NACIONALISMES. MIRA EL TEU COMPTE CORRENT: TU ETS INDEPENDENTISTA O SADOMASOQUISTA??


(no sé si la independència és la solució total, però sí que serà millor que el que tenim ara: com a mímim, la meva cartera la tindré més a prop, si no s'utilitzaran els meus diners per afavorir indiscriminadament altres centres. I en tot cas, només per eliminació d'opcions, ja val: el sistema actual -i hem provat totes les vies de millora- és insostenible. Provem-ne un altre.)

Crack de la setmana: Los desayunos de TVE, per fer un programa equilibrat, interessant i educat sobre l'actualitat en una TV pública. I amb audiència. Con un par.

Loser de la setmana: Ramon Pellicer, el proper conductor de TN Vespre, que en les seves primeres declaracions ha afirmat que la noticia que més li agradaria donar és la victòria de Royal a França. La impunitat de l'esquerra a Catalunya no té límits. Us imagineu que, en debutar, l'Urdaci hagués declarat que la noticia que més voldria donar era la victòria de Bush?? Fora, home, fora.

I fora també TV3 per recòrrer sempre als mateixos carcamals (Pellicer, Otero, González...), que en la majoria de casos perden el cul quan els criden de Madrid, i que són rebuts amb grans honors de nou aquí quan els fan fora allà. Algú s'estima TV3 i el país?

Jugador de la setmana: David Silva (València). Ens va clavar un i a l'Inter un altre. Dos gols decisius per un jugador modern, complet i mossegador. Que n'aprenguin.

Personatge de sèrie TV de la setmana: John Abruzzi, de Prison Break, perquè els vells mafiosos mai no moren.

Restaurant de la setmana: Lluís de les Moles, al centre de Barcelona. Només obren als migdies, però fan un jalu de la Cerdanya boníssim i copiós, en un restaurant elegant i acollidor... i tot en un menú de 18 euros. Believe me.

21/02/2007

Comment tu t'apelle?

Al·lots i al·lotes. Em breus minuts comença el Barça, així que ja em permetreu que sigui breu, tant com per dir un parell de coses. Primer, el millor que Van Bommel ha fet al Barça, el gol d'ahir al Bernabeu i les botifarres. Aquest tio ja és un ídol. Segon, meravellosa estada a Londres. Una ciutat increïble, bulliciosa, plena d'activitat i racons magnífics. I quina hamburguesa.... En fi, ja us podeu imaginar el retorn a Menorca. M'he sentit com un astronauta que de la lluna, en menys de 24 hores, torna a la Terra. Quin jet lag! Menció apart als nostres amfitrions. Ja ho vaig advertir. Si em tracteu bé tornaré. És culpa vostra. Gràcies.

Ha començat el partit. Sense Eto'o... comment tu t'apelle? Je m'apelle tontelle!!

20/02/2007

Coloms

A la vida la justícia no està ben repartida. Això ho sabem tots i cadascú ho assumeix tan bé com pot. Per això, cada vegada que apareix un Robin Hood disposat a enfrontar-se a l’imperi de la llei i posar remei a les injustícies, aquest personatge ha de ser aplaudit i vitorejat com el que és: un heroi.

Ara mateix, a Barcelona tenim un heroi. És la persona que es dedica a enverinar massivament els coloms de Plaça Catalunya.

Llegeixo a l’Avui que cada dia recullen una quarantena de coloms morts. Han morts emmetzinats per algú que els ha donat de menjar pa sucat en rentavaixelles o en algun altre producte tòxic. Bravo! Per fi algú té dos dits de front. Durant tres anys vaig haver de patir la desagradable experiència de creuar Plaça Catalunya quatre vegades cada dia. Allò estava infestat de coloms bruts, coixos i/o malalts. També n’hi havia d’altres que inflaven el seu cos per atreure les femelles i cardar una mica. Aquests són els pitjors perquè l’únic que generen són més coloms. En la meva processó diària cap a la feina, el pitjor que em podia passar era que, en plena plaça, aquella plaga de coloms putrefactes es fotessin a volar tot d’una. Aquells éssers propagadors de malalties m’envoltaven per totes bandes. Per l’esquerra i per la dreta. D’altres em venien de front i estaven a punt d’estampar-se contra mi. Però els pitjors eren els que em passaven per sobre. Sempre temia que en qualsevol moment poguéssin deixar-me un regalet en forma de tifa blanca i corrosiva.

