23/11/2007

Amic invisible

Amics invisibles, Hereus de Garrido tots.

Per a confirmar que el sorteig de l'amic invisible ha funcionat, heu d'introduir un comentari anònim en aquest post indicant la persona a qui us ha tocat fer un regal.

Apa, atomalpolculo!

31/08/2007

Diàspora

Ja sé que aquest blog no se’l llegeix ni sa puta mare, però acabo de veure una cosa que m’agradaria traslladar-vos a vosaltres, els Hereus de Garrido.

Bàsicament, estic orgullós perquè he trobat xifres que confirmen una teoria que vaig exposar en aquest blog el passat 13 de març. Us refresco la memòria:

“M’he adonat d’una cosa: la gent està marxant de Catalunya. Abandona el país per a trobar oportunitats. És així. Estem tots molt contents que la economia va bé i que el nivell de vida de Barcelona és insuperable, i totes dues coses són innegables. Però la gent ha de marxar si vol planejar-se reptes i trobar una feina en la qual poder créixer (…)

Potser m’equivoco. També és cert que cada cop hi ha més estrangers que venen a treballar a Barcelona, però em sembla que la proporció entre els que venen i els que marxem està molt desequilibrada.”

Bé, avui he llegit una notícia d’Europa Press del passat 5 d’agost:

Cerca de 100.000 personas se fueron a vivir fuera de Catalunya en 2006

Un total de 95.267 residentes abandonaron la comunidad autónoma catalana durante 2006, según datos aportados por el informe 'Estadística de variaciones residenciales 2006', recogidos por Europa Press.

Del total, 51.473 se fueron a vivir al extranjero y el resto, 43.794, a otras comunidades españolas lideradas, en primer lugar, por Andalucía con 12.550 habitantes, seguida de Valencia con 5.189.

A Aragón se dirigieron 3.404 personas, a las Islas Baleares 3.523, a Madrid 3.361 (…)

Teniendo en cuenta que a Catalunya también recibió más de 110.000 nuevos residentes en el mismo año, en total perdió 11.762 habitantes, según indica el informe.

Bon símptoma per a un país quan la gent se'n va.

09/08/2007

R.I.P.

Barcelonistes, ha mort Nicolau Casaus. Mai no havia vist un Barça com aquest.

03/08/2007

Pregunta

Quin és el porcentatge de crims comesos per estrangers? Quina part de la població representen?

Apliquem la mateixa pregunta als gitanos.

Trobem les dades i actuem en conseqüència.

27/07/2007

De què serviria la independència

Sovint trobo que hi ha gent que expressa millor el que jo penso. Avui voldria citar un article que he llegit i que explica per què les coses anirien millor si Catalunya fos un país independent. És llarguet, per això l’he retallat una mica, per a que fos més digerible. El considero excepcional. Allà va:

El català emprenyat

Alguns amics meus (…) m’han demanat, arran de l’apagada, si amb la independència viuriem millor (…) I bé, per mi la pregunta està mal enfocada. (...)

Ara el PSOE jugarà a fer de policia bo. Farà quatre concessions, ens donarà alguns traspassos i com que el PP li ho posa tant fàcil, els meus amics quedaran tranquils un temps, fins que la cartera de greuges es torni a omplir i tornin a mirar-se Madrid amb recel. I ens estarà bé. Perquè la pregunta no és si l’aeroport, la renfe o la llum funcionarien millor pel simple fet de gestionar-los des de Catalunya. La pregunta és si tenint un estat propi les responsabilitats no estarien més clares, si no tindríem, els catalans, una capacitat de pressió molt més directe sobre els nostres polítics i els alts funcionaris que gestionen de la nostra qüotidianitat.

La pregunta de si amb la independència les coses funcionarien millor amaga una idea paternalista, caciquil i abstensionista de la política. La pregunta és si, amb un estat propi, els ciutadans no tindríem més possibilitats de fer-les funcionar millor, si no tindríem més mecanismes de pressió i de defensa; aquesta és la pregunta, i la resposta és que sí. Imaginint-se una manifestació de madrilenys a les portes de la Moncloa reclamant llum per la ciutat i uns serveis de rodalies i un aeroport decent. Oi que seria gros, el sarau? Oi que caurien ministres i fins i tot governs? Doncs ara traslladint-la a la Plaça Sant Jaume, que és un espai molt més petit, amb uns polítics que no podrien donar les culpes a Madrid ni utilitzar el nom de Catalunya en va. No creuen que, que a la curta o a la llarga, les coses per força anirien millor, que la ciutadania acabaria vivint amb més alegria i confiança la política i els polítics també i tothom se sentiria més satisfet i compromès amb el país?

El problema no el tenen a Madrid on fan el que han de fer, de la manera com ho han fet sempre (…)El problema el tenim nosaltres que no sabem què volem, que no volem pagar el preu d’una separació i tampoc conformar-nos a ser una vulgar província. Tenim aspiracions i una vanitat i fem com aquestes dones histèriques que deixen verd el marit i li organitzen grans numerets quan no se senten prou valorades, i després continuen amb ell com si res. Una dona histèrica: això és el català emprenyat, així de patètic.

Enric Vila
(publicat a Elsingulardigital.com)

26/07/2007

Els altres "subnormals"

Companys, com que el post de l'amic Murray mereix una reflexió àmplia, em permeto fer-la amb un altre post. És evident que Catalunya ha pres un camí de caiguda en picat. I és més evident encara, especialment en aquesta legislatura, la sensació de desemparament que tinc en veure que el meu president s'amaga una i una altra vegada quan van maldades. No crec que calgui ser un llumetes per constatar que, a hores d'ara, Montilla va camí de convertir-se en el pitjor president de la història.

Ara bé, d'aquesta pèssima situació en què estem immersos no se n'escapa ningú. Ningú. És a dir, tampoc els qui ens han governat tota la vida. De l'esfondrament del Carmel en podem criticar la gestió de la crisi i la lentitud en la ressolució (en els casos en què ha arribat) de les indemnitzacions que corresponguin. D'acord. Però també hem de criticar els il·luminats que van aprovar el traçat i la seva construcció. I aquí apareix CiU.

Podem criticar, i jo sóc el primer, l'absoluta manca de fermesa i contundència per exigir de Madrid un servei de rodalies decent. I critico l'estúpid partidisme que fa que, precisament, la coincidència de color polític a Madrid i Catalunya en sigui la causa. No entraré a qüestionar què hauria fet un govern de CiU, perquè no sóc ni vull ser futuròleg. Però sí crec necessari constatar que el dèficit en inversions de RENFE a Catalunya no és un fenomen recent, i molt menys encara, exclusiu de fa dues legislatures.

El mateix es pot dir de les infrastructures en energia que tenim a casa nostra. L'altre dia el Periódico feia pública una dada esfereïdora, de ser certa. Aportem el 25 per cent dels diners que s'inverteixen en energia, però només rebem un 15 per cent. ¿Fenomen exclusiu dels governs socialistes? No.

