26/06/2007

Jaume l’Esbudellador

Aquest cap de setmana vaig fer una ruta sobre Jack The Ripper, o Jack l’Esbudellador, per la zona de Londres on acostumava a perpetrar els seus assassinats.

Mai he acabat d’entendre la fascinació que existeix a Anglaterra amb els criminals en sèrie. De totes formes, puc arribar a comprendre-ho una mica si es tracta d’algun criminal contemporani. Per exemple: si ara un tio es dedica a matar londinencs, el fet de saber que comparteixo carrer amb aquest tarat mental pot fer que s’encengui al meu interior una barreja de morbo i terror. La por pot motivar l’interès per un personatge. Però no entenc per què existeix aquesta fascinació amb L’Esbudellador, un tio que tan sols va matar cinc persones fa més d’un segle i que, de fet, no se sap ben bé ni si va existir. No fa por. Sembla un personatge més de ficció que real.

Fent la ruta vaig poder entendre algunes coses: el tio realment s’aplicava en la tasca d’esbudellar les dones que matava. Foradava el ventre de les víctimes i en treia els budells. Tot molt desagradable. Un sonat. També vaig aprendre que era la primera vegada que sorgia la figura de l’assassí en sèrie (això diuen, no m’ho acabo de creure). Però sempre vaig tenir la sensació que s’intentaven buscar motius per a justificar aquesta dèria. Em sembla que hi ha una aura romàntica al voltant d’aquest home de nom inventat, i la veritat és que no ho acabo de veure’n el motiu.

Gallifante de la setmana: per a Woody Allen. De fet, no és per a ell, sinó per a la ciutat de Barcelona, societat política-econòmica-civil inclosa. Davant l'arribada de Woody Allen, la ciutat ha reaccionat com el que som: una puta capital de províncies. A mi em fa il·lusió que l'amic Allen filmi a Barcelona, però ja està. Tampoc cal fotre'n un gra massa, com em sembla que n'estem fent a Catalunya.

22/06/2007

Caldeni

Avui post ràpid. Dinar a Caldeni.

D'aperitiu de cortesia, patates chips amb anís, olives especiades i palets amb maionesa de soja. Molt bé.

De primers, patates braves (bullides, textura curiosa però poc sabor), croquetes de pernil (bon nivell) i ous ferrats amb foie i polenta de quicos (fantàstic, molt saborós).


De segons, un garrí (cuchinill) amb mango i gelat INOBLIDABLE, un morro de bacallà confitat molt bo i una corvina amb espinacs finíssima.


De postres, una torrija de briox amb gelat d'iogurt IMPRESSIONANT, una espuma de crema catalana tremenda i fruita en estat natural, sopa, gelat i espuma (refrescant i interessant).


Petit fours sensacionals.


Servei impecable, racions generoses i local agradable per una de les millors relacions preu-qualitat de Barcelona.


Amb un Gran Caus fantàstic, copa de cava, cafè, aigua i ratafia de regal, 45 euros.


Ha nascut un nou referent i es diu Caldeni.


Caldeni - c/ Valencia 452 - 08013 Barcelona - Telf: 93 232 58 11

21/06/2007

Rutes

Continuant amb el turisme a la nostra admirada ciutat, res a dir a que passejar per Les Rambles s’ha tornat un infern. Tot i així, digueu-me masoquista, a mi encara m’agrada fer-hi un passeig de tant en tant, tot resant que l’afluència de turistes no m’obligui a realitzar un descens d’slàlom. Pensant-t’hi, potser és que ara sóc una turista més…

Bé, la qüestió és que La Vanguardia publica avui una iniciativa interessant, destinada a un turisme menys d’espardenya: rutes a peu per Barcelona amb el fil conductor de les novel.les supervendes ambientades a la ciutat. L’Església del Mar, L’Ombra del Vent i ara La Clau Gaudí estan fent d’or no només als seus autors i sobretot a les editorials que tenen els seus drets, sinó també a una petita empreseta que es diu Itinera Plus. Els plouen els encàrrecs per organitzar caminades explicatives, des del Museu d’Història de la Ciutat a la Fundació “La Caixa”.