A Londres, alimentar els coloms està prohibit. A Trafalgar Square vaig veure cartells que ho posava. Per contra, mai he entès com pot ser que a Plaça Catalunya hi hagi parades on et venen menjar per aquests ocellots. L’Ajuntament de Barcelona, dos cops l’any, n’extermina uns quants perquè es veu que es reprodueixen com conills. ¿Si ens sobren els coloms per què permetem i incentivem que se’ls alimenti, senyors de l’alcaldia?

Algun Robin Hood espabilat va voler aturar aquesta plaga i va començar a enverinar els bitxos. Ovació! Els mateixos propietaris de les parades asseguren que fa mig any hi havia 3.000 coloms a la plaça, i que ara n’hi ha 600. No em crec ni una xifra ni l’altra, però el que sí indica aquesta dada és que n’hi ha massa. Ara la policia busca el Robin Hood per a detenir-lo. Diuen que s’ha d’evitar que els nens s’intoxiquin. Però no diuen res de les malalties que transmeten els coloms.

Correm tots a sucar pa en Fairy en solidaritat amb el nostre Robin Hood.

Gallifante de la setmana
Clarament, sense cap mena de dubte, el gallifante d’aquesta setmana és per a SANFETAMAN, antic impulsor d’un altre blog (difunt poc després del naixement) i pràcticament inèdit en aquesta nova iniciativa. Què se n’ha fet d’aquell jove engrescat i participatiu? És més: què se n’ha fet d’aquell jove? Sanfetaman, torna. Et necessitem.

19/02/2007

De Filmes

Benvolguts tots,

Abans que res, disculpeu-me per haver passat al davant de qui li toqués actualitzar avui el blog. Però és que tenia ganes d’escriure quatre ratlles. Fa dos diumenges, concretament l’11 de febrer, El País publicava una “conversa entre un escriptor i una cineasta”, una trobada pactada i recopilada a trossets entre en Juan Marsé i la Isabel Coixet. Parlaven del que els indigna i del que els fa feliços. El gran titular que un tal Juan Cruz va treure de la nostra internacional directora va ser “A mi me haría feliz la paz, que Rajoy y Zapatero se entendieran”. Sí senyora, com si estessis davant del jurat de Miss España. Tampoc en Marsé s’hi va lluïr, però salvarem les distàncies. Es veu que el millor que saber dir en Marsé va ser que “me haría feliz enamorarme locamente de un amor imposible”. Un cliché com un altre, però que té la seva gràcia sortint d’una persona de la seva edat. D’aquests “amors imposibles” i entendridors de gent gran en tindrem ben aviat una bona dosi cinematogràfica. Se’n diu Venus, i ve encapçalada per la nominació a l’Òscar del seu actor principal, en Peter O’Toole – Lawrence d’Aràbia.

Ja me n’he anat cap al cinema. Perdoneu, però no ho puc evitar. El fet és que la conversa entre en Marsé i la Coixet gira inevitablement sobre el cinema. La directora i el novelista cinèfil que no ha aconseguit mai que fessin una bona pel.lícula dels seus llibres. Comença amb l’afirmació que el cinema influeix cada vegada menys a la vida de les persones, que ha deixat de ser un art popular. Amics, poques coses a les que s’ha de pagar una entrada són populars. Com tampoc ho són les que s’ha de fer un mínim esforç intel.lectual. En tot cas, quan ha estat el cinema un art popular? Quan era mut i la gent hi participava fent xivarri? Als anys 40 y 50, plagats de femmes fatales, gàngsters i cínics incurables, el cinema era més popular que ara? A finals dels 60 o principis dels 70, el descontent dels Easy Riders i dels Bonnie&Clides feia les pel.lícules més populars que avui dia en Peter Jackson i el seu Senyor dels anells o el Mar Adentro de l’Amenábar, per posar dos casos ben diferents?

Amb 27 anys no he tingut la oportunitat d’experimentar com es vivia el cinema en altres èpoques. Dels pares i avis he sentit que era tot un aconteixement. Però és clar, també sortir del país era un aconteixement, o escriure i parlar en català, o menjar àpets que podríem considerar de Nadal en qualsevol dia de l’any, o beure una Coca-Cola. Tanmateix, en l’era d’internet i dels canvis vertiginosos, em sembla que el cine continúa tenint la seva parcel.la d’influència. Cada tipus de pel.lícula en cada persona. Des de qui veu les pelis esbojarrades del Ben Stiller a qui li bull la sang amb el realisme de denúncia del Ken Loach. Tot això, difuminat per la quantitat desmesurada de projectes de totes les qualitats, temàtiques i sensibilitats que arriben d’arreu del món. D’Amèrica Llatina, de Bollywood, de l’Àfrica, de l’Europa intel.lectualoide i del Hollywood més comercial.