Amics, a Catalunya se l'han pres pel pito del sereno tots, i des del primer dia. I des del primer dia aquí ens hem deixat encular. Hi haurà hagut èpoques en què haurem plorat més i ens haurem fet els enrabiats més que ara, d'acord. Però el nostre problema amb Espanya, i amb nosaltres mateixos, és de fa segles, i encara no existien els sociates.

¿Una Catalunya independent? D'acord. Però del primer que em vull independitzar és de “la Caixa”, que no és precisament madrilenya, però sí la protagonista principal del pitjor espoli i greuge comparatiu per a l'economia domèstica de la història d'aquest estimat país nostre.

I una segona reflexió. A qui posem davant de la Catalunya lliure? Perquè quan n'hem parlat, tots hem convingut que la gran mancança que tenim avui dia és la del polític amb capacitat de lideratge, amb idees clares, amb sentit de país i, sobretot, amb voluntat de servei als ciutadans.

Amics, crec que la crisi va més enllà del color dels partits. La classe política, m'atreviria a dir que de les darreres dècades, ha augmentat la fisura que existeix entre el poder i el carrer. Sobretot, crec jo, perquè ha estat incapaç d'adaptar-se als nous temps, probablement per desídia i interès a desinteressar-se'n, si em permeteu dir-ho així, quan més enllà de la condició de ciutadans creix amb força la necessitat de ser tractats com a consumidors.

Som consumidors de serveis públics, i tenim drets per això. I som consumidors també de béns privats, i tenim dret a que les administracions ens en garanteixen el correcte subministrament (estic pensant en aerolínies i telecomunicacions, per exemple) I aquí no passa ni una cosa ni l'altra.

Fa temps que reclamo que es creïn autèntiques institucions que vetllin perquè els serveis als ciutadans/consumidors arribin com ens mereixem i com, d'altra banda, s'especifica en els contractes (també "públics"), infringits una vegada i una altra. Penso sobretot en una modificació del Codi Penal i en la creació d'una mena de Ministeri Fiscal i judicatura que enviï a la garjola polítics mentiders i presidents de consells d'administració i principals accionistes de grans empreses estafadores per sistema.

Però amics, "con la Iglesia hemos topado". Els quartos són els quartos, i manen sobre la política, i també sobre la justícia. I nosaltres som les titelles dels quatre fills de puta que mouen els fils.

Amic Murray. Tens més raó que un sant. Hem de treure les torxes. Però no t'oblidis també de cremar la casa de Ricard Fornesa.

25/07/2007

Subnormals

No em detindré en els fets, perquè són àmpliament coneguts per tots. Només els exposo sucintament:

1-Apagada elèctrica que ni a Burundi (amb quatre ministres catalans d' Indústria en l'última dècada, oju).

2-Col.lapse crònic dels trens de rodalies

3-Caos absolut a l'aeroport ara fa un any

4-Bloqueig de l'ampliació del Prat mentre amb els nostres calers fan Barajas 2

4-Esfondrament del Carmel

Davant de la magnitud de la tragèdia el més fàcil seria insultar i escopir els nostres polítics. Per sectaris, mediocres i tarats. Però això, com dic, seria massa superficial.

Anem més enllà. De qui és la culpa?? LA CULPA ÉS DELS SUBNORMALS DELS CATALANS, la culpa és del putu imbècil que viu al Carmel i que torna a votar els sociates -i els seus socis-, de l'anormal a qui li reventen les vacances i que tornar a votar sociata, del fill de puta que perd cada dia una hora en retards de la RENFE i que torna a votar sociata i del sodomita que es queda sense llum quatre dies i que tornarà a votar sociata.

A tots ells, els hi desijto una morta a una presó turca. SOU PÚRRIA, ESCÒRIA I PUTU LUMPEN QUE ESTÀ ARROSSEGANT TOT UN PAÍS CAP AL PUTU ABISME.

Solucions que proposo.

a) independència: no cal argumentar-la perquè les coses òbvies NO es discuteixen

b) insumissió fiscal: cap català paga cap impost més

c) manifestacions VIOLENTES a la porta de la vivenda del Montilla, del Saura, del Carod, del Pizarro, del ZP....

Si aquestes opcions no funcionen, donarem un pas més i iniciarem el gassejament massiu i indiscriminat de la perifèria de Barcelona i dels barris que durant 30 anys han estat votant els mateixos oligofrènics.

Nens, ens estan portant cap al Tercer Món. Ara és l'hora, catalans.

23/07/2007

Enric Alfaro

Amics, avui vull parlar de l’Enric Alfaro, Harry Potter per als amics. I més que d’ell, de la nostra estimada Generalitat.

La meva estimada senyora, que treballa a la Fnac, em va comentar que aquest Govern nostre no ha permès a les llibreries obrir de nit per a vendre els primers exemplars de la última novel·la del Harry Potter, acabats de sortir del forn. L’horari comercial és, per llei, de 10 a 22 hores i sanseacabó. Té collons.

L’argument (en la meva opinió totalment enganyós) de limitar els horaris comercials és que d’aquesta manera es defensa la petita botiga i el treballador. És una mentida perquè la meva mare, que té alguna botiga, quan començava el negoci li hauria anat molt bé poder obrir els diumenges. No hi havia calers i s’havia de fer pasta com fos. De fet, algun diumenge va obrir i va haver de parar perquè la van advertir que a la propera, multa. Així protegeix els petits comerços la nostra estimada Gene.

Però que ara fem la conya aquesta de no poder obrir en dates especials (llençament de la PlayStation, de l’últim llibre del Harry Potter, etc) ja passa taca d’oli. ¿No hi haurà molta gent interessada a comprar-lo aquella nit (encara que no us ho cregueu: sí, n’hi ha molta)? ¿Aleshores? Tu, Govern, per a qui treballes, ¿per a la població o per als lobbys de botiguers que et tenen agafat pels collons?

Qué pena.

Gallifante de la setmana: els espanyols, uns altres que tal. Deixa’ls anar. El tema del ‘segrest’ (¿per què se li diu així?) del darrer número d’El Jueves és una puta broma, i en el seu honor penjo la portada censurada. Perquè això és el que és, censura a posteriori, però censura al cap i a la fi. Borbons als taurons.

12/07/2007

Conejo que vuela, conejo a la cazuela

Javierín Saviola, estimat meu, et preguntes amb veu alta com et rebrà el Camp Nou (diari Sport dixit) Jo et responc macu: a escupinades, bufetades i, si pot ser, a cops d'ampolla. Això d'entrada. La resta la deixo a decisió de cadascú.

Company, això és el que hi ha, i, en el teu cas, encara està més justificat.

Primer, perquè després de posar-te la samarreta sagrada del Barça, no et pots posar la del Mandril. Sembla mentida que en ple segle XXI aquestes coses encara no s'expliquin a les escoles. És clar, Javierín meu, que molt probablement aquesta cara de cretí analfabet que tens demostra efectivament que tu, el que és una escola, només la vas veure el dia que a ta mare li van dir que ho deixés estar, que no hi havia res a fer.