De moment, els locals són els que més estan aprofitant la iniciativa, però amb molta vista, aquestes rutes ja poden fer-se en altres idiomes com l’anglès, el francés i l’alemany. La iniciativa no és una idea original, ja que els walking tours fa anys que funcionen que en d’altres ciutats del món. A Nova York has de reservar amb antel.lació si vols descobrir les localitzacions de les pel.lícules que s’han fet a la ciutat, els llocs cool que visiten les noies de Sexe a Nova York, o la Nova Jersey mafiosa dels Soprano. A Londres tampoc no s’estan d’aprofitar els èxits literaris (sic) com el Codi da Vinci per passejar-te per Temple Church o l’abadia de Westminster, o cinematogràfics, com Harry Potter.

Però el que són realment interessants són els London Walks, que et descobreixen la història i els racons més insòlits de la ciutat de la mà d’uns guies que saben el que es fan. Molts d’ells són actors (britànics, dels bons). En el del Londres de Shakespeare (molt i molt recomanable), un senyor que s’apropa als 70, actor de teatre i de la BBC, amb el característic humor anglès i una gràcia envejable per fer la visita interessant i entretenir a la concurrència amb trocets d’obres de l’autor d’Stratford i cançons populars angleses. Pels interessats, també n’hi ha sobre Jack The Ripper, un sobre els pubs de la riba del Tàmesi, sobre els Beatles, i literalment, desenes de caminades per diferents barris de la ciutat. Quan vingueu a visitar als londinencs, no dubteu d’insistir per fer-ne algun.

http://www.itineraplus.com/

http://www.walks.com/

19/06/2007

La Rambla

Regirant la web de La Vanguardia (obro parèntesi: ¿per què van tan malament els cercadors dels diaris electrònics? Tanco parèntesi) he anat a petar a un article interessant. Parla de Barcelona i de com els venedors de La Rambla estan farts dels turistes. Voldrien que els barcelonins —i barcelonines— tornin a passejar-hi habitualment.

És cert: algú de vosaltres va a la Rambla a passejar o a fer una birra? Quan sóc a Barcelona, jo mai, ni boig. Si hi he d’anar per alguna cosa concreta, doncs hi vaig i cap problema. Però mai quedo amb ningú allà.

Uns retalls de l’article:

"Estoy cansada de que me pregunten dónde pueden comprar marihuana, dónde ir de putas y dónde está la Boqueria", manifiesta Carmen Romero, atrincherada ayer, como cada día, en su puesto de flores entre la Virreina y la calle del Carme. "Esto es Benidorm, un paseo dominado por el turismo de más bajo nivel, con la personalidad por los suelos, una sombra de lo que fue". Romero expresa las ideas que desde hace meses comparten muchos ramblistas (...)

"La gente de Barcelona ya no se identifica con el paseo", asegura Romero. "No se siente cómoda bajando a pasear como hacía antes. Creemos que es muy importante que la ciudadanía recupere la vieja costumbre de ramblear, sobre todo los días de fiesta, en familia, una costumbre que se ha perdido y, con ella, también se ha perdido gran parte de lo que éramos y de lo que somos".

Gràcies al turisme, Barcelona i Catalunya han crescut molt. Potser gràcies al turisme, ara podem jugar a la Play. Però no ens estem passant? Jo crec que sí. El centre de la ciutat cada cop és més infumable i desagradable per als locals, que al cap i a la fi som els que més hauriem de comptar.

Gallifante de la setmana: per al Lars, un tio que treballa a la meva empresa i que acostuma a jugar a futbol en la patxanga que muntem cada dilluns. L’amic Lars ha passat a la meva llista negra particular després que ahir em clavés una pilotada tremenda a l’entrecuix. ¿Deliberadament? M’és igual. A la que l’atrapi li arrencaré tots els pèls del cos —inclosos els de l'esfínter i l'escrot— amb cera bullint. Encara em fan mal la cigala i el baix ventre, una zona que mai no havia sabut exactament què era… fins ahir.

18/06/2007

La maltractada

Com quan una dona maltractada es venja. Així ens ha tractat la Lliga. Durant dos anys vam ser la nineta dels seus ulls. Li vam fer el cas que es mereixia. I la vam omplir de bon futbol, de compromís i de treball, la vam omplir de fe, de fe en el futur. I ella, la Lliga, ens va correspondre. En els moments difícils ens va picar l'ullet i es va posar del nostre costat. I al final, la recompensa. I l'enveja.