En fi, quatre pensaments d’una enamorada del cinema. D’algú que quan surt del cine havent vist una bona peli, surt sentint enveja dels personatges. Del que han estat capaços d’estimar, d’odiar, de patir, de riure… de la intensitat d’unes vides tot sovint exagerades i idealitzades. Però el cinema també és un mitjà per somniar, no? Doncs a gaudir-lo i a descubrir (i recomanar) històries que valguin la pena!

Recomanació de la setmana: Taxi driver. Tornar-la a veure després de tant de temps m’ha fet sentir més angoixa que la primera vegada. Excel.lent. Fans del De Niro: brutal abogadoooo!

16/02/2007

Chip y Chop


Hombre, Chop and Jauer.

Un ídol.


Grandíssim pensador, peró millor polemista. Misògen, antidemòcrata, racista...un figura.Era l'Eto'o del segle XIX. Alguns exemples de la seva trajectòria.


1-A la seva època, hi havia un filòsof alemany, Hegel, que era el Ronaldinho de llavors.
Les seves classes s'omplien de gom a gom, però el nostre amic Chop pensava que era un farsant.


Total, que el tio va decidir programar les seves classes a la mateixa uni a la mateixa hora i dia que Hegel. Resultat: durant sis mesos, en Chop (en Chip no hi era encara) va estar donant classes a un auditori absolutament buit. Com estava forrat, s'ho podia permetre.


2-Un dia es va trobar al seu portal una dona parlant amb un jove. El va molestar el soroll (era un fan del silenci) i va llençar la dona escales avall.


Resultat: la dona paralítica i el nostre Chop condemnat a pagar-li cada dia una compensació.


Quan la dona va morir, Chop va escriure "Muerta la vieja, muerta la carga" o alguna cosa així.

3-En una de les revolucions del XIX, els ciutadans del poble d'en Chop es van aixecar en armes.


En Chop vivia a dalt d'un turó des d'on divisava el camp de batalla (concretament un pont), i per això un general de l'exèrcit repressor (valgui la redundància) li va demanar d'accedir a casa seva per veure el percal. Resultat: en Chop no només el va deixar entrar a casa seva, sinò que li va donar els seus prismàtics de l'òpera perquès causés una massacre.

Com veieu, estudiar filosofia és mólt útil, molt.

Crack de la setmana: Frank Rikjaard, per tenir cervell, prudència i classe en un món que té de tot menys cervell, prudència i classe

Loser de la setmana: el barcelonista mitjà: perdedor, autodestructiu i buuuurrrruuuuuu

Jugador de la setmana: Gianluca Zambrotta, de menos a más

Cancó de la setmana: "Bones" de The Killers (Sam's Town)

Personatge de sèrie de la setmana: Sun (Lost) por ser tan guapa

Restaurant de la setmana: Mestizo, millor mexicà de Londres, amb més de 100 referències de tequil.les!!






15/02/2007

eriçons

Avui us deixo un conte de Schopenhauer per a la reflexió... Apliqui's als amics, als companys de feina i a la parella perquè, a vedages, ens saltem "la distància de seguretat" i ens punxem els uns als altres...

"Para defenderse del frío invernal, los erizos decidieron juntarse los unos a los otros para calentarse con su propio calor animal, pero, al acercarse, se pincharon y entonces se alejaron nuevamente; al alejarse, tuvieron de nuevo frío y se volvieron a acercar para calentarse, pero se pincharon nuevamente y, una vez más, se alejaron, buscando alternativas para protegerse del frío y de las picaduras. Todo esto hasta que, después de varios intentos, los erizos encontraron la distancia adecuada que les permitía no pincharse, sino calentarse, es decir, protegerse al mismo tiempo del frío y de la picadura".