Abandonada la idea del pupitre, vas permetre que la teva vida la passés a controlar un mafiós de tres al quarto, de nom Cabrera (de cabró) Brizuela. És clar que el mafiós en qüestió va tenir la immensa sort de trobar-se'n un com ell, l'amic Joan per ser exactes. I tu, gran professional i millor fill de puta, te'n vas aprofitar per treure'ns el contracte més usureru de la història del club.

I tu, què ens has donat tu a canvi? No hi pensis, no. Ja t'ho dic jo. Res. De gols n'has fet a can Barça, alguns, és veritat. Però als partits importants no has sucat mai. I títols? De títols quants? Cap ni un. Això sí, pensar-te que eres un crack i que mereixies aquest tracte, bé ho has pensat. I bé ho has reclamat. Ploramiques, que ets un ploramiques.

Quan et vam enviar a Mònaco, un any i cap a casa, de bo que ets. Quan et vam enviar a Sevilla, un any i cap a casa, de bo que ets. I després, pessetero llardós, quan el club et va cercar una sortida definitiva l'any passat, tu no, tu ben aferradet a la teva cadira del vestidor, i anar cobrant aquest sou ignominiós malgrat saber que a casa nostra no hi pintaves res.

N'hi ha que d'això s'atreveixen a dir-ne professionals. Deuen ser els mateixos desgraciats que han corejat el teu nom al nostre temple, i que ara no saben on fotre's. No, amic Javierín, un paràsit del futbol, això és el que ets, tu i els que són com tu. Rates de claveguera que no mereixeu ni jugar a les timbes familiars de Les Planes.

La vida, company, al final ens posa a tots al nostre lloc. El teu, de moment, el tinc reservat a la diana de casa meva, mentre espero que arribi una nit d'aquestes en què somnio que et trenco aquesta cara de conill merdós que tens.

10/07/2007

Stand up

Amics hereus, avui volia compartir amb vosaltres una instantània gloriosa. L’altre dia, un col·lega meu de la feina a qui vosaltres coneixeu va tenir la sort de poder anar a un circuit de Formula 1 a cobrir la previa de la cursa que s’hi feia el cap de setmana. Fins aquí molt bé. Però el millor va venir quan, en un programa en directe, la presentadora va donar pas al nostre intrèpid reporter, que va fer l’stand up de la següent manera (he considerat convenient preservar el seu anonimat):

Enorme.

Gallifante de la setmana: per la Fifa, la Uefa, la Federació Espanyola de Futbol, la Federació Catalana d’Ídem i tot el que se les hi assembli. Per què s’han d’aturar les competicions de futbol durant tant de temps a l’estiu?? Tinc mono! Sort n’hi ha de la Copa Amèrica de futbol, un pufu de competició, però que em serveix de metadona per a la desintoxicació.

PS. Mireu-vos el video del Raphael que hi ha al Vidioclup, sisplau.

04/07/2007

L'esbrufadora menopàusica

Aurora Massip serà a partir del setembre la nova portaveu del Govern (sic) de la Generalitat de Catalunya. Una criatura amb el títol de periodisme (que no necessàriament periodista, hauríem de començar a tenir-ho clar, això) sorgida de la COM i que en els darrers mesos ha estat col·laboradora habitual del Cuní, concretament en qüestions d'economia. No us deixeu enganyar. Si mai l'heu vista, potser us ha meravellat la seva tendresa. Gran error! Tinc un company aquí a Menorca que ha estat becari de la COM, i entre altres virtuts li destaca la de ser “esbrufadora (histèrica) i menopàusica”.

Ara bé, més enllà del personatge en qüestió, el que m'esgarrifa és que la Generalitat deixi en mans d'un perfil com aquest la tasca de “comunicar als ciutadans l'acció de govern”, donat que l'executiu s'ha adonat que “molts ciutadans tenen la percepció que el Govern no fa res”. Ho poso entrecomillat perquè aquestes són paraules d'avui d'aquesta qui ja és, sens dubte, una amiga més de la professió.

Es veu que l'esbrufadora en qüestió compareixerà davant dels mitjans després dels consells de govern acompanyada d'un conseller. La xicota farà la seva exposició i després... ai després... ¿Què passarà quan un periodista li demani per algun tema que no formi part dels assumptes tractats al consell? ¿Tornarà el cèlebre “això no toca”? ¿O respondrà com els taurons de la Casa Blanca? “D'això ja s'us n'informarà puntualment”. “No estic autoritzada a...” “El Govern no té previst tractar...” ¿Per quins setze ous la tasca d'un polític l'ha d'assumir l'esbrufadora? ¿Quan li pagarà el Montilla (o sigui, els catalans) per llegir comunicats i regatejar els companys?

Jo proposo que d'ara endavant el nou Director General de Trànsit sigui l'Espartac Peran. Futura directora de Medi Ambient, Mònica López. I ja que estem, creem la conselleria de queques insuportables i la deixem en mans de la Melero. Bravo per tots, sí senyor. El circ bananero de Catalunya incorpora un nou pallasso. Mentrestant, però, va perdent el poc prestigi que li queda, a cada passa que dóna.

El 'ninisme'

He trobat un nom per definir el que passa a Catalunya actualment: el ninisme. Res a veure amb el ‘neng-isme’, fenòmen que també ens envaeix però que no té res a veure amb la crisi d’idees a la qual em refereixo.

L’altre dia vaig llegir al Lluís Uría, corresponsal de La Vanguardia a París, un tio que, per cert, m’agrada força. Com escriu, vull dir. El 29 de juny escribia això:

“Henri de Queuille (1884-1970), médico y político francés de larguísima trayectoria —diputado radical-socialista y secretario de Estado en los años veinte y treinta del siglo pasado, colaborador de De Gaulle en el Comité de Liberación Nacional y varias veces ministro en los años cuarenta y cincuenta— (…)

Suya es, o a él se atribuye, una demoledora cita: "No hay ningún problema en política que una ausencia de solución no pueda resolver”.
Aja! Enorme cita. Coneixerà Montilla a Henri de Queuille? Ell ho dubto, però potser l’Iceta sí. Continua el Lluís Uría:

“El arte de entretener los problemas hasta hacerlos desaparecer del horizonte —objetivo principal e inconfesado de tantas y tantas comisiones de estudio y grupos de trabajo— no es una particularidad francesa. (…)

En Francia, esta habilidad política ha marcado el último cuarto de siglo. Los mandatos presidenciales del socialista François Mitterrand (1981-1995) y el conservador Jacques Chirac (1995-2007), lastrados por tres esterilizadoras 'cohabitaciones', han constituido en gran parte dos periodos conseguidos de lo que el periodista Franz-Olivier Giesbert, director del semanario Le Point y autor de una magnífica biografía de Chirac, designa como "ninismo". Lo que viene a ser no hacer "ni una cosa ni la contraria". No hacer nada, en definitiva, que pueda alterar sustancialmente el statu quo y pueda poner en peligro la posición de quien ostenta el poder y su principal objetivo: durar.”
Ja ho tenim, Catalunya s’ha instal·lat en el ‘ninisme’. Un estat en el qual podem estar gràcies a la bonança econòmica, l’apatia política i la manca d’ambició de la societat. No serà fins que entri algú amb idees i ganes d’arriscar que sortirem d’aquesta letàrgia fastigosa.