Però tu, això és com l'amistat, o l'amor. O t'ho prens seriosament, o fins i tot els lletjos te la poden fotre. I mira que n'era de lleig, el Mandril, aquest any.

La Lliga ens ha pagat amb la mateixa moneda. Nosaltres l'hem ningunejada, ens l'hem presa pel pito del sereno. Crèiem, il·lusos, que no calia seguir cuidant-la, estimant-la, abraçant-la, demostrant-li, en definitiva, que ens importa.

I ella, dolguda, s'ha venjat. Sap com fer-nos mal. Sempre ho ha sabut. I enguany ens ha odiat amb la mateixa intensitat amb què ens havia estimat. Se n'ha anat amb l'imbècil de la colla, el cretí de la classe, el xulopiscines sense cervell. I s'ha esperat al final per fer-ho. Quan ja no hi ha volta enrere.

La Lliga se n'ha anat amb el més odiós de tots. A ell, l'ha ajudat quan li ha fet falta. I ens ho ha passat pels morros tant com ha calgut. Hi ha passejat per la porta de casa nostra, li ha tornat l'alegria, li ha contagiat el seu esperit. I nosaltres, massa tard, ens vam adonar que ens anàvem fent petits, vèiem que l'havíem perduda per sempre.

En realitat a ell no l'estima, pensem. D'acord, pot ser. Però no ens podem treure del cap les seves útlimes paraules: “La Lliga té un nou amo, i és per culpa teva”

Segurament tornaran els bons temps i els somriures. Segurament, algun dia, ella, la Lliga, ens perdoni. Mentrestant, espero que en un futur cresquem tant que no oblidem que hi va haver un dia que ens vam pensar que d'ella, de la Lliga, ens en podíem enfotre.

16/06/2007

LA CULPA COL·LECTIVA

Aquesta setmana llegia a la premsa que el Tribunal Penal Internacional per l’Ex-Iugoslàvia condemnava al cap dels paramilitars serbis a Croàcia, Milan Martic, a 35 anys de presó per crims de guerra i contra la humanitat.
Confesso que la notícia em va produir certa satisfacció; ja sé que a les guerres dels Balcans tots els bàndols van cometre atrocitats, però els serbis varen establir els records més salvatges amb massacres com les de Vukovar, Srebrenica, o Sarajevo; per citar-ne alguns exemples.
Però sempre que veig una notícia d’aquest tipus m’assalten els dubtes. Ja està? Ens quedem aquí? Jutgem als líders i prou? Hem d'anar més lluny?. En el cas d’aquest serbi, va ser ell l’únic que va matar, torturar i violar? I els seus “valents” paramilitars? No es van acarnissar amb els civils? I els compatriotes que van donar suport a la idea de la “Gran Sèrbia”? En definitiva, em refereixo a fins on arriba la culpa col·lectiva dels pobles, i que es pot fer al respecte
D’acord que sempre hi ha uns líder que dissenyen una estratègia de persecució i extermini contra qui consideren un enemic. Però un cop decidit això, en molts cassos els pobles col·laboren entusiamats en l’execució d’aquests plans sinistres: alguns activament portant a gent a camps d’extermini o massacrant innocents, d’altres justificant intel·lectualment les barbaritats; o simplement mirant cap a una altra banda.
Normalment, les masses segueixen aquestes doctrines amb entusiasme, perquè sempre va bé tenir un culpable dels nostres mals: jueus, musulmans, tutsis,... Un llibre que tracta la qüestió de la responsabilitat col·lectiva és “Los verdugos voluntarios de Hitler”, on es parla de l’antisemitisme arrelat que havia a la societat alemanya; i com els alemanys “corrents” van consentir o col·laborar amb l’Holocaust.
No tinc clar com castigar aquesta culpa col·lectiva. Pot ser no s’ha de castigar, i s’ha de perdonar com es va fer amb els alemanys després de la Segona Guerra Mundial. Però el que està clar, és que mai hem d’oblidar.

15/06/2007

La solució final


Després d'uns posts sobre els mals del periodisme que alguns experts (Romàrio, Chiquete, Undiano Mallenco i l'ex marit perrruquer de Karina) han qualifitat ja com a "imprescindibles", m'endinso ara en la proposta de solucions. Ho faig perquè el periodisme realment m'importa, no perquè cregui que les crítiques han de ser constructives i que sempre s'ha de proposar alguna cosa. Allá voy.