A la recerca del Vaticà perdut


Amb sorpresa ahir vaig veure a la safata d’entrada del meu correu un mail que, donat que tracta d’aquest blog, he cregut convenient reproduir íntegrament:

Benvolguts,
La setmana passada uns amics em varen parlar de l’existència d’un blog dedicat al meu pare. Tot i que ni ell ni jo som gaire aficionats a les noves tecnologies dilluns al vespre vàrem anar a casa el veí a veure de què es tractava. El meu pare sempre diu que els seus alumnes de la universitat no li fan gaire cas, diu que els periodistes de nova fornada nomès somien en presentar el telenoticies de la televisió o pescar a algun príncep i que no estan interessats en tot el que ell els hi explica sobre el periodisme de veritat. És per això que es va emocionar molt –jo diria que fins i tot li va caure una llagrimeta- quan va veure el que esteu fent. Em va dir que tota la indiferència i les hores dedicades a l’ensenyament ara tenien sentit. Que per fi algú havia entés el missatge que intentava difondre. També em va dir que a partir d’ara us llegirà atentament cada dia i que el disculpeu si no fa cap comentari. La feina al diari li ocupa molt de temps i va sempre molt liat. Jo també us llegiré. No he seguit els seus passos perquè crec superar el meu pare seria molt difícil però, tot i això, intento seguir un consell que em va donar ara fa molt de temps: “fill, troba el teu Vaticà”.
Amb gratitut,

Albert Jr.


Em deixava la frase de Murphy de la setmana. Aquesta és de l’apartat existencialisme de butxaca:

Dos monólogos no constituyen un diálogo.

13/02/2007

Que rutlli, Càmaran

Al Regne Unit, des que el Blair (Partit Laborista) va arrassar a les eleccions del 97, el Partit Conservador (Tories) s’ha arrossegat de mala manera, fent el ridícul una vegada i una altra. No van saber aprofitar, per exemple, la tremenda erosió que va tenir el colega Blair quan va envair Irak, amb ministres abandonant el Govern en protesta, militants històrics plantant cara, manifestacions massives i la premsa apretant-lo cada dia. Però res: a les següents eleccions els tories van tornar a fer el pena. El Blair ha enterrat a quatre líders tories: va derrotar el John Major, el William Hague no va ni fer-lo suar, un tal Iain Duncan Smith ni tan sols va arribar a presentar-se a les eleccions (un Borrell II) i, finalment, el Michael Howard va fracassar absolutament en el moment de més debilitat del Blair.

Bé, després de tot aquest periple, a finals de 2005, en el congrés dels Tories per a triar un nou líder, va sorgir una figura sorprenent: David Cameron, un tio jove (39 anys aleshores) i diferent, a l’estil del que va suposar el Tony Blair una dècada abans per al partit rival. Un tio de dretes, sí, però amb un discurs ecologista (va en bici, un símbol avui dia) i més obert que els carques que havien dominat el Partit Conservador tradicionalment. El Cameron va guanyar el congrés i va començar a captivar als electors. Sembla que no va ser flor d’un dia perquè ja fa uns mesos està liderant les enquestes: de fet, els experts diuen que té bastants números de guanyar les properes eleccions davant d’un partit laborista en decadència, amb el Blair que es retira i un substitut (l’actual ministre d’Economia, l’escocès Gordon Brown) que és un eficient gestor però que no té carisma.

Es podria dir que, ara, el Partit Conservador està en el moment més dolç des que va abandonar el Govern l’any 97.

Aquesta situació idíl·lica va trontollar aquest cap de setmana amb una notícia: el Cameron va prendre drogues quan anava a l’escola i a la universitat (les prestigioses i exclusives Eton i Oxford, respectivament). Es dona per fet que va fumar marihuana i sembla que també li molava la coca, i no la de llardons, precisament.

El Cameron ha reaccionat dient: la meva vida privada i passada forma part d’això, del passat i del meu àmbit privat. No ha sortit negant-ho, ni tampoc mostrant un penediment artificial a l’estil Clinton: “Vaig fumar marihuana però no em vaig empassar el fum”. Crec que la seva reacció ha estat molt digna.

Però més digna m’ha semblat la reacció dels seus enemics (els laboristes i els minoritaris liberal demòcrates): no fan comentaris. En comptes d’aprofitar el moment per a minvar la fortalesa del Cameron, per a recuperar posicions i guanyar-li les properes eleccions, en comptes d'això prefereixen no fer-ne sang. El ministre d’Interior, John Reid, va afirmar: “Segons Andy Warhol, la majoria d’afirmacions es poden respondre amb un 'i què?’. Crec que aquest és un moment ‘i què?’”.