¿Hem d’esperar a que hi hagi una crisi econòmica per a posar-nos les piles i demanar responsabilitats als que ens governen?

Gallifante de la setmana: a Rafa Benites, entrenador del Liverpool, per haver-s’ho jugat tot a una carta amb el Niño Torres, un davanter que juga excepcionalment excepte quan ha de xutar. Doncs ja em diràs. Que consti que pel seu tipus de joc pot adaptar-se bastant bé al futbol anglès. Però veig difícil que aquest sigui l’home que et faci guanyar títols com la Lliga Anglesa. Aquí m’he mullat: si he de rectificar ho faré, però crec que ho tenen francament difícil o, com diria la meva neboda de quatre anys, fifífil.

01/07/2007

Esperança a Darfur?



Aquesta setmana es va reunir el Grup de Contacte Ampliat sobre Darfur per acabar de perfilar el desplegament d’una força de pau en aquesta regió sudanesa i les ajudes que donarà la comunitat internacional. Però la veritat és que mirant l’evolució del conflicte de moment cal ser escèptics sobre com evolucionaran les coses en el torturat país africà.
Serà prou eficaç el contingent pacificador de la Unió Africana? Les potències s’involucraran veritablement en el conflicte?

Comencem pel principi, Darfur és el paradigma de guerra oblidada. Va començar pràcticament a la vegada que la de Iraq però ha tingut una cobertura mediàtica molt menys extensa. Però el drama humà és terrible: la regió sudanesa ha patit 250.000 morts i dos milions llargs de desplaçats.
Explicar el per què va esclatar és bastant llarg, però bàsicament s’enfronten les tribus africanes contra les tribus nòmades d’arabitzats –població barreja de negres i beduins-. Els primers es dediquen a l’agricultura i els altres a la ramaderia. El motiu és la lluita pel control de les poques terres fèrtils que han deixat els llargs anys de sequera.
El govern sudanès sempre ha afavorit a la població arabitzada, així que la pitjor part se l’han emportat els africans que han patit la repressió de l’exèrcit sudanès i de les milícies paramilitars dels janjaweed. A tot això s’ha d’afegir que a Darfur hi ha petroli...
Ara, la Comunitat Internacional vol enviar una força de pacificació. Ja hi ha soldats de la UA a Darfur, però només són 7.000 per controlar un territori gairebé tant gran com França. Ara es parla d’enviar entre 17.000 i 25.000, però no sé si seran suficients. També caldrà veure si poden utilitzar les armes per protegir als civils, o només en defensa pròpia.

La clau serà el grau d’implicació que tinguin les potències. EUA, Gran Bretanya i França han actuat sempre de cara a la galeria, condemnant les massacres però sense fer res contundent. Rússia i Xina han protegit al govern sudanès, Moscou li ven les armes i Pekín li compra el petroli.
Fins ara tot a Darfur han sigut bones paraules, Sudan s’ha rigut de Nacions Unides, mentre les potències miraven cap a una altra banda. La Cort Penal Internacional ha obert alguns casos per crims de guerra, però la seva eficàcia és incerta. Mentrestant, al país de l’Àfrica viu el que per a molts és la pitjor crisi humanitària del segle XXI. Condolezza Rice va dir aquesta setmana que “la comunitat internacional no pot seguir sense fer res” i el ministre d’Afers Exteriors francès, Bernard Kouchner, va proclamar en un atac d’optimisme que “el futur s’ha il·luminat per a Darfur”. A veure si és veritat...

26/06/2007

Jaume l’Esbudellador

Aquest cap de setmana vaig fer una ruta sobre Jack The Ripper, o Jack l’Esbudellador, per la zona de Londres on acostumava a perpetrar els seus assassinats.

Mai he acabat d’entendre la fascinació que existeix a Anglaterra amb els criminals en sèrie. De totes formes, puc arribar a comprendre-ho una mica si es tracta d’algun criminal contemporani. Per exemple: si ara un tio es dedica a matar londinencs, el fet de saber que comparteixo carrer amb aquest tarat mental pot fer que s’encengui al meu interior una barreja de morbo i terror. La por pot motivar l’interès per un personatge. Però no entenc per què existeix aquesta fascinació amb L’Esbudellador, un tio que tan sols va matar cinc persones fa més d’un segle i que, de fet, no se sap ben bé ni si va existir. No fa por. Sembla un personatge més de ficció que real.

Fent la ruta vaig poder entendre algunes coses: el tio realment s’aplicava en la tasca d’esbudellar les dones que matava. Foradava el ventre de les víctimes i en treia els budells. Tot molt desagradable. Un sonat. També vaig aprendre que era la primera vegada que sorgia la figura de l’assassí en sèrie (això diuen, no m’ho acabo de creure). Però sempre vaig tenir la sensació que s’intentaven buscar motius per a justificar aquesta dèria. Em sembla que hi ha una aura romàntica al voltant d’aquest home de nom inventat, i la veritat és que no ho acabo de veure’n el motiu.

Gallifante de la setmana: per a Woody Allen. De fet, no és per a ell, sinó per a la ciutat de Barcelona, societat política-econòmica-civil inclosa. Davant l'arribada de Woody Allen, la ciutat ha reaccionat com el que som: una puta capital de províncies. A mi em fa il·lusió que l'amic Allen filmi a Barcelona, però ja està. Tampoc cal fotre'n un gra massa, com em sembla que n'estem fent a Catalunya.

22/06/2007

Caldeni

Avui post ràpid. Dinar a Caldeni.

D'aperitiu de cortesia, patates chips amb anís, olives especiades i palets amb maionesa de soja. Molt bé.

De primers, patates braves (bullides, textura curiosa però poc sabor), croquetes de pernil (bon nivell) i ous ferrats amb foie i polenta de quicos (fantàstic, molt saborós).


De segons, un garrí (cuchinill) amb mango i gelat INOBLIDABLE, un morro de bacallà confitat molt bo i una corvina amb espinacs finíssima.


De postres, una torrija de briox amb gelat d'iogurt IMPRESSIONANT, una espuma de crema catalana tremenda i fruita en estat natural, sopa, gelat i espuma (refrescant i interessant).


Petit fours sensacionals.


Servei impecable, racions generoses i local agradable per una de les millors relacions preu-qualitat de Barcelona.


Amb un Gran Caus fantàstic, copa de cava, cafè, aigua i ratafia de regal, 45 euros.


Ha nascut un nou referent i es diu Caldeni.


