30/04/2007

Les Guernikes de Catalunya

Dijous passat es va commemorar el 70é aniversari del bombardeig de Guernika. Una barbaritat dels nazis, tolerada per Franco i que va servir als alemanys per practicar les tàctiques que després utilitzarien contra la resta d’Europa a la Segona Guerra Mundial. Però a Catalunya també vàrem patir forts atacs aeris que van provocar cinc mil morts i desenes de milers de ferits.

Bombardeig en dia de mercat: un dels fets comparables a Guernika va ser el bombardeig de Granollers el 31 de maig de 1938. La ciutat vallesana havia viscut relativament tranquil·la durant tota la guerra, i l’únic objectiu estratègic eren instal·lacions per reparar avions fora del nucli urbà i una central elèctrica. Tot i la censura, arribaven notícies de la marxa de la guerra –portades pels refugiats que fugien del front-, Franco havia llençat una ofensiva contra Catalunya i els raids aeris s’havien intensificat sobre Barcelona.

A les 9.05 d’aquell matí, Granollers començava la seva activitat, era un dimarts i la gent anava al mercat per intentar aconseguir alguna cosa de menjar. De sobte, i en només un minut –però que semblaria una eternitat- cinc bombardeigs italians van deixar caure una trentena de bombes sobre el centre de la ciutat. El resultat va ser uns 220 morts en un moment. Els italians i els franquistes varen justificar després l’atac dient que l’objectiu era la central elèctrica, total, l’error va ser “només” de cinc quilòmetres.

Un error? “Chapuza”? No ho crec. Els italians van ser dels primers exèrcits europeus en aplicar la doctrina militar de bombardeja ciutats de la reraguarda per desmoralitzar l’enemic.

Barcelona acribillada: la nostra estimada ciutat té el dubtós honor de ser la primera ciutat occidental bombardejada massivament (els italians havien practicat abans a Etiòpia). Durant els tres anys de la guerra civil varen morir 2.500 persones –la meitat d’aquestes víctimes varen ser a la primavera del 38 quan els atacs varen ser més forts-. Novament, els protagonistes d’aquests raids varen ser els italians, i en alguna ocasió es va afegir la Legió Còndor alemanya.
Alguns dels atacs més sinistres varen a la Gran Via –una bomba va tocar un camió carregat d’explosius i va arrasar l’illa sencera de cases entre Balmes i Rambla Catalunya-; o els bombardeigs contra la Barceloneta per la seva proximitat al port varen deixar el barri vuit. Un episodi especialment esgarrifós quan es va bombardejar una guarderia a la Plaça Sant Felip Neri amb desenes de nens morts. Un error? Difícil de creure, tenint en compte que els avions van tenir cura de no bombardejar la catedral o qualsevol església .

Al patir aquests atacs Barcelona va ser convertida en un símbol per a tota Europa de la crueltat del feixisme. Com que les potències estrangeres van voler mirar cap a una altra banda, després van rebre elles a la Segona Guerra Mundial. Quan els alemanys van començar a bombardejar Londres, Winston Churchill va fer un discurs dient: “Confio que els nostres conciutadans siguin capaços de resistir tal i com va fer el valent poble de Barcelona”.
Per a qui vulgui saber-ne més recomano l’exposició “Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la guerra civil” al Museu d’Història de Catalunya fins el 13 de maig.

27/04/2007

La mala (i injustificada) fama de la violència

Bé, acceptem que la violència en general és negativa. O no, però no em foteu la premisa així d'entrada. Bé, acceptem-ho.Però potser n'hem fet un gra (felipe) massa. M'explico. La violència en la majoria de casos no està justificada. Però en alguns sí.

Per exemple: un albano-kosovar entra casa teva a robar, a violar, a qualsevol cosa que faria empal.lidir el pederesta de "Prison Break". Solució: tens el dret a ostiar-lo fins que reciti el Virolai a l'estil Montilla.

Més. Els gitanos no es volen acollir a la llei, només a la seva (sic). Tracten a les dones com a porcs, no respecten les normes, tenen una tendència notable a les activitats delictives, i encara més destacada a no pagar impostos, robar l'electricitat i altres serveis i a fer, en definitiva, el que els roti (i no parlo dels efectes del romesco). Solució: ultimàtum de 24 hores i a partir d'aquí a fer sabons a l'estil alemany.

Un altre cas. Un jugador del Barça, posem per cas, passa d'anar als entrenaments, s'emborratxa, s'engreixa, no es presenta als actes amb els nens - i no parlo del Duque de Feria-, es fot dels currantes que li paguen el sou, arriba tard de les vacances sense excusa i a sobre ell i els seus amics es fan els xulos a les declaracions a la premsa. Tot, cobrant una morterada. Solució: es crida Antoñito i uns amics seus, i veuràs com entrenen de bé.

I un últim exemple. Empresaris, promotors, polítics i banquers organitzen una trama mafiosa que dispara els preus de la vivenda i converteix un dret constitucional en el pitjor malson dels ciutadans. Solució: una manifestació nocturna de milions de persones amb torxes, advertint que al dia següent no s'anirà només amb torxes.

Amb aquests brillants i entenedors exemples vinc a dir que la violència no s'ha d'aplicar sempre, que hem evolucionat i bla bla bla...però que no oblidem d'on venim. Venim de la revolució francesa, de guillotinar el rei, de recordar que el carrer és nostre. I que som més i tenim menys a perdre.

Crack de la setmana: la doctora Tancredi, de "Prison Break".Loser de la setmana: Catalunya per estar sempre amb debats idiotes, que sí la Janer, que sí el Maragall, que sí el Saviola...A prendre per cul, tribunerus!!!

Cancó de la setmana: "Top of the World,", Dixie Chicks. http://www.youtube.com/watch?v=yrNkuQUhh3A

Personatge TV de la setmana: Xavier Bonastre i els seus comentaris a "L'home més fort del món", meravellós pugrama.Llibre de la setmana: "Sayonara Barcelona", de Joaquim Pijuan, amb algun moment més fluix, però una bona crítica de la Catalunya actual.

Restaurant de la setmana: Arola, de l'Hotel Arts, amb un menjar deliciós, clàssic i innovador al mateix temps, amb unes vistes privelegiades, un disseny fantàstic i un personal encantador. Ah, i unes braves que han nascut per ser-ho. Per ocasions especials, uns 55 euros per cap amb menú degustació. Uns 40 sense menú.http://www.arola-arts.com/


PD: qualsevol comment que contingui tòpics de l'estil "no es pot generalitzar" o "la violència mai és justificable" serà censurat i el seu autor serà perseguit amb alguna de les tècniques detallades més amunt, com indiquen les normes de bon gust i urbanitat.

24/04/2007

Els torus

Amics, us agraden els toros? No em refereixo a si us agrada mantenir relacions carnals amb aquest animal, que ja sé que sí, em refereixo a “la Fiesta”. A les “corridas”, i amb això encara podriem fer més conya, però no en faré perquè sinó mai no acabaré d’abordar el tema.

Quan jo era petit, suposo que com tothom quan és petit, no em plantejava el per què de les coses. Els toros eren una d’aquestes coses. Senzillament, quan feia zàpping i me’ls trobava, canviava de canal. No li donava més importància. Anys després, reflexionant-hi, vaig començar a detestar aquest espectacle. No tinc molt clar si era per conviccions ecologistes o per antiespanyolisme. Crec que per la segona. A Humanitats, en conya, vam muntar el Club de Fans d’Islero. Islero era el toro que va matar a Manolete. Temps després, vaig flipar en descobrir que algú altre ja havia creat un club com el nostre: Islero’s Fan Club. I tenen web i tot (mireu-la).

Ara, la meva opinió sobre el món taurí es troba en una etapa diferent, de dubte. No tinc clar que em desagradi l’espectacle dels toros. Algunes de les fotografies que més m’al·lucinen d’un diari són les de la secció de toros. ¿I heu vist Hable con ella, la peli de l’Almodóvar, amb aquella escena taurina acollonant? El repte és molt bèstia: un mequetrefe amb els pantalons a l’alçada de l’aixella encarant un bitxo que és tres cops més gran que ell i amb unes banyes que només rascar-te ja et fan sang. I quan dic encarant vull dir que un torero es posa a tocar del toro i fins i tot el frega quan li passa pel costat.

Sóc conscient que el toro surt una mica tocat d’avantmà i que, a més, el torero no està sol: té ajuda. Per aquest motiu, el toro juga amb desavantatge, i això fa injust l’espectacle per als que, com jo, anem a favor del toro.

També sóc conscient de la caspa i la pudor de ranci que destil·la tot el mundillo de la tauromàquia. Em sembla que el torero és una bona metafora d’Espanya: aquesta actitud xuleta i aquest anar pel món marcant paquet. Ells són uns toreros i nosaltres som uns caganers, també metafora exacta del que som. Però si intento destriar una cosa de l’altra, l’espectacle de l’ambient que l’envolta, puc arribar a entendre la bellesa que genera l’enfrontament entre una persona i un toro. Posar-se a mig metre d’un toro és d’una valentia inimaginable per a mi. Mireu aquest video i poseu-vos en el paper del torero. El protagonista és José Tomás, considerat el Ronaldinho del toreiu.

Dit això: no he anat mai a una corrida de toros. I potser el dia que hi vagi, perquè un dia hi vull anar, ho trobi desagradable i repugnant. Però li donaré una oportunitat.


Gallifante de la setmana: Merescudíssim guardó per a Sheryl Crow, una dona que em queia bé fins que es va enrotllar amb l’Armstrong —el ciclista, no el trompetista ni l’astronauta—. Ara, aquesta senyora proposa que se’ns limiti l’ús de paper de vàter per a salvar el medi ambient. Ta be això. Suposo que la senyora Crow deu tenir estudiat COM aplicar aquesta política. Es crearà una Guardia de la Caca que vigili que la gent no consumeixi massa paper de vàter? Es prohibirà la ingesta de prunes i d’altres productes laxants per afavorir un us reduït d’aquest bé preuat? S’incentivarà el restrenyiment? Il·lustri’ns, senyora Crow!

23/04/2007

EL SACRIFICI DELS HEROIS

Des de fa un mes la pel·lícula 300 està sent un èxit als cinemes de mig món. Alguns de vosaltres us vareu quedar amb dubtes després de veure-la, intentaré donar algunes respostes...

L’enemic que va venir d’Orient: els perses eren la gran potència al segle V a.C. Les fonts gregues els presenten com els dolents de la pel·lícula (mai millor dit), com sempre els guanyadors han escombrat cap a casa. El poder del rei era enorme així com els dels seus governadors provincials (sàtrapes), i evidentment la llibertat política no estava al mateix nivell que la democràcia d’Atenes, però tot i així era un imperi relativament tolerant. Respectaven la cultura i la religió dels pobles conquerits sempre que aquests paguessin els seus impostos; altres Estats més moderns cobren però no respecten la diversitat... Ah! I el rei Xerxes no tenia aquesta pinta de drag-queen, el seu look era semblant al del rei persa que surt a AlejandroMagno dirigint el seu exèrcit com una hostessa.

Els durs espartans: 300 comença ensenyant el dur entrenament del rei d’Esparta des de que era un nen. Tots els espartans passaven per aquest entrenament des de que tenien cinc o sis anys. Això els convertia en veritables màquines de matar, i eren considerats els millors guerrers de l’antiguitat, quan dic màquines no exagero, l’educació espartana els ensenyava a reprimir els seus sentiments. El paper de la dona es limitava a tenir fills forts que anessin a l’exèrcit. Quan naixia un nen feble o un iaio era una càrrega els llençaven per un penya-segat, i així no necessitaven polítiques socials.
A banda d’això i comparat amb altres polis gregues, Esparta no ha deixat cap legat cultural, i hi ha molt poques restes arqueològiques, la ciutat era bàsicament un gran campament militar.

La invasió: Per què Esparta envià només 300 soldats? A la pel·lícula ens expliquen que és una decisió del rei Leònides, motivada per la perfídia dels oracles i d’un dels polítics de la ciutat. La realitat va ser diferent. Els grecs volien lluitar contra els perses en una batalla marítima, les forces per mar estaven més igualades i si guanyaven deixarien al rei Xerxes i al seu exèrcit aïllats, i així es retirarien de Grècia.
Però per reunir la flota grega calia guanyar temps, això significava enfrontar-se amb els perses en una batalla terrestre que retardés el seu avanç per Grècia. Les polis van discutir quina era el millor lloc per plantar cara, i finalment van triar els pas de les Termopiles. Els espartans eren partidaris de resistir més al sud, però no volien quedar malament amb els seus aliats i varen enviar una petita força de tres-cents machotes i un dels seus reis (tenien dos, eren així de raros). En total havia uns 8.000 grecs, davant d’uns 300.000 perses, la xifra d’un milió de soldats de Xerxes va ser exagerada pels historiadors hel·lens.

La batalla: sembla ser que va ser així d’èpica. Els grecs varen aguantar durant tres dies l’escomesa de les tropes perses. Va ser temps suficient per reunir la flota grega i a més un pastor local li havia ensenyat a Xerxes un caminet per on podria envoltar als hoplites, els hel·lens van veure el que intentava l’enemic i van veure que era hora de retirar-se i buscar la batalla per mar. Però calia que algú protegís la retirada, ja que els perses els podrien enganxar per l’esquena... Leonides va decidir que ells i els espartans es quedarien. El rei va decidir aquest sacrifici perquè la seva llei li prohibia retirar-se del camp de batalla i perquè un oracle li havia dit que o Esparta seria arrasada o que un dels seus reis moriria al camp de batalla. Els 300 es van quedar amb uns 1000 grecs més per donar temps a la resta. Finalment, al matí del cinquè dia Leonides veient la que els venia a sobre va dir als soldats: “Tomad un buen desayuno, porque hoy cenaremos en el Hades [Infern grec]”. Quanta raó tenia. Els perses van massacrar a tots el grecs excepte uns quants tebans que es van rendir.

El desenllaç: els grecs van perdre el primer assalt, però a la llarga la seva estratègia els va sortir bé. Varen aconseguir una victòria naval a Salamina, Xerxes va veure que es podria quedar aïllat a Grècia i va retirar-se, deixant una part dels seus soldats per protegir les ciutats que havien conquerit. Aquesta força persa va ser finalment destruïda a la batalla de Platea (la que surt al final de la peli). El record dels Espartans a les Termopiles va inspirar aquestes victòries hel·lèniques. El sacrifici dels 300 va ser una gesta èpica per salvar Grècia? O un sacrifici inútil que només va servir per demostrar l’orgull militar dels espartans? A mi la pel·lícula no em va entusiasmar i la societat espartana no em desperta moltes simpaties, però jo em quedo amb la primera opció.

19/04/2007

Déu i el fútbol (amb permís de Jordi Costa)


El meu jefe sempre em diu que cal diferenciar el que és urgent del que és important. Avui, es miri com es miri, el golàs de Messi és de l’únic del que es pot parlar. I que consti que de fútbol l’únic que m’interessa són els sopars de duro que m’expliquen quan vaig a Londres. Jo no estava al Camp Nou, ni tant sols vaig mirar o escoltar la retransmissió del partit. Cap a les deu vaig rebre un sms del meu oncle. Era senzill i concís: Jo hi vaig ser. Sempre va al Camp Nou, plogui o nevi. Vaig suposar que era alguna cosa del Barça però, sincerament, no el vaig entendre i la meva neurona es va dedicar a altres afers. Fins aquest matí. M’he despertat amb les cròniques enceses de l’Antoni Bassas i en Ramon Besa. He corregut al You Tube per veure aquesta meravella de gol i m’he divertit llegint els titulars dels diversos diaris recollint la gesta de l’argentí:

Diego Armando Messi, deia El Periodico.
El Pie de Dios, afirmava El Mundo Deportivo.
El 9, en la seva línia, feia un joc de malabars amb la M de Maradona i Messi.

La culerada és rara. Rara, rara que diria el Paputxi (EPD). Són, som, capaços de tocar el cel amb els dits i de baixar a l’infern de la desesperació en dècimes de segon. El Barça és més que un club, diuen. Potser seria millor dir que és una associació de patidors anònims i d’encesos hooligans en privat. El gol de Messi ens obre un escenari en què, durant un dia, o potser una setmana, ningú s’enrecordarà de les sessions de gimnàs i la mononucleosi de Ronaldinho, de la mala temporada de Deco o dels balls de bastons de la junta directiva. Estic segura que ahir a la nit més d’un va haver de dutxar-se abans d’anar a dormir per fer baixar l’emoció. I que fins i tot l’amic Edward Murray, des de l’exili i a pesar de les seves teories sobre el loserisme culé, va mirar de reüll la samarreta del Barça i li va caure la baveta.

Sense que serveixi de precedent, avui no acabaré el meu post amb una frase de Murphy. Cedeixo aquest espai a una cita d’un dels jugadors més grans que ha tingut mai el Barça:

Fútbol es fútbol

18/04/2007

El mineralismo va a llegar

Senyores,

us proposo dues llistes. Jo, amb el meu habitual criteri, les començo i vosaltres les completeu.

1-El límite es la caja (teoria segons la qual alguns productes són tan addictius que t'acabes la caixa sigui quin sigui el seu tamany)

Donettes
Donuts
Pringels
Pistachus (coneguts erròniament com a festucs)



un dos tres responda otra vez

2-Si tú te vas estaremos mejor (teoria segons la qual hi ha gent i pobles que si s'exterminessin estaríem millor)

Iran
Corea del Nord
Gitanus

un dos tres responda otra vez


També aprofito la malentesa per recordar-vos moments televisius indiscutibles.
El top 10 de cançons del Força Barça (titànics els cops al cul del Luis Miguel fals)
http://www.youtube.com/watch?v=MYsJKxt_S90



Fernando Arrabal i el mineralismo, que va a llegar. Inmensa taja amb moments antològics com la veu de fons que diu "más rápido!!" i el Sánchez Dragó i la seva precisió: "Fernando, no te sientes en la mesa que si no la sujeta Campillo va a ceder".
http://www.youtube.com/watch?v=ihHCGOeKl-0&mode=related&search=








Peter Bridge

Amics, amigues, el mundu es un panyuelu. O potser hauria de dir: ¿QUIÉN ME PONE LA PIERNA ENCIMA?

Una delegació de Garridasa acaba de saber que un tal Peter Bridge està començant el procés per treballar en un canal d’informació econòmica amb oficines a la Pèrfida Albió. No faig conya.

Afortunadament, queda el consol de pensar que, quan els col·legues d’aquest canal vegin la seva web, se’ls passaran les poques o moltes ganes que tinguin de fitxar-lo.

Lo dicho: HORREUR!

17/04/2007

Elegia per Jordi Costa

Jordi Costa, compte amb els accidents. Només diré això. T’has erigit en el personatge més odiat per nosaltres, els Hereus de Garrido. Amb vuit vots has superat fins i tot un home de la ràbia de Jose Mourinho, i amb això ja està tot dit.

Amant de frases com “feia anys que no veia un Barça tan dolent com aquest”, no estem parlant de Nicolau Casaus, no. Estem parlant de Jordi Costa, a qui el Basté deuria fitxar a canvi de passar per caixa, i ja ens entenem. Coneixem la debilitat de l’expresentador de Gol a Gol pels jovenets, i el Costa és un jovenet. Un jovenet, això sí, que parla com un avi, com si fos un gran expert. En realitat té la capacitat analítica d’un hàmster. Va de crack i és un matat.

Costa, Costa. Quant cobres per dir parides pel micro? Ets un exemple de com n’està de mal repartit el món i ets un protagonista de la decadència del periodisme. No ens facis més mal i canvia de professió. Dedica’t a la lloable activitat de revisor de la Renfe, ja que a tu t’agrada tocar els collons, o a la de repartidor de butano, que encara t’enduràs un clau de tant en tant.

Encara ets a temps de reconduïr la teva vida, perdre’t en l’anonimat, que de Jordis Costas n’hi ha molts, i intentar acabar els teus dies de la forma més decent possible. A on estàs ara només et fas mal a tu mateix. Nosaltres sempre podem canviar de dial. Però tu continuaràs fent el ridícul per les ones i la gent t’assenyalarà pel carrer. No diguis que no et vam avisar.

És recomanable visitar la web del seu club de fans per constatar que a Catalunya les coses no van bé.

Accessit – José Mourinho (7 vots). Les paraules sobren.

Gallifante de la setmana: per a mantenir la temàtica futbolera, el gallifante d’aquesta setmana és per a Alfredo Relaño, director del diari AS. Un periodista amb moltes i molt grans qualitats. No conec ningú que treballi a un diari esportiu que tingui el seu cervell i que escrigui com ell. Clar que a la premsa esportiva hi ha cada toia… però bé: al Cèsar el que és del Cèsar. El Relaño és un periodista d’una talla impressionant. Si no fos perquè, de tant en tant, desvarieja. És el principal denunciant del Villarato, la pressumpta persecució arbitral contra el Madrid. Però no aporta dades. Només recorda el que li interessa (exemple: penals dubtosos al Madrid aquest cap de setmana) i s’oblida d’altres coses (exemple: penal no xiulat a favor del Barça per mans a dins de l’àrea contra el Mallorca). Em sorprèn, i em sap greu, que un tio tan vàlid de vegades sigui tan frivol. Clar que potser ho fa perquè sap on escriu i sap el què vol llegir el seu lector… però em pensava que parlàvem de periodisme.

15/04/2007

De canvi climàtic i pasta a Londres

Londres, 15 d’abril. Ni un sol núvol. 27 graus. Tan excepcional circumstància ha portat als milions de londinencs als immensos, verdíssims i florits parcs de la ciutat com si fossin un exèrcit de formigues blanques, enfundades en gegants ulleres de sol. Aquesta plaga, a la que gustosament m’he afegit, concretament a Regent’s Park, té unes costums d’allò més peculiars.

1. Queden per grups d’individus coneguts. Jo no diria amics. Em dóna la sensació qu la majoria d’ells es coneixen ben poc i que la relació no durarà gaire. Només fins on arribi l’estada de cadascun d’ells en aquesta ciutat de pas.

2. S’asseuen a l’herba sobre mantes destinades a tal efecte (de la mateixa manera que nosaltres tenim tovalloles de platja) al voltant de les bosses amb les vitualles que acaben de comprar al supermercat més proper. Els greatest hits són la fruita perfectament tallada i preparada del Marks & Spencer, els entrepans i amanides de garitos tipo Prêt à Manger i el convidat de pedra, l’estrella de tota trobada britànica, l’alcohol. Els menys fins porten cervesa, però són els menys. Aquesta activitat la reserven per la vida de pub. Als parcs triomfen més les marranades tipo “Pim’s”, una sangrieta dolça a l’anglesa, o els excessos ostentosos tipus xampany (que no cava) de les marques amb més renom, de l’estil de la Veuve Clicqot.

El cas és que ja porto un any i quatre mesos vivint en aquesta ciutat i la qüestió és que no deixa de sorprendre’m cada dia l’estil de vida de molts dels seus habitants. Gent guapa que en comptades ocasions repeteix modelet, que surt dia sí i dia també a sopar fora, que condueix de manera ostentosa cotxes ostentosos (la quantitat de Ferraris i Porches per metre quadrat supera qualsevol càlcul agosarat que pugueu fer). En fi, que molt sovint quan em moc per Marylebone (el barri on vivim els tres exiliats) em sento com un ninot del Forges en una il.lustració del Jordi Labanda. I és clar que el barri és finolis. En altres llocs de la ciutat la gent és més d’estar per casa, per no dir les zones on domina la immigració. Però el cas és que simplement passejant pel centre de Londres s’ensumen els diners. I no entraré en els excessos dels fills de papà i taurons de la City, perquè això la supera tota dignitat. Però un bitllet senzill de metro val 4 lliures (6 euros). L’abonament setmanal de dues zones, 23 lliures (unes 30 euros), un cafè al voltant de dues lliures. El lloguer d’una habitació al nostre pis, una ganga en aquesta ciutat, val tant com llogar un pis d’uns 80 metres quadrats en una zona decent de Barcelona. Feu comptes... En fi, i tantes altres coses que, dia rera dia, no deixen de sorprendre’m.

Recomanació cinèfila de la setmana: no n’hi ha. Ahir vam veure El Ilusionista, i aquí s’acaba el meu comentari. Avui em passo a la televisió: A Dos Metros Bajo Tierra o, en anglès, Six Feet Under. Probablement no sigui del gust de tothom, però en tot cas, a mi em fascina. Les històries d’una família que regenta una petita funerària en una ciutat de la Costa Oest dels Estats Units. Si algun dia cau a les vostres mans un capítol, doneu-li una oportunitat.

El poble del seny?




En aquest il·lustre blog s’ha parlat diversos cops de que els catalans som un poble de perdedors i que ens agrada posar l’altra galta o una altra part del nostre cul per a que Espanya es quedi a gust. Altres s’omplen la boca dient que som un poble que sempre ha estat dialogant. Però això ha estat sempre així? El seny català és una característica secular que ens ha convertit en un poble dòcil des de la nit dels temps? Doncs sembla ser que no. Si es mira la història de Catalunya, es pot veure que som un poble que ha tingut moments molt marcats per la violència.
A la Guerra Civil, els obrers catalans van aturar la rebel·lió militar el 19 de juliol de 1936. Un any després stalinistes, troskistas i anarquistes van resoldre les seves diferències a trets pels carrers de Barcelona. També cal recordar que a començaments del segle XX la capital catalana era un lloc perillós amb atemptats anarquistes, pistolers contractats per la patronal per a liquidar líders sindicals i la policia i l’exèrcit fent la seva particular guerra bruta amb la “Ley de Fugas”.
El segle XIX va ser especialment mogudet: bombes al Liceu, guerres carlines i resistència dels guerrillers contra Napoleó –els soldats francesos no s’atrevien ni anar a miccionar sols-.
Durant la Guerra de Successió les coses van anar com van anar, els catalans decidiren resistir quan els seus aliats europeus van decidir que ja no interessava continuar la lluitar. I el 1714 ja sabem com va acabar tot...
Als segles XVI i XVII tot i estar sota la sobirania dels reis espanyols, Catalunya estava plena de bandolers que assaltaven els convois que transportaven els impostos reials. Com deien els meus profes a l’Autònoma, aquells anys Catalunya era més salvatge que el Far West americà. El 1640 amb la Guerra dels Segadors, els catalans van dir prou quan el conde-duque de Olivares va voler reclutar tropes aquí pels terços espanyols, es va proclamar una República amb dos collons, però després ens vam posar-se sota sobirania francesa...

I en aquest recorregut a la inversa per la història catalana, arribem al segle XV amb guerres dels pagesos remences contra els abusos dels nobles, i guerra civil, tot barrejat feien un còctel explosiu... Però tot es va acabar amb una dinastia castellana al tro, i el famós matrimoni entre Isabel i Ferran.
Encara podria continuar amb els almogàvers sent el terror de la Mediterrània o les conquestes de Jaume I –totes aquestes campanyes de conquestes tingueren el suport de la burgesia comercial barcelonina-. Doncs, sembla que als nostres avantpassats recorrien a la violència quan sentien un abús del poder... però com podeu veure tampoc van tenir molta sort amb aquest recurs.

13/04/2007

Ciudadanos de segunda

¿Qué diceeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee? Que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya? És broma o què! Doncs aquest és l'eix central del reportatge que Telemadrid va emetre aquest dilluns en horari de primetime. Tota una mostra de manipulació, de falta d'ètica, i de manca de veracitat i de rigor. Sé que no hauria de caure en la provocació, això és precisament el que busquen, però és que no entenc com es permet que una televisió pública, pagada per tots nosaltres, pot emetre aquest tipus de productes.

Segueixo pensant fermament que la llengua que s'ha de protegir és el català. Que encara hi ha molta gent que no el parla i no l'entén. Una vegada i una altra, a Barcelona et dirigeixes a algú en català (en un comerç o en un restaurant) i són incapaços de contestar-te en aquesta llengua. Això si tens la sort que t'entenguin!

Des del meu punt de vista, ciutadans de segona no són els que vénen a Catalaunya i no poden matricular als seus fills a una escola castellana. Ciutadans de segona són tots els que no poden arribar a final de mes perquè tenen un sou i unes condicions laborals precàries. Ciutadans de segona són els que no tenen accés a l'habitatge.

Per cert (i ja acabo), sabeu que Coca-Cola sorteja un pis? Aquesta és la seva nova estratègia de màrqueting. Bastant significatiu del que està passant en la nostra societat, no?

11/04/2007

Nova enquesta

Amics, Georgie Dann patrimoni de la humanitat JA. Això és el que, segons les vostres opinions hauria de dir la moció del Parlament de Catalunya. Els resultats de l’anterior enquesta són aquests:

45% - Que Georgie Dann es patrimoni de la humanitat.
27% - Que Sanfetaman hauria d'imitar a Shakira mes sovint.
18% - Que en casa del herrero, cuchara de palo.
9% - Que el millor gol de Romario va ser l'1 a 0 contra el Madrid.

Ara ja hi ha una nova enquesta en la qual s’han deixat de banda noms obvis (Montilla) perquè haurien arrassat. Salutacions.

10/04/2007

HGW XX/7


Us imagineu que els vostres pisos estessin farcits de la més implacable tecnologia d’espionatge? Nosaltres, “periodistilles” d’idees que no serien sempre benvingudes a tot arreu, escoltats en les més estúpides i privades converses i actes quotidians de la nostra vida. Cadascun dels nostres passos, registrats meticulosament en una investigació. Us poso un exemple.

Dimarts, 10 d’abril de 2007. 5:15 am. Sona el despertador de la musaranya. L’apaga ràpidament però mandreja cinc minuts al llit. Va cap al lavabo, entra a la dutxa, es renta les dents, es vesteix amb uns pantalons de vestir grisos i una samarreta rosada. Endeça l’habitació i espera a la cuina. L’Edward Murray surt de la seva habitació i es creuen mig adormits un “bon dia”. Surten de casa. Son les 5:50 i un taxi els espera per portar-los a la feina…

Així, cada minut de la teva existencia registrat en notes descriptives i desapassionades. He descrit una escena sense cap mena d’interès. Però quan em refereixo a registres exhaustius de la vida de les persones vull dir també comentaris, actes i sorolls més privats. Estar al llit amb la parella, anar al lavabo, o dir el què et passa pel cap del Zapatero, l’Aznar, el Bush, el gran Montilla, la veïna que fa pudor del quart o el que li diries al jefe si no t’ensenyessin la porta del carrer després d’haver-te quedat descansat.

Tot això els passa a la Christa-Maria i a en Georg. És 1984, a la RDA, a cinc anys de la caiguda del mur. Ell és un reputat dramaturg, ella una primera actriu. Són parella. No són crítics amb el règim en les seves obres, no per convicció, sinó per supervivència. Tanmateix, alguna cosa indeterminada fa sospitar a “l’Stasi”, la policia secreta de la RDA (l’Alemanya de l’Est, un país de 16 milions de persones amb una policia secreta amb 90.000 efectius a nòmina. Amb col.laboradors i simpatitzants, 300.000 paios. 1 vigilant per cada 53,5 persones). El “Gran Hermano” comença a traballar a càrrec del més meticulós dels seus agents. Vigila tots i cadascun dels seus moviments. Les 24 hores del dia.

A grans trets, aquest és l’argument de La Vida dels Altres. No us desvelaré res més, només aquest punt de partida. Tela amb el socialisme totalitari, és clar que això ja ho sabem tots. Però només ho apunto per si algú s’ha quedat amb la visió dulcificada de Goodbye, Lenin. Grandíssima pel.lícula. Excel.lent guió. Magnífiques interpretacions. Tan fàcil, tan propera, tan humana. Felicito a l’Acadèmia per l’Òscar a la millor pel.lícula estrangera d’enguany. Per cert, el títol del post és el nom en clau de l'agent de l'Stasi. Impressionant aquest home. Un ídol ja.

09/04/2007

¿I què en fotem ara de la Claudina?

És una nena boliviana. Per la fotografia que en tenim, no deu passar dels 7 o 8 anys. Té la mirada trista, i no m’estranya. Viu en un poblet de l’altiplà, ple de mancances. De casa a l’escola i de l’escola a casa. I enmig, qui sap, potser li toca treballar. No en té més remei.

No vull caure en la llàgrima fàcil i estic segur que no exagero. És més, segur que faig curt. Us parlo de la Claudina, la nena que l’Arantxa i jo tenim apadrinada. A Fundación Intervida. 21 euritos mensuals, 252 l’any.

Què beneïda pot ser la ignorància de vegades. Ha estat arribar a Barcelona per passar aquests dies, i topar-me de front amb què la Fiscalia Anticorrupció de Barcelona investiga aquesta oenagé perquè podrien haver desviat els donatius a empreses privades.

D’entrada, pel que sembla, el més proper que aquests energúmens han estat de contradir aquestes afirmacions és una mena de comunicat on parlen de “caixa de bruixes”. O sigui, que el professor em té mania. I el pitjor és que el signa el president de l’associació de petites i mitjanes empreses, o sigui, una escissió de l’agrupació oficial. De Fundación Intervida, directament, silenci per resposta. Malament rai.

Culpables o innocents, qui sap. Però una vegada més es demostra que aquest món, que viu de les donacions ben intencionades, és menys transparent que el germà del Ronaldinho. És veritat que no el fa diferent a altres móns, com el de les empreses. Però hi ha una gran diferència. Uns viuen del negoci, i els altres no poden fer negoci.

Fa temps vaig veure un reportatge on una dona que tenia apadrinada un nen amb “Ayuda en Acción” va decidir visitar-lo. La senyora es va trobar amb què els seus diners no anaven directament destinats a la criatura en qüestió, sinó en suposats projectes per a la comunitat on vivia, bastant cutres per cert. El problema és que la senyora no ho sabia. Millor dit, li ho havien amagat. Lleig. El pitjor, però, va arribar en comprovar que els dibuixos que “Ayuda en Acción” li enviava no eren del nen apadrinat, sinó d’altres. Em costa imaginar-me res més vomitiu i asquerós.

I ara no foto altra cosa que mirar-me la foto de la Claudina... collons, no sé què fotre...

Acabo amb uns apunts.

D’ara endavant no podré escriure tan sovint com voldria. Complicacions laborals. Sorry. ç

Missatge per a Irene Adler: el dia 30 de juny tinc un casament a FIGUERES en què, entre altres convidats, hi ha el Dr. Vilches. No és broma.

El tema Lluís Canut al Brasil no em fa puta gràcia. Ja em perdonareu, però amb aquestes coses fa temps que he perdut el sentit de l’humor. D'acord que ja ha tornat, però estic per presentar una querella, i això tampoc no és broma. Les vacances pagades que Catalunya ha pagat a aquest impresentable pel golet 1000 del Romario són el més proper que he vist a la meva vida del malversament de cabals públics, és a dir, del delicte. Està molt bé que ens preocupem perquè a la Comunitat Valenciana vegin TV3, però potser també estaria bé que ens preocupéssim pel que veuen, ells i tots nosaltres.

Recomanació cinèfila: Cartas desde Iwo Jima. En acabar la peli, em vaig quedar mitja hora abraçat a la pantalla. Sublim.

07/04/2007

Iran i l'aixeta del petroli

Què s’ha de fer amb Iran? La penúltima crisi vista aquests dies amb els mariners anglesos demostra com els ajatolahs poden posar en problemes a les economies occidentals. Un incident fronterer ha fet pujar el preu del petroli. L’increment no ha sigut dramàtic però és un avís en cas de que esclati una guerra, que alguns ja veuen com inevitable, les conseqüències poden ser molt greus per unes economies tant necessitades de petroli.

Tot i les compres d’armament i les demostracions de força, l’exèrcit iranià no és rival per un atac combinat d’Estats Units, Gran Bretanya i, probablement, Israel. Però sí que té una capacitat preocupant per interferir en el trànsit marítim de petrolers a les aigües del Golf, i més concretament a l’estret d’Ormuz. Es tracta d'una de les rutes més importants de transport de cru –circulen diàriament uns 17 milions de barrils de petroli, la cinquena part de la producció mundial-. Té una amplada entre 60 i 100 km, hi ha illes petites des d’on els iranians podrien atacar amb míssils i petites embarcacions.

A més, en la zona és concentren bona part de les reserves d’or negre al Golf, i en un intent desesperat Teheran les podria cremar, si hi ha una ofensiva occidental que amenaci seriosament el règim iranià.
Pot semblar que estigui fent política ficció, però és una opció que tenen molt present els militars nordamericans. A més hi ha un antecedent, durant la guerra entre l’Iran i l’Iraq tots dos països atacaven les instal·lacions petrolieres de l’enemic i els vaixells que transportaven el cru, encara que tinguessin bandera d’estats neutrals. Aquest episodi es va conèixer com “la Guerra dels Petrolers”.
Estats Units i la URSS van enviar naus de guerra per protegir les rutes del petroliers. Iran va continuar amb els atacs i va minar les aigües internacionals. La tensió entre Washington i Teheran anava en augment i va haver-hi enfrontaments entre vaixells nordamericans i de l’Iran. Cada setmana havia algun incident amb un petroler, demostrant la vulnerabilitat de la navegació comercial en aquelles aigües.

05/04/2007

La costella d'Adam


Apunt meteorològic: el món està boig, mentre mitja Europa va en bikini, jo, que teòricament estic ja a Àfrica (ja se sap, per sota els Pirineus…) em foto de fred i estic xopa. A qui he de reclamar?

Bé, ja més seriosament, com que veig que la cosa va de recomanacions m’apunto a aquesta tendència amb una proposta molt especial. Es tracta d’un assaig escrit per una expresentadora d’informatius de la televisió alemanya ARD, Eva Herman, que es titula Das Eva prinzip (El principi d’Eva). És un dels llibres més venuts a Alemanya des que es va publicar, el setembre de l’any passat, però ja us aviso que, a menys que domineu la llengua de Goethe no el podreu disfrutar per què encara no s’ha traduit a cap altra idioma.
El llibre és molt interessant ja que posa les bases del “nou feminisme” i proposa un nou “contracte social” entre homes i dones:

“moltes dones no són conscients que cada vegada s'allunyen més de la seva feminitat i la seva tasca principal: tenir fills, família i una casa acollidora”

Aquesta és la revolucionaria tesis de la sra. Herman. En poques paraules: hem de tornar a les cavernes i tararejar la Zarzamora mentre passem la fregona pel menjador i esperem que s’acabi de coure el soufflé que portarem a taula quan arribi l’amo de la casa.

Herman culpa en les seves pàgines l'emancipació de la dona del descens de la natalitat, acusa les feministes d'haver fet infelices milions de dones amb l'"engany" que és possible compatibilitzar feina i família i assegura que les feines domèstiques són cosa de dones perquè els homes no hi estan preparats i, simplement, no els agrada fer-les. Aquí va una nova perla:

"Els homes no estan indicats per a les tasques domèstiques, no les fan voluntàriament. I si la dona els hi obliga, se senten insegurs, poden desenvolupar problemes psicològics i, en el 98% dels casos en què això passa, el matrimoni es destrueix"


A veure, que ho entengui:

1. Les dones hem nascut per procrear i per portar la casa.
2. Els homes no poden fer la feina de casa perquè no hi estan acostumats i s’estressen.
3. Obligar als homes a fer tasques domèstiques és la causa de la ruptura de molts matrimonis.

Si senyora, molt ben dit. Lluny queden les reivindicacions de les sufragistes, unes pobres miserables que demanaven –il·luses- poder votar. Lluny queden els esforços per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. De fet, les dones, tenim ànima? Ben mirat potser hauria de buscar-me un bon marit, plegar de treballar i dedicar-me a fer soufflès. Ah, i ser tonta.


Frase de Murphy de la setmana

Cualquier cosa que digas será mal interpretada.

03/04/2007

Chocadelia

Bé, amics, avui toca cultura. Chocadelia Internacional. Reteniu aquest nom perquè… no el tornareu a sentir mai més, segurament. I serà una llàstima.

Chocadelia Internacional és un grup de música integrat per gent degenerada però amb un escàs sentit del ridícul però amb un excel·lent gust musical. ¿L’estil? Ells diuen que fan Funcanrol (Funk + Rock&Roll), i potser com a etiqueta està ben trobada. És música directa i d’essències clarament negres. Tenen temes tremendos. Però, ara que acaben de publicar el seu segon disc, ja es pot dir que mai triomfaran.

Al 2004 van publicar el seu primer disc: Ranchory, el nom d’un pony de Wisconsin que tenien com a mascota (escolteu-lo). Allà encara conservaven les formes. Per mi és un dels millors discos que tinc. Inclou una col·laboració amb el Fermín Muguruza al tema Este País, que a mi em sembla acollonant.

Ara han publicat el segon disc: Anartismo y Chocadelia. I s’han soltao el pelo. Massa, segurament. Si abans ja deurien vendre poc, ara vendran menys perque són poc comercials. Parlen de tot, inclòs guarreridas espanyolas i drogues. En alguna ocasió ho fan de manera tan explícita que fins i tot a mi (a mi!) em sembla excessiu. Això jo crec que els acabarà de tancar algunes portes. Però una cosa no treu l’altra: la música és molt bona. Per tant,us recomano que els doneu una oportunitat. Els seus discos estan tirats de preu (crec que no passen dels 10 euros a la Fnac). I si podeu triar, millor el primer que el segon.

Links:
Web de Chocadelia.
MySpace de Chocadelia.
Blog de Chocadelia.

Gallifante de la setmana: per a Manuel Pizarro, president d’Endesa, que ja entreveia una jubilació daurada i ahir li van fotre el llit entre tots. Gallifante des de la simpatia que li tinc.

02/04/2007


Primer de tot again, demanar disculpes pel nou retard, però es confirma que els meus divendres són Friday bloody friday. La culpa es de Endesa, està claro.

En fin, vamos a lo que vamos. Avui parlarem de contraris: el ying y el yang, el PSC i la llibertat d'expressió, Ángel Acebes i una frase subordinada, per posar exemples clars.

Avui parlarem de bon periodisme i de mal periodisme.

Bon periodisme

Els informatius de TVE. Com a mínim els del migidia. Àgils, profunds, plurals, amb reportatges sobre temes interessants i importants, amb excel.lent combinació d'estils televisius. Llàstima dels esports i del pes dels subnormals dels partits polítics (imagino que aquest és un peatge a pagar si ets TVE. Mira, TVE és com els catalans: paga peatges).

El nou TN del Pellicer. No l'he vist directament, però fonts dignes de tot penis me n'han parlat molt bé, i a més la idea em sembla molt encertada: curt, amb varietats d'estils, d'autor, amb entrevistes...A l'estil britànic: bien. Això se suma a programes extraordinaris com "En clau de vi", que té un magnífic presentador, un decorat treballadíssim, un expert com la copa d'un vi (jeje) i convidats interessants. A veure si per fi TV3 torna a ser el que no hauria deixat de ser mai.

Mal periodisme

Imaginem per un moment un país dins d'un estat: el Quebec i el Canadà, per posar un cas. Imaginem un diari: El País, per dir-ne un. Imaginem unes eleccions.

Al dia següent dels comicis, els titulars són:

-"El separatismo se hunde en una derrota histórica en Quebec" (a la portada)

-"El independentismo se derrumba en Quebec" (tema d'obertura d'Internacional, cinc columnes)

Bé, insignes i lletrats comunicadors, pensareu: peacho pinyo s'ha fotut l'independentisme. Pos no: mentiraaaa!! Aquests van ser els resultats:

-El federalisme, que governava el país, passa de 76 diputats a 48. Una caiguda del 37%!!! Titànic.

-L'independentisme passa de 45 a 36 diputats, amb una caiguda del 20%. És gairebé la meitat del desecens del federalisme.

-Sorgeix amb molta força el nacionalisme quebequès conservador: de 4 diputats a 41.

Per tant, no creieu que la principal conclusió és que el nacionalisme conservador arrassa? I després que el nacionalisme en el seu conjut passa a tenir una majoria abassagadora al Parlament davant de l'espectacular davallada federalista? I finalment, com a tercer aspecte, la caiguda del separatisme enfront dels més moderats?

Llavors, per què El País, un diari tan elogiable en altres assumptes, tergiversa d'aquesta manera la realitat i opta pel menys important?

Resposta: perquè són uns cabrons.

Perquè han enviat un tio a unes eleccions per tal que, passés el que passés, carregués contra el nacionalisme (les seves cròniques anteriors i l'allau d'adjectius contra el separatisme ho proven), perquè es passen la puta vida dient que el nacionalisme és una cosa per estúpids però es passant la puta vida criticant aquesta cosa tan suposadament estúpida que és el patriotisme. Perquè volen que no siguis nacionalista per poder ser-ho ells.

I no és la primera vegada que ho fan (veure les últimes eleccions basques). Això és mala fe. I es mereixen tortures satinàtiques, així per començar. I després que el guti els trobi en un carreró fosc.

Crack de la setmana: Lluís Canut, que porta dues setmanes al Brasil amb els nostres diners per cobrir el gol 1.000 de Romario. Com el Dioni, però legal.
Loser de la setmana: Manuel Pizarro, president d'Endesa, per fer tirabuzón i doble mortal (allí has fallado un poco en la salida, 9,5) amb l'objetiu de satisfer els seus amics del PP i dels alemanys.

Ex aequo Javier Marías, per escriure llibres pedantment insuportables. Qui va dir que cremar llibres era lleig?

Jugador de la setmana: Paul Scholes, amb trenta i picu i com un xaval.

Personatge TV de la setmana: Espinete.

Llibre de la setmana: "Fever Pitch", de Nick Hornby, per fanàtics del futbol.

Restaurant de la setmana: Mario 2, les millors pastes i pizzas de Barcelona, as far as I know. Els spaghetti bolonyesa i la tarta anglesa al xocolota són per llepar-se els membres. Pressupost: 22 euros (si no em convideu, llavors us pujaria una mica més pero val la pena. Convidar-me, dic).