Vaja, a Catalunya o Espanya segur que hauriem reaccionat igual.

Envejable.

Gallifante de la setmana
Gordon Matthew Sumner, conegut per tots com a Sting, un tio acabadíssim des de fa temps. Ara, a més, ha tingut la indecència d’anunciar la reunificació de Police, una banda amb alguna cançó bona (Roxanne) però que ja no té res a aportar al món. Amic Sting, per què no plegues? Fa un parell d’anys vaig tenir la ‘sort’ d’ésser convidat a un concert de l’amic Punxó (Sting). Quina cosa més insubstancial i més avorrida. De debò: hi vaig anar amb ganes que m’agradés (ja que m’hi havien convidat), però no hi va haver per on agafar-ho. Ara ell i els seus ex companys de grup (dels quals no se sap que hagin fet mai res de profit) tornen a formar Police i faran una gira mundial. No és necessari.

PS. Acabo de llegir que Xavier Vendrell (l'Al Capone d'ERC) ha dit que s'imagina "perfectament" una Catalunya independent amb Montilla de president. Sisplau, que deixin les drogues.

09/02/2007

Analogic divide

Imagineu-vos a Torrebruno intentant robar-li un rebot a Shaquille O’Neal. O a Ángel Acebes muntant un moble d’Ikea. Doncs això és el que ens passa amb la societat actual: que anem sempre darrera. Que van tan ràpid i nosaltres tan lents. Que va en digital i nosaltres en analògic. M’explicaré.

La societat, el món, avança més ràpid que el Messi per la banda. Tot evoluciona vertiginosament: l’empresa més gran del món va nèixer fa 20 anys en un garatge i els seus actius són el coneixement i no la producció, volem a qualsevol ciutat europea per 100 euros, veiem les pelis d’Spilberg gairebé abans que el tio les hagi pensat i els nostres barris s’omplen de gent del color del cola-cao.

Això va molt ràpid, tot és ara i aquí. Estem d’acord fins a aquest punt? Espero que sí, perquè si no ja m’en puc anar a fotre una xocolata calenta a l’starbucks.

I si estem d’acord, la segona pregunta: evoluciona a la mateixa velocitat la nostra manera de veure, entendre i analitzar el món? La meva tesis és que no: per això vivim en una societat digital que intentem entendre amb eines analògiques.

Posaré tres exemples d’aquesta distància entre l’evolució dels fets i del nostre enteniment en tres professions clau de la societat post-maleta amb rodes (nom amb el que conec la societat actual).

1-Els polítics o Marc Coma el dia que es va perdre.
Els partits polítics estan més perduts que el Marc Coma el dia que es va extraviar al Dakar.

Fa uns anys, es portava el polític-estadista. A Espanya s’havia de conduir una transició cap a la democràcia (a la qual no hem arribat), a Europa es construïa la UE i el món havia de reconfigurar-se després de la caídita del Muro (i no parlo de Samuel).

Però els estadistes de llavors han anat desapareixent i s’han apoderat de la cosa pública uns polítics amb el mateix fanatisme però molta menys brillantor. I es dediquen a repetir que la gent vol que li parlin només de problemes “reals”, del dia a dia. I com ells ho repeteixen, nosaltres també.

Ah si? Realment volem que els polítics parlin només dels problemes reals? Si? Doncs llavors no els demanem que resolguin qüestions com el terrorisme internacional, l’ampliació de la UE, les allaus d’immigrants, el futur de la tecnologia...A un gestor no li pots demanar aquestes coses, no?

Així, què: volem només gestors? Volem estadistes? Volem unes braves? Què collons volem?? I mentre no ens plantegem això, els polítics van pel món vomitant tòpics, més desorientats que l’amic Coma.

2-Els periodistes o sovint tard, a vegades mai i sempre malament
Com vivim en una bipartitocràcia i tots ens dediquem a repetir les tonteries que diuen els 30 tios que dirigeixen el PP i el PSOE, tots els sectors es deixen arrossegar per la desorientació dels partits. Així que desorientats al quadrat.

Si els polítics no van ni per casualitat en consonància amb l’evolució del món, menys ho fan els periodistes.