Caldeni - c/ Valencia 452 - 08013 Barcelona - Telf: 93 232 58 11

21/06/2007

Rutes

Continuant amb el turisme a la nostra admirada ciutat, res a dir a que passejar per Les Rambles s’ha tornat un infern. Tot i així, digueu-me masoquista, a mi encara m’agrada fer-hi un passeig de tant en tant, tot resant que l’afluència de turistes no m’obligui a realitzar un descens d’slàlom. Pensant-t’hi, potser és que ara sóc una turista més…

Bé, la qüestió és que La Vanguardia publica avui una iniciativa interessant, destinada a un turisme menys d’espardenya: rutes a peu per Barcelona amb el fil conductor de les novel.les supervendes ambientades a la ciutat. L’Església del Mar, L’Ombra del Vent i ara La Clau Gaudí estan fent d’or no només als seus autors i sobretot a les editorials que tenen els seus drets, sinó també a una petita empreseta que es diu Itinera Plus. Els plouen els encàrrecs per organitzar caminades explicatives, des del Museu d’Història de la Ciutat a la Fundació “La Caixa”.

De moment, els locals són els que més estan aprofitant la iniciativa, però amb molta vista, aquestes rutes ja poden fer-se en altres idiomes com l’anglès, el francés i l’alemany. La iniciativa no és una idea original, ja que els walking tours fa anys que funcionen que en d’altres ciutats del món. A Nova York has de reservar amb antel.lació si vols descobrir les localitzacions de les pel.lícules que s’han fet a la ciutat, els llocs cool que visiten les noies de Sexe a Nova York, o la Nova Jersey mafiosa dels Soprano. A Londres tampoc no s’estan d’aprofitar els èxits literaris (sic) com el Codi da Vinci per passejar-te per Temple Church o l’abadia de Westminster, o cinematogràfics, com Harry Potter.

Però el que són realment interessants són els London Walks, que et descobreixen la història i els racons més insòlits de la ciutat de la mà d’uns guies que saben el que es fan. Molts d’ells són actors (britànics, dels bons). En el del Londres de Shakespeare (molt i molt recomanable), un senyor que s’apropa als 70, actor de teatre i de la BBC, amb el característic humor anglès i una gràcia envejable per fer la visita interessant i entretenir a la concurrència amb trocets d’obres de l’autor d’Stratford i cançons populars angleses. Pels interessats, també n’hi ha sobre Jack The Ripper, un sobre els pubs de la riba del Tàmesi, sobre els Beatles, i literalment, desenes de caminades per diferents barris de la ciutat. Quan vingueu a visitar als londinencs, no dubteu d’insistir per fer-ne algun.

http://www.itineraplus.com/

http://www.walks.com/

19/06/2007

La Rambla

Regirant la web de La Vanguardia (obro parèntesi: ¿per què van tan malament els cercadors dels diaris electrònics? Tanco parèntesi) he anat a petar a un article interessant. Parla de Barcelona i de com els venedors de La Rambla estan farts dels turistes. Voldrien que els barcelonins —i barcelonines— tornin a passejar-hi habitualment.

És cert: algú de vosaltres va a la Rambla a passejar o a fer una birra? Quan sóc a Barcelona, jo mai, ni boig. Si hi he d’anar per alguna cosa concreta, doncs hi vaig i cap problema. Però mai quedo amb ningú allà.

Uns retalls de l’article:

"Estoy cansada de que me pregunten dónde pueden comprar marihuana, dónde ir de putas y dónde está la Boqueria", manifiesta Carmen Romero, atrincherada ayer, como cada día, en su puesto de flores entre la Virreina y la calle del Carme. "Esto es Benidorm, un paseo dominado por el turismo de más bajo nivel, con la personalidad por los suelos, una sombra de lo que fue". Romero expresa las ideas que desde hace meses comparten muchos ramblistas (...)

"La gente de Barcelona ya no se identifica con el paseo", asegura Romero. "No se siente cómoda bajando a pasear como hacía antes. Creemos que es muy importante que la ciudadanía recupere la vieja costumbre de ramblear, sobre todo los días de fiesta, en familia, una costumbre que se ha perdido y, con ella, también se ha perdido gran parte de lo que éramos y de lo que somos".

Gràcies al turisme, Barcelona i Catalunya han crescut molt. Potser gràcies al turisme, ara podem jugar a la Play. Però no ens estem passant? Jo crec que sí. El centre de la ciutat cada cop és més infumable i desagradable per als locals, que al cap i a la fi som els que més hauriem de comptar.

Gallifante de la setmana: per al Lars, un tio que treballa a la meva empresa i que acostuma a jugar a futbol en la patxanga que muntem cada dilluns. L’amic Lars ha passat a la meva llista negra particular després que ahir em clavés una pilotada tremenda a l’entrecuix. ¿Deliberadament? M’és igual. A la que l’atrapi li arrencaré tots els pèls del cos —inclosos els de l'esfínter i l'escrot— amb cera bullint. Encara em fan mal la cigala i el baix ventre, una zona que mai no havia sabut exactament què era… fins ahir.

18/06/2007

La maltractada

Com quan una dona maltractada es venja. Així ens ha tractat la Lliga. Durant dos anys vam ser la nineta dels seus ulls. Li vam fer el cas que es mereixia. I la vam omplir de bon futbol, de compromís i de treball, la vam omplir de fe, de fe en el futur. I ella, la Lliga, ens va correspondre. En els moments difícils ens va picar l'ullet i es va posar del nostre costat. I al final, la recompensa. I l'enveja.

Però tu, això és com l'amistat, o l'amor. O t'ho prens seriosament, o fins i tot els lletjos te la poden fotre. I mira que n'era de lleig, el Mandril, aquest any.

La Lliga ens ha pagat amb la mateixa moneda. Nosaltres l'hem ningunejada, ens l'hem presa pel pito del sereno. Crèiem, il·lusos, que no calia seguir cuidant-la, estimant-la, abraçant-la, demostrant-li, en definitiva, que ens importa.

I ella, dolguda, s'ha venjat. Sap com fer-nos mal. Sempre ho ha sabut. I enguany ens ha odiat amb la mateixa intensitat amb què ens havia estimat. Se n'ha anat amb l'imbècil de la colla, el cretí de la classe, el xulopiscines sense cervell. I s'ha esperat al final per fer-ho. Quan ja no hi ha volta enrere.

La Lliga se n'ha anat amb el més odiós de tots. A ell, l'ha ajudat quan li ha fet falta. I ens ho ha passat pels morros tant com ha calgut. Hi ha passejat per la porta de casa nostra, li ha tornat l'alegria, li ha contagiat el seu esperit. I nosaltres, massa tard, ens vam adonar que ens anàvem fent petits, vèiem que l'havíem perduda per sempre.

En realitat a ell no l'estima, pensem. D'acord, pot ser. Però no ens podem treure del cap les seves útlimes paraules: “La Lliga té un nou amo, i és per culpa teva”

Segurament tornaran els bons temps i els somriures. Segurament, algun dia, ella, la Lliga, ens perdoni. Mentrestant, espero que en un futur cresquem tant que no oblidem que hi va haver un dia que ens vam pensar que d'ella, de la Lliga, ens en podíem enfotre.