1-Reducció radical del nombre de places de periodisme a les universitats catalanes.


2-Reducció encara més radical del nombre d'aprovats a les facultats de periodisme. No pel suspens en sí, sinò perquè el nivell de la nostra societat es paupèrrim. Per tant, si poses un llistó normal, la majoria de fauna queda per sota. Feu càlculs: és matemàtic.


3-Establiment d'un Col.legi de Periodistes DE VERITAT, que protesti, que tingui pes, que marqui de prop tots els depredadors i que no faci el lloc als putus sociates, com tothom a Catalunya.


4-Posició ètica per part dels periodistes que s'ho poden permetre. Parlo dels de TV3, Catalunya Ràdio i altres companys que tinguin la vida solucionada. Si ells no defensen la professió, qui ho farà? Algú que cobra 800 euros al putu 20 minutos?? I prou de pantomines com la protesta pels blocs electorals: lluita de Rambo sociata de barri cutre que desvia l'atenció del gran drama, que és el control polític DIARI al que estan sotmesos. Denuncieu les trucades dìàries del Bolaño i no això.


5-Aprovació d'un codi ètic que SANCIONI com a mínim les mentides, els rumors i les desqualificacions sense proves.


6-Potenciació del CAC i recordatori a totes les cadenes que ocupen una FREQÜÈNCIA PÚBLICA i que per tant no poden fer el que vulguin.


Bona nit...i bona sort.


Crack de la setmana: Manic Street Preachers, per sortir de la mort musical que molts havien vaticinat i regalar-nos "Send Away The Tigers", un disc que s'apropa al millor nivell de la banda i amb temes que fan que rodolin llàgrimes pel meu cul. http://www.youtube.com/watch?v=jyrJJxGWQ5g


Loser de la setmana: als hereus de garrido missing


Cancó de la setmana: "Autummsong", Manic St Preachers ("Send Away The Tigers")


Jugador de la setmana: Gianluca Basile, una ametralladora en el partit decisiu contra el TAU i que ens guiarà a un 3 a 1 contra el Madrid (l'heroi de Santfeta i jo HO VIUREM EN DIRECTE)


Personatge TV de la setmana: Julliet, de Lost


Llibre de la setmana: "101 poemas", de Ángel González. No el vaig entendre però la portada té molts colors.

12/06/2007

Pecato

Amics, he pecat. Veient el meu error, corro a confessar-me davant vosaltres, que sou l’Altíssim, per a que em perdoneu i em digueu quina serà la meva penitència.

Sí, amics, he pecat. El passat 16 de maig, l’Espanyol i el Sevilla van jugar la final de la UEFA a Glasgow. Jo, que durant experiències professionals anteriors m’havia tocat fer temes de l’Espanyol, havia agafat una certa estima per aquest equip. Res greu. Una senzilla i àdhuc natural inclinació cap a l’equip petit. No una adhesió incondicional, però sí un “espero que us vagi bé”. A la final de la UEFA no vaig dubtar de recolzar els blanc-i-blaus. Vaig ser criticat i vilipendiat, però creia que feia el correcte. Al cap i a la fi, l’Espanyol no és rival del Barça: ells pertanyen a una altra dimensió, la dimensió dels equips que tenen la Copa del Rei com al principal títol del seu palmarès. Vaig recolzar-los, insisteixo, i sé el cas de molts més culers que van fer el mateix.

Ara sabem com n’estavem d’equivocats.

L’alegria que van demostrar els jugadors i seguidors de l’Espanyol en empatar contra el Barça aquesta setmana mereixeria que el Govern es plantegés la reintroducció de la pena de mort. I res d’injeccions letals, res. Mort lenta i dolorosa. Garrote vil, tortura i sodomia fins a deixar a tots i cada un dels periquitos amb l’annus horribilis.

Dit això, que burrus que som a Can Barça.

Gallifante de la setmana: inqüestionablement, se’l mereix Frank Rijkaard, que si no m’equivoco repeteix guardó i és la única persona que té aquest honor. L’holandès, com a responsable d’aquest equip, és culpable d’haver dilapidat les qualitats i el prestigi de què gaudiem l’any passat. Primer per haver permès un excés de laxitud que fa que el vestidor ara mateix sigui can pixa. Tothom fot el que vol, i si no entrenes no passa res, noi. Així arribem al final dels partits sense forces. I en segon lloc pel desencert en les tàctiques (3-4-3 y demás lindezas) i en la elecció de jugadors (tres baixets, Gudjohnsen d’extrem, etc). Per no parlar de les rotacions. Voto per a Javier Aguirre, el Txingurri Valverde o Ronald Koeman com a entrenadors del Barça.