Pregunta: creieu que la majoria de mitjans reflecteix aquesta realitat social tan canviant?
Quants reportatges al dia llegiu o veieu en què us expliquin en profunditat qüestions que reflecteixin aquest món que canvi tan ràpid? Qui escrivia fa 15 anys sobre la Xina o l’Índia? I sobre Internet? I sobre qui ha al darrera de la pujada dels pisos? I sobre com afecta realment la immigració a pobles com Alcorcón abans que passin les desgràcies?

No, és molt més fàcil fer un espectacle quan ja tenim els problemes a sobre, posar els focos un parell de dies i després pirar a la recerca de més frivolitat i superficialitat. I les causes i les conseqûències les deixem per Rita the Singer.

Per això, els periodistes arriben sovint tard, a vegades mai i sempre malament.

3-Els jutges o l’efecte Corominas.

Efecte Corominas: situació que es produeix quan un jutge decideix una cosa i la majoria de ciutadans que expressa la seva opinió (diaris, enquestes...) hi està en contra. Lluís Corominas, el exterminador del Bages, va donar nom a aquest efecte.

Us heu adonat que últimament la gent flipa amb determinades resolucions judicials? ( i no parlo ja de la cúria, convertida en el panzer de la bipartitocràcia que patim)

La del Corominas o aquella dels okupes, que trigues no sé quants mesos en poder fer fora als tios que entren il.legalment a casa teva. I la poli encara et diu que compte amb el que fas perquè et poden denunciar per violació de domilici...del teu!!!

Creieu que les lleis i les sentències estan adaptades a aquesta societat tan canviant? Jo diria que no.

En resum: que tot passa més ràpid, que ens creiem que ho sabem tot i que en el fons ni les veiem venir. I que qui les vegi venir tindrà el futur a les seves mans.

Perdó pel rotllo, se m'ha anat la mà però espero haver-me explicat. Ara sí que vaig a per la xocolata de l’Starbucks

Crack de la setmana: Oleguer Presas, per tenir idees –democràtiques i coherents- i exposar-les amb llibertat.

Loser de la setmana: els directius de Recoletos –editor de Marca i Expansión.-, que han consumat el seu pelotazo, venent el grup per 1.100 milions d’euros mentre pagaven 800 euros els seus redactors.

Jugador de la setmana: Jordi Trias (mai pensava que diria això), per sortir-se davant d’Unicaja. 18 punts, 8 rebots, 4 de 6 en llançaments de 2, 1 de 1 en triples i 7 de 8 en lliures. Tot en 31 minuts.

Song de la setmana: Thoughts of a dying atheist, Muse

Jalu de la setmana
: Ambassade d’Auvergne, enorme casa tradicional de l’Auvergne a París. Quan aneu a la ciutat on es va fer justicia amb Lady Di, no deixeu d’anar: per 28 euros et poses les botes, els mitjons i t’endús el cambrer a casa.
www.ambassade-auvergne.com/

Gondry

Avui s'estrena a Espanya "La ciencia del sueño", de Michel Gondry. Crec que és una d'aquelles pel·lícules que d'entrada val la pena tenir en consideració només per qui és el seu director.

Gondry està considerat un geni de l'audiovisual. Va començar dirigint vídeos musicals quan encara estudiaba en una escola d'art de França. El tractament que feia de la imatge (emminentment colorista), el ritme (fragmentat) i les contínues intrusions en el món dels somnis (que li han donat fama d'excèntric), van extendre la seva reputació. De seguida va comançar a treballar amb Björk, The White Stripes, Rolling Stones, Beck, Daft Punk o Kylie Minogue. El 2001 fa la seva primera incursió al cinema amb "Human Nature, protagonitzada per Patricia Arquette. I el 2003 tromfa amb "Olvídate de mi", amb Jim Carrey i Kate Winslet.

"La ciencia del sueño" és el seu tercer llargmetratge. Aquesta vegada però, no compta amb la col·laboració del guionista que l'havia acompanyat fins ara: Charlie Kaufman. Segons alguns crítics, això podria provocar que el film sigui excel·lent estèticament, però coixegi més de contingut. Ho haurem de veure...

08/02/2007

Imperfectament feliç

Hasta que un programa no se haya distribuido durante 6 meses, no se descubrirá el error más nefasto.