16/06/2007

LA CULPA COL·LECTIVA

Aquesta setmana llegia a la premsa que el Tribunal Penal Internacional per l’Ex-Iugoslàvia condemnava al cap dels paramilitars serbis a Croàcia, Milan Martic, a 35 anys de presó per crims de guerra i contra la humanitat.
Confesso que la notícia em va produir certa satisfacció; ja sé que a les guerres dels Balcans tots els bàndols van cometre atrocitats, però els serbis varen establir els records més salvatges amb massacres com les de Vukovar, Srebrenica, o Sarajevo; per citar-ne alguns exemples.
Però sempre que veig una notícia d’aquest tipus m’assalten els dubtes. Ja està? Ens quedem aquí? Jutgem als líders i prou? Hem d'anar més lluny?. En el cas d’aquest serbi, va ser ell l’únic que va matar, torturar i violar? I els seus “valents” paramilitars? No es van acarnissar amb els civils? I els compatriotes que van donar suport a la idea de la “Gran Sèrbia”? En definitiva, em refereixo a fins on arriba la culpa col·lectiva dels pobles, i que es pot fer al respecte
D’acord que sempre hi ha uns líder que dissenyen una estratègia de persecució i extermini contra qui consideren un enemic. Però un cop decidit això, en molts cassos els pobles col·laboren entusiamats en l’execució d’aquests plans sinistres: alguns activament portant a gent a camps d’extermini o massacrant innocents, d’altres justificant intel·lectualment les barbaritats; o simplement mirant cap a una altra banda.
Normalment, les masses segueixen aquestes doctrines amb entusiasme, perquè sempre va bé tenir un culpable dels nostres mals: jueus, musulmans, tutsis,... Un llibre que tracta la qüestió de la responsabilitat col·lectiva és “Los verdugos voluntarios de Hitler”, on es parla de l’antisemitisme arrelat que havia a la societat alemanya; i com els alemanys “corrents” van consentir o col·laborar amb l’Holocaust.
No tinc clar com castigar aquesta culpa col·lectiva. Pot ser no s’ha de castigar, i s’ha de perdonar com es va fer amb els alemanys després de la Segona Guerra Mundial. Però el que està clar, és que mai hem d’oblidar.

15/06/2007

La solució final


Després d'uns posts sobre els mals del periodisme que alguns experts (Romàrio, Chiquete, Undiano Mallenco i l'ex marit perrruquer de Karina) han qualifitat ja com a "imprescindibles", m'endinso ara en la proposta de solucions. Ho faig perquè el periodisme realment m'importa, no perquè cregui que les crítiques han de ser constructives i que sempre s'ha de proposar alguna cosa. Allá voy.

1-Reducció radical del nombre de places de periodisme a les universitats catalanes.


2-Reducció encara més radical del nombre d'aprovats a les facultats de periodisme. No pel suspens en sí, sinò perquè el nivell de la nostra societat es paupèrrim. Per tant, si poses un llistó normal, la majoria de fauna queda per sota. Feu càlculs: és matemàtic.


3-Establiment d'un Col.legi de Periodistes DE VERITAT, que protesti, que tingui pes, que marqui de prop tots els depredadors i que no faci el lloc als putus sociates, com tothom a Catalunya.


4-Posició ètica per part dels periodistes que s'ho poden permetre. Parlo dels de TV3, Catalunya Ràdio i altres companys que tinguin la vida solucionada. Si ells no defensen la professió, qui ho farà? Algú que cobra 800 euros al putu 20 minutos?? I prou de pantomines com la protesta pels blocs electorals: lluita de Rambo sociata de barri cutre que desvia l'atenció del gran drama, que és el control polític DIARI al que estan sotmesos. Denuncieu les trucades dìàries del Bolaño i no això.


5-Aprovació d'un codi ètic que SANCIONI com a mínim les mentides, els rumors i les desqualificacions sense proves.


6-Potenciació del CAC i recordatori a totes les cadenes que ocupen una FREQÜÈNCIA PÚBLICA i que per tant no poden fer el que vulguin.


Bona nit...i bona sort.


Crack de la setmana: Manic Street Preachers, per sortir de la mort musical que molts havien vaticinat i regalar-nos "Send Away The Tigers", un disc que s'apropa al millor nivell de la banda i amb temes que fan que rodolin llàgrimes pel meu cul. http://www.youtube.com/watch?v=jyrJJxGWQ5g


Loser de la setmana: als hereus de garrido missing


Cancó de la setmana: "Autummsong", Manic St Preachers ("Send Away The Tigers")


Jugador de la setmana: Gianluca Basile, una ametralladora en el partit decisiu contra el TAU i que ens guiarà a un 3 a 1 contra el Madrid (l'heroi de Santfeta i jo HO VIUREM EN DIRECTE)


Personatge TV de la setmana: Julliet, de Lost


Llibre de la setmana: "101 poemas", de Ángel González. No el vaig entendre però la portada té molts colors.

12/06/2007

Pecato

Amics, he pecat. Veient el meu error, corro a confessar-me davant vosaltres, que sou l’Altíssim, per a que em perdoneu i em digueu quina serà la meva penitència.

Sí, amics, he pecat. El passat 16 de maig, l’Espanyol i el Sevilla van jugar la final de la UEFA a Glasgow. Jo, que durant experiències professionals anteriors m’havia tocat fer temes de l’Espanyol, havia agafat una certa estima per aquest equip. Res greu. Una senzilla i àdhuc natural inclinació cap a l’equip petit. No una adhesió incondicional, però sí un “espero que us vagi bé”. A la final de la UEFA no vaig dubtar de recolzar els blanc-i-blaus. Vaig ser criticat i vilipendiat, però creia que feia el correcte. Al cap i a la fi, l’Espanyol no és rival del Barça: ells pertanyen a una altra dimensió, la dimensió dels equips que tenen la Copa del Rei com al principal títol del seu palmarès. Vaig recolzar-los, insisteixo, i sé el cas de molts més culers que van fer el mateix.

Ara sabem com n’estavem d’equivocats.

L’alegria que van demostrar els jugadors i seguidors de l’Espanyol en empatar contra el Barça aquesta setmana mereixeria que el Govern es plantegés la reintroducció de la pena de mort. I res d’injeccions letals, res. Mort lenta i dolorosa. Garrote vil, tortura i sodomia fins a deixar a tots i cada un dels periquitos amb l’annus horribilis.

Dit això, que burrus que som a Can Barça.