10/06/2007

El suïcidi al Japó

El Govern japonès ha aprovat un paquet de mesures de prevenció de suïcidis per intentar reduir-ne la taxa. 24 de cada 100.000 japonesos se suiciden cada any, una de les taxes més altes del món. Gairebé 31.000 persones només l’any passat.

Recentment, els diaris publicaven el suïcidi del ministre japonès d’agricultura, que estava acusat de corrupció. El món de l’empresa també ha tingut diversos casos d’alts directius que optaven pel salt al buit davant dels primers indicis de delictes. I cada dos per tres es publica alguna notícia de joves que queden per internet omitjançant missatges de mòbil per suïcidar-se de manera col.lectiva.

Al Japó, tradicionalment, el suïcidi sempre ha estat una manera de netejar l’honor de les persones. Els peus del Fuji havien estat un dels llocs triat per molts japonesos per reposar eternament en el passat. Avui encara és un dels enclaus predilectes del suïcides, tot i que han diversificat els seus gustos. A més, a la neteja tradicional de l’honor s’han unit moltes altres causes “modernes” que duen als japonesos i a la resta del mortals a treure’s la vida: la depressió i la insatisfacció laboral per damunt de totes elles. He d’admetre que la cultura japonesa em costa molt d’entendre. També els seus contrastos i els canvis tan radicals i tan ràpids que ha viscut aquesta societat. De les geishes encara habituals en el periode d’entreguerres als neons, karaokes i adolescents histèrics comportant-se com personatges de Manga o jugant posseïts en macro centres de maquinetes de videojocs. Quina sensació de no entendre res vaig tenir en aquesta part de Lost in Translation! Suposo que aquests xocs culturals han de ser difícils de païr.

Als llibres i a les pelis japoneses sempre m’ha sobtat la quantitat de personatges que prenen la decisió d’optar pel suïcidi. Ara estic pensant en el Tòkyo Blues del Murakami; de la part japonesa de Babel, amb la mort de la mare de l’adolescent sorda flotant a l’ambient; o dels soldats que es van suïcidant un darrere l’altre en aquella terrorífica escena de Cartes des d’Iwo Jima.



Recomanacions de la setmana. Seguim amb el tema. La magnífica Las vírgenes suicidas de la Sofia Coppola (avui dos cops citada), basada en el magnífic llibre del mateix títol del magnífic Jeffrey Eugenides. I una tragicomèdia: Wilbur se quiere suicidar. Una peli petita, molt ben interpretada. Per veure com la vida que el protagonista lluita perquè s’acabi està a punt de començar.


Wilbur wants to kill himself: http://www.imdb.com/title/tt0329767/

The virgin suicides:
http://www.imdb.com/title/tt0159097/

07/06/2007

Voyerisme literari


Intervenció breu, sobtada. Una recomanació. José Antonio Millán, l’escriptor, humanista, lingüísta i alquimista de paraules, entre altres ocupacions, ens proposa un viatge al passat i als records a través d’una exposició al Museu Marítim de Barcelona titulada “Mitgeres Barcelona. De l’oblit a projecte” que es pot veure fins el 30 de juny. A la seva web, desordenada i brillant, fa una síntesis d’aquests retalls de vida tan evocadors:

Medianeras (Party Walls)

Son los despojos abiertos de la habitación del hombre, el mapa vertical de sus diferencias, la obscena muestra de lo que las paredes ocultan (duchas, papel pintado, manchas de grasa en la cabecera de un lecho).
Las lluvias, la intemperie dulcifican los colores en una misma paleta pastel. Los azulejos resisten heróicamente, y sólo caen uno a uno.
En fuerte competencia con los edificios que vendrán, las medianeras duran poco tiempo.
Hay que capturarlas.

"El espacio se deshace como la arena que se desliza entre los dedos.El tiempo se lo lleva y sólo me deja unos cuantos pedazos informes"

Georges Perec, Especies de espacios

05/06/2007

Alfons Quintà

Amics, coneixeu l’Alfons Quintà? És un senyor histriònic, antifrancès, proamericà i liberal. Dit això, que a Catalunya no són unes credencials gaire bones, jo el trobo una de les ments més lúcides d’aquest país petit i mediocre que tenim. I que consti que jo sóc el primer mediocre, que no tiro pedres per tirar.