La frase no és meva, és d’un tal Murphy, un gran optimista informat. Va per tots els que us hagueu comprat el Windows Vista, després no digueu que no us havien advertit…


Cada vegada tinc més la sensació de viure en un món que no entenc, en un món on hi passen coses molt extranyes que estan fora del meu abast de comprensió. M’estressa pensar en l’astronauta pirada que es creia que era l’heroína d’una novela de Corín Tellado (Houston, Houston tenemos un problema…), em cabreja tota l’estratègia electoralista del PP amb la recusatio-recusatio i la seva permanent campanya piròmana i em repugna la frivolitat antisistema de l’ecopija i tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. Parlant de coses que no entenc, l’altre dia vaig trobar un blog –amb el qual proposo agermanar-nos- que reivindica que el monstruo de las galletas pugui tornar a menjar oreos i maries sense sentir-se una xacra de la societat. Des d’aquí reivindico el dret a ser imperfectament feliç, ja siguis una massa peluda tenyida de blau a la que t’apassionen les galetes o qualsevol persona que decideix fer el que li dóna la gana, sense parar-se a pensar si és això el que s'ha de fer.







07/02/2007

Je recuse

Segur que heu llegit l'extraordinari llibre d'Èmile Zola, “J'acuse”. I si no, encara que jo no sigui el més indicat per recomenar llibres per la meva escassedat en la lectura, us el recomano ferventment. El 1894, el Servei d'Intel·ligència francès acusa un soldadet jueu de poca volada, Alfred Dreyfuss, de traïció a la pàtria. Diuen que facilita documentació secreta als alemanys. L'única prova que tenien era una lleu similitud caligràfica. El van condemnar a l'exili. Anys després el cas era revisat, i ell alliberat. Entre una cosa i una altra, Zola es va dedicar a escriure cartes a tort i a dret, denunciant la burda manipulació del poder judicial, la confabulació, una mena de muntatge per acontentar un país àvid de trobar responsables, al preu que sigui.

Ja ho deia no sé qui. Passen els anys, però noi, els “bons” costums es mantenen. La dreta rància d'aquest país seu, que no meu, perquè aquest país ranci per mi no el vull, s'ha apropiat del bo d'en Zola. “Je recuse”. Jutge progressista al constitucional, “je recuse”. No fos cas que algun il·luminat descontrolat disfressat de toga digués que l'Estatut d'Autonomia, l'estatut del 80 per cent del Parlament de Catalunya, “es ajustado a Derecho”.

“Je recuse”. I fora els enemics. Via lliure per fer feliç l'àvid poble necessitat de cercar culpables. Culpables a un habitatge impagable, a unes infraestructures impresentables, a uns sous de misèria, a un mercat laboral indigne. Els catalans som Alfred Dreyfuss. Culpables. I rics, rics de collons. Fariseus recaptadors de diners, perversos maquinadors de l'estraperlo, avariciosos, egoïstes, lladres del poder econòmic. I l'estatut d'Autonomia, la mare dels ous, culpable. Catalans, culpables. “Je recuse”.

Algú no fa gaire em deia mig en conya, mig de veritat, que aviat trauran els tancs. Bé, no els fan falta. Tenen la judicatura.

Ojo, ojo

Ojo a com es farà el tractament informatiu de la mort de la germana de Leticia Ortiz...
Seguiremos hablando...

"Barcelona no és jauja"

La meva primera aportació a aquest blog parteix de les declaracions que va fer Jordi Hereu la setmana passada, quan va dir que "des de que ell és alcalde, Barcelona ja no és jauja".
No sé si és xauxa o no però, des de fa un temps, Barcelona està acollint el millor de cada casa: delinqüència de l'est, els Fills del Quixot" que es van traslladar a la ciutat des de Paris o col·lectius com l'okupa, que sembla que torna a estar en una època d'esplendor. Tot això, deixant de banda que s'està prioritzant la Barcelona de disseny, per davant de la Barcelona cultural.

Diumenge passat, al programa 30 minuts de TV3, vam trobar un altre gran exemple. El reportatge tractava d'una periodista que es posava el repte de viatjar per tota la Unió Europea i comprar un passaport fals de cada país. I només diré que, a part de demostrar que era molt senzill, a Barcelona, en va aconseguir (sense cap mena de problema) de tres països diferents.

Cap a quin model de ciutat estem anat?