Gallifante de la setmana: inqüestionablement, se’l mereix Frank Rijkaard, que si no m’equivoco repeteix guardó i és la única persona que té aquest honor. L’holandès, com a responsable d’aquest equip, és culpable d’haver dilapidat les qualitats i el prestigi de què gaudiem l’any passat. Primer per haver permès un excés de laxitud que fa que el vestidor ara mateix sigui can pixa. Tothom fot el que vol, i si no entrenes no passa res, noi. Així arribem al final dels partits sense forces. I en segon lloc pel desencert en les tàctiques (3-4-3 y demás lindezas) i en la elecció de jugadors (tres baixets, Gudjohnsen d’extrem, etc). Per no parlar de les rotacions. Voto per a Javier Aguirre, el Txingurri Valverde o Ronald Koeman com a entrenadors del Barça.

10/06/2007

El suïcidi al Japó

El Govern japonès ha aprovat un paquet de mesures de prevenció de suïcidis per intentar reduir-ne la taxa. 24 de cada 100.000 japonesos se suiciden cada any, una de les taxes més altes del món. Gairebé 31.000 persones només l’any passat.

Recentment, els diaris publicaven el suïcidi del ministre japonès d’agricultura, que estava acusat de corrupció. El món de l’empresa també ha tingut diversos casos d’alts directius que optaven pel salt al buit davant dels primers indicis de delictes. I cada dos per tres es publica alguna notícia de joves que queden per internet omitjançant missatges de mòbil per suïcidar-se de manera col.lectiva.

Al Japó, tradicionalment, el suïcidi sempre ha estat una manera de netejar l’honor de les persones. Els peus del Fuji havien estat un dels llocs triat per molts japonesos per reposar eternament en el passat. Avui encara és un dels enclaus predilectes del suïcides, tot i que han diversificat els seus gustos. A més, a la neteja tradicional de l’honor s’han unit moltes altres causes “modernes” que duen als japonesos i a la resta del mortals a treure’s la vida: la depressió i la insatisfacció laboral per damunt de totes elles. He d’admetre que la cultura japonesa em costa molt d’entendre. També els seus contrastos i els canvis tan radicals i tan ràpids que ha viscut aquesta societat. De les geishes encara habituals en el periode d’entreguerres als neons, karaokes i adolescents histèrics comportant-se com personatges de Manga o jugant posseïts en macro centres de maquinetes de videojocs. Quina sensació de no entendre res vaig tenir en aquesta part de Lost in Translation! Suposo que aquests xocs culturals han de ser difícils de païr.

Als llibres i a les pelis japoneses sempre m’ha sobtat la quantitat de personatges que prenen la decisió d’optar pel suïcidi. Ara estic pensant en el Tòkyo Blues del Murakami; de la part japonesa de Babel, amb la mort de la mare de l’adolescent sorda flotant a l’ambient; o dels soldats que es van suïcidant un darrere l’altre en aquella terrorífica escena de Cartes des d’Iwo Jima.



Recomanacions de la setmana. Seguim amb el tema. La magnífica Las vírgenes suicidas de la Sofia Coppola (avui dos cops citada), basada en el magnífic llibre del mateix títol del magnífic Jeffrey Eugenides. I una tragicomèdia: Wilbur se quiere suicidar. Una peli petita, molt ben interpretada. Per veure com la vida que el protagonista lluita perquè s’acabi està a punt de començar.


Wilbur wants to kill himself: http://www.imdb.com/title/tt0329767/

The virgin suicides:
http://www.imdb.com/title/tt0159097/

07/06/2007

Voyerisme literari


Intervenció breu, sobtada. Una recomanació. José Antonio Millán, l’escriptor, humanista, lingüísta i alquimista de paraules, entre altres ocupacions, ens proposa un viatge al passat i als records a través d’una exposició al Museu Marítim de Barcelona titulada “Mitgeres Barcelona. De l’oblit a projecte” que es pot veure fins el 30 de juny. A la seva web, desordenada i brillant, fa una síntesis d’aquests retalls de vida tan evocadors:

Medianeras (Party Walls)

Son los despojos abiertos de la habitación del hombre, el mapa vertical de sus diferencias, la obscena muestra de lo que las paredes ocultan (duchas, papel pintado, manchas de grasa en la cabecera de un lecho).
Las lluvias, la intemperie dulcifican los colores en una misma paleta pastel. Los azulejos resisten heróicamente, y sólo caen uno a uno.
En fuerte competencia con los edificios que vendrán, las medianeras duran poco tiempo.
Hay que capturarlas.

"El espacio se deshace como la arena que se desliza entre los dedos.El tiempo se lo lleva y sólo me deja unos cuantos pedazos informes"

Georges Perec, Especies de espacios

05/06/2007

Alfons Quintà

Amics, coneixeu l’Alfons Quintà? És un senyor histriònic, antifrancès, proamericà i liberal. Dit això, que a Catalunya no són unes credencials gaire bones, jo el trobo una de les ments més lúcides d’aquest país petit i mediocre que tenim. I que consti que jo sóc el primer mediocre, que no tiro pedres per tirar.

No conec a fons el currículum de l’amic Quintà, però sé que és advocat i periodista i que va ser el primer director de TV-3. No sempre hi estic d’acord i de vegades cansa la seva obsessió antifrancesa (¿com es pot ser tan antifrancès sent com són i estant com estan les franceses?), però m’agrada llegir-lo. Escriu a l'Avui setmanalment. Té un discurs políticament incorrecte que trobo que fa molta falta a Catalunya, on em canso de llegir persones que no es mullen (i no em refereixo a les anorgàsmiques).

Avui he llegit un article seu que m’ha fet pensar i amb el qual coincideixo plenament. La demagògia dels estats europeus, que pel fet de ser de la UE ja sembla que siguin germantes de la caritat, no té límits. Us en copio la major part, però retallo una mica per no extendre’m massa.

Putin, Kosovo i Catalunya
Els drets són indivisibles i, en un món globalitzat, l'avenç d'un dret en un lloc l'afavoreix arreu. Per això la dreta i l'esquerra espanyoles sempre han estat contràries a l'autodeterminació dels pobles oprimits per la desapareguda Iugoslàvia. (…)

El meu enyorat amic el coronel Juli Busquets (1932-2001), fundador de la Unió Militar Democràtica i diputat del PSC, ho tenia clar i n'estava indignat. Un grapat de vegades em va dir que els Estats europeus (en particular França i Espanya) es rentaven les mans respecte als genocidis als Balcans per raons de política interna. Ara el sinistre Vladímir Putin acaba de refermar la realitat d'aquell criteri, des de posicions antagòniques a les d'en Juli. " Si es considera -ha dit- que l'autodeterminació ha de prevaler sobre el dret, llavors ha de ser vàlida a tot arreu. També a Ossètia, a Abkhàzia i al Transdnièster i també en regions europees, que van des d'Escòcia fins a Catalunya i a tantes altres". (…)

Ara Zapatero està en contra de l'exercici del dret a l'autodeterminació a Kosovo, mentre que els Estats Units hi estan a favor. A Catalunya es calla. ERC està en el món de l'antiliberalisme i l'antiamericanisme enfollits, amanits fins i tot de castrisme. D'altres potser no gosen.
Gallifante de la setmana: per la premsa esportiva espanyola. Estan criticant al Xavi i el Puyol perquè, a l’últim partit contra Letònia, portaven les mitges una mica baixades i no es veia la bandera espanyola que hi tenen dibuixada. Ara ens fixem en com es posa els mitjons un jugador? Poca feina.

02/06/2007

Promeses

Bé amics, estem a una setmana de la jornada decisiva pel títol de Lliga. Mentre avui mirarem jugar als que tenen selecció podem anar pensant en fer alguna promesa i així els déus ens ajudin a guanyar.
Crec que ja ha arribat el moment de deixar de banda els anàlisi de joc, de potencial dels equips o dels partits que queden per jugar. Jo veig la lliga tant blanca que crec que la solució és conjurar a les forces sobrenaturals, i fer-les alguna ofrena. Així doncs, mirem les opcions que tenim i que cadascú triï la seva.

Gesta excursionista: La clàssica pujada a Montserrat o a qualsevol dels turons i muntanyes que tenim i en diverses variants: caminant, en bici, de genolls, botant amb el cul... Nota de l'Autor: Uff que xungo sona!

Ser millors en la nostra vida: Podem prometre anar més al gimnàs, apuntar-nos en una ONG, donar almoines als pobres... N.d.A: Per a qui tingui vocació missionera.

Modificacions al nostre cos: rapar-nos alguna part, deixar-nos grenyes i bigoti a lo Aznar, tatuar-nos el que sigui, tenyir-se alguns dels pels que tenim, o vestir-se de drag-queen... N.d.A: És la meva opció predilecta...

Abandonar algun vici: deixar de fumar, deixar de beure (tant), no sortit tant per la nit, deixar de visitar certs antres de perversió... N.d.A: Ala Madrid!

Aquí estan les opcions, si algú se li acut alguna altra serà benvinguda. I que els déus ens ajudin...

29/05/2007

Visca la democràcia

Hereus: contradient el que deia l’amic Churchill (“El millor argument contra la democràcia és una xerrada de cinc minuts amb el votant mitjà”) la democràcia és un sistema just i ben parit.

La prova la tenim a Reus, on un defensor del poble ha aconseguit entrar a l’Ajuntament de la vila. Parlo d’Ariel Santamaria, líder de la Coordinadora Reusenca Independent (la CORI), que serà regidor del consistori gràcies al sufragi i la sabiduria popular. Aquí el podeu veure en un acte de la campanya:
Una de les propostes d’aquest sujetu és la creació d’un gran carril bici a Reus. El carril bici només tindria activitat diürna. A la nit es convertiria en el carril vici, lloc ideal “per a fer botellón, raves i altres farres”. Però, sens dubte, les propostes estrella de la CORI són la instal·lació del polígraf a la sala de plens de l’Ajuntament i la creació d’un ‘follòdrom’, un edifici per a que els joves tinguin un lloc on esvargir-se sense patir per si els pares estan a punt d’arribar.

Si feu una recerca a Google o a YouTube amb les paraules “Ariel Santamaria” us sortirà de tot. Per exemple, un video del casament del tal Santamaria. Ell va vestit d’Elvis i el casament l’oficia el Pare Joni, aquell que és famós per fer concerts de heavy.

També és molt recomanable visitar la seva recopil·lació d’aparicions televisives.

Ja era hora que la democràcia fos un veritable mirall del poble.

(A la foto, l’Ariel Santamaria cel·lebrant els resultats)

Gallifante de la setmana: A tots i cada un dels candidats a l’alcaldia de Barcelona. L’Hereu (malgrat el nom, no té res a veure amb nosaltres), per baixar; el Trias, per no aprofitar la debilitat dels socialistes per pujar més; el Portabella, per perdre quasi la meitat dels vots que tenia; la Mayol, per haver perdut també; i el PP… per ser el PP. No se’n salva ni un. Quina tropa.

27/05/2007

El gran Paul

La portada del diari d’avui m’ha fet accererar el cor. De lluny, he vist la foto d’en Paul Newman i m’he imaginat el pitjor. El senyor té 82 anys, així que un dia, suposo que proper, ha de passar. Tanmateix, la portada del diumenge l’ocupava una estrella en retirada. El gran Paul Newman abandona el cinema després de 78 pel.lícules, a les que cal sumar les seves aventures darrere de la camara.

Tot i que fa temps que es deixava caure poc per les pantalles, jo el trobaré molt a faltar. L’última vegada va ser Road to Perdition, peli que no va acabar de quallar del Sam Mendes, protagonitzada per un Tom Hank amb cara d’estrenyit, però això sí, amb un Newman excel.lent que omplia la pantalla. Fantàstic. Nominació a l’Òscar, que no va aconseguir. Sempre m’ha fet gràcia el que va dir quan va aconseguir la seva primera i única estatueta daurada, per El Color del Dinero, després de deu nominacions. "It's like chasing a beautiful woman for 80 years. Finally, she relents and you say, 'I'm terribly sorry. I'm tired." Ja sabem que els actors són com són, i que amb els premis es fan sempre els tontos i els “a mi me la repampinflen els guardons”, però, en fi, en el seu cas crec que no li falta raó.

És un actor excel.lent, però a la seva vida hi ha moltes altres coses: pilot professional de cotxes de carreres (va arribar a quedar segon a Le Mans), amo d’un imperi de menjar orgànic (Newman’s Own), i creador d’una de les societats més importants als Estats Units d’ajuda a la drogradicció (se li va morir un fill de sobredosi que tenia 28 anys, moment que qualifica com el pitjor de la seva vida). Es veu que per tirar endavant i per tornar a ser feliç va comptar sempre amb la seva dona, una actriu lletjota de la qual n’ha estat enamorat tota la vida. La Joanne Woodward, noia en el seu moment més envejada de Hollywood.

En fi, el Newman. Un actoràs. La persona físicament més atractiva que he vist mai. Aquell que es menjava no sé quants ous durs a La leyenda del indomable, el marit atormentat per la seva homosexualiat a La gata sobre el tejado de zinc, la parella pillos que formava amb el Redford a Dos hombres i un destino o El golpe o el seductor gran, sempre amb un punt de bona persona de Ni un pelo de tonto. El gran Newman.

Us recomano precisament algunes de les seves últimes pelis. Simpatiquíssimes les escenes de Ni un pelo de tonto on seddueix a una genial (sí, he dit genial) Melanie Griffith, o a Donde esté el dinero, on la que cau enfront dels encants del vellet és la Linda Fiorentino. Us passo un parell de links:

25/05/2007

Putus periodistes


Reprenc la rajada dels mitjans. L'altre dia parlàvem de condicions, i avui ho fem del periodisme (o del que queda ell).


Aquestes són, al meu parer, les principals traicions dels mitjans.


1-Pèrdua de focus (man robao el ford).

La més greu. Els periodistes tenen dues funcions: per una banda explicar allo què passa i allò que preocupa els ciutadans, i per l'altra, albirar temes que pugin ser importants en un