No conec a fons el currículum de l’amic Quintà, però sé que és advocat i periodista i que va ser el primer director de TV-3. No sempre hi estic d’acord i de vegades cansa la seva obsessió antifrancesa (¿com es pot ser tan antifrancès sent com són i estant com estan les franceses?), però m’agrada llegir-lo. Escriu a l'Avui setmanalment. Té un discurs políticament incorrecte que trobo que fa molta falta a Catalunya, on em canso de llegir persones que no es mullen (i no em refereixo a les anorgàsmiques).

Avui he llegit un article seu que m’ha fet pensar i amb el qual coincideixo plenament. La demagògia dels estats europeus, que pel fet de ser de la UE ja sembla que siguin germantes de la caritat, no té límits. Us en copio la major part, però retallo una mica per no extendre’m massa.

Putin, Kosovo i Catalunya
Els drets són indivisibles i, en un món globalitzat, l'avenç d'un dret en un lloc l'afavoreix arreu. Per això la dreta i l'esquerra espanyoles sempre han estat contràries a l'autodeterminació dels pobles oprimits per la desapareguda Iugoslàvia. (…)

El meu enyorat amic el coronel Juli Busquets (1932-2001), fundador de la Unió Militar Democràtica i diputat del PSC, ho tenia clar i n'estava indignat. Un grapat de vegades em va dir que els Estats europeus (en particular França i Espanya) es rentaven les mans respecte als genocidis als Balcans per raons de política interna. Ara el sinistre Vladímir Putin acaba de refermar la realitat d'aquell criteri, des de posicions antagòniques a les d'en Juli. " Si es considera -ha dit- que l'autodeterminació ha de prevaler sobre el dret, llavors ha de ser vàlida a tot arreu. També a Ossètia, a Abkhàzia i al Transdnièster i també en regions europees, que van des d'Escòcia fins a Catalunya i a tantes altres". (…)

Ara Zapatero està en contra de l'exercici del dret a l'autodeterminació a Kosovo, mentre que els Estats Units hi estan a favor. A Catalunya es calla. ERC està en el món de l'antiliberalisme i l'antiamericanisme enfollits, amanits fins i tot de castrisme. D'altres potser no gosen.
Gallifante de la setmana: per la premsa esportiva espanyola. Estan criticant al Xavi i el Puyol perquè, a l’últim partit contra Letònia, portaven les mitges una mica baixades i no es veia la bandera espanyola que hi tenen dibuixada. Ara ens fixem en com es posa els mitjons un jugador? Poca feina.

02/06/2007

Promeses

Bé amics, estem a una setmana de la jornada decisiva pel títol de Lliga. Mentre avui mirarem jugar als que tenen selecció podem anar pensant en fer alguna promesa i així els déus ens ajudin a guanyar.
Crec que ja ha arribat el moment de deixar de banda els anàlisi de joc, de potencial dels equips o dels partits que queden per jugar. Jo veig la lliga tant blanca que crec que la solució és conjurar a les forces sobrenaturals, i fer-les alguna ofrena. Així doncs, mirem les opcions que tenim i que cadascú triï la seva.

Gesta excursionista: La clàssica pujada a Montserrat o a qualsevol dels turons i muntanyes que tenim i en diverses variants: caminant, en bici, de genolls, botant amb el cul... Nota de l'Autor: Uff que xungo sona!

Ser millors en la nostra vida: Podem prometre anar més al gimnàs, apuntar-nos en una ONG, donar almoines als pobres... N.d.A: Per a qui tingui vocació missionera.

Modificacions al nostre cos: rapar-nos alguna part, deixar-nos grenyes i bigoti a lo Aznar, tatuar-nos el que sigui, tenyir-se alguns dels pels que tenim, o vestir-se de drag-queen... N.d.A: És la meva opció predilecta...

Abandonar algun vici: deixar de fumar, deixar de beure (tant), no sortit tant per la nit, deixar de visitar certs antres de perversió... N.d.A: Ala Madrid!

Aquí estan les opcions, si algú se li acut alguna altra serà benvinguda. I que els déus ens ajudin...