06/02/2007

Canvi climàtic

No me’n sé avenir, però estic tenint molt bona sort amb el temps que fa a Londres. Aquest cap de setmana feia un sol espeterrant. Hi ha hagut moments de fred, però gairebé sempre han sigut suportables. Tothom diu que això no és normal i ho relacionen amb el canvi climàtic. Global warming. Aquest és un gran tema de debat aquí, el canvi climàtic. Els mitjans en parlen quasi cada dia. El Tony Blair està liderant el debat mundial sobre l’assumpte, posant el tema a l’agenda política. “El canvi climàtic podria generar una recessió econòmica mundial sense precedents”, explica un informe independent encarregat per ell recentment.

Mai he tingut del tot clar si això anava de debò o no. Sempre hi ha hagut oscil·lacions en el clima: hiverns més freds que altres, estius amb menys sol que altres. És veritat que, a Europa, aquest any no fa gaire fred, però també és cert que l’any passat en va fer moltíssim. Al mateix temps, recordo haver llegit que les temperatures han pujat, de mitjana, durant el darrer segle. Per tant, sí: hi ha escalfament. Però això és greu? D’una banda estan els que a la primera variació climatològica (un estiu més sec, un hivern més calent) salten de seguida: “Això és pel canvi climàtic”. De l’altra estan els que ho neguen tot i asseguren que el clima és canviant per naturalesa. La pregunta que em faig és: ¿an greu és la situació? No ho sé. Estic entre els alarmistes i els conformistes: no en tinc ni idea.

I acabo: en el cas que realment sigui un problema greu, quina solució hi posem? Deixem de comprar-nos cotxes? Deixem de volar? Deixem de tenir aire condicionat? Apostem per les energies nuclears?

Gallifante de la setmana
Tenia molts dubtes sobre qui mereixia rebre el primer gallifante, un premi que adjudicaré setmanalment. Capello (un tio capaç de fotre-li banyes —peineta, en diuen a Madrit— a la seva propia afició) ha estat fent molts punts. Però per no ser tòpic li concediré a una altra persona: Idi Amin. Aquest senyor va ser dictador d’Uganda entre 1971 i 1979. Seguint el patró clàssic, va arribar al poder amb la ajuda d’Occident i, una vegada instal·lat, els occidentals van veure que s’havien equivocat i el van defenestrar. Al principi queia bé perquè era un pallasso. Tenia una obsessió amb Escòcia: es vestia amb faldes escocesses, va posar noms escocessos als seus fills, va vestir tot un regiment del seu exèrcit amb uniforme miltar escocès (imagineu-vos: tot de negrets amb faldilles en plena Àfrica) i tocava la gaita. Li reien les gràcies. Després va resultar que no era tan bona persona. Podeu veure la seva història a la pel·li The Last King of Scotland, que no sé si han estrenat a Espanya. També hi ha un llibre amb el mateix nom.

03/02/2007

¿Y yo quién seré?

La primera i última aportació al blog m'ha fet recordar un vell conegut de la nostra fase més madura de la infantesa... Un gran pensador que va respondre a la pregunta "¿Puedo serle franco?" amb un "Vale, y yo quién seré". Aquí teniu la foto. Espero que sapigueu qui és.

02/02/2007

Funcionament

Amics, el funcionament del blog més o menys serà aquest: a cada persona li correspondrà fer el seu comentari setmanal un dia concret. La distribució és:

DILLUNS - Sulé
DIMARTS - Fonty-Python
DIMECRES - Eidur
DIJOUS - Vilanius
DIVENDRES - Edward Murray
DISSABTE - Sanfetaman

Ens queda algú per omplir el diumenge, però si no surt ningú sempre podem emular a Déu i descansar al setè dia.

El format, temàtica i estil de cada comentari va al gust del contribuient.

La estètica del blog no és definitiva. Servidor ha "improvissat" una mica. S'agraïran comentaris i suggeriments.

Crec que si algú se salta el torn i no escriu quan li correspongui només tindrà excusa si és una causa de força major. Si no, proposo que el personatge en qüestió hagi de convidar a algo. En fi.

Una última cosa: us recomano que no escribiu directament els vostres comentaris a la 'capsa' de text, tal i com es fa quan escrius un email de Hotmail. Funciona de manera una mica estranya i és fàcil esborrar tot el comentari sense ni adonar-te'n. I no es pot recuperar. És millor fer un copi-peist des d'un document de word.

Hagan juego, señores.

Puedo serle franco?

Amics, com deia aquell gran acudit de Forges:

- Oiga, le puedo ser franco?
- Sí, claro.
- Bien, pues "Queda inaugurado este pantano".

Doncs el mateix: "Queda inaugurado este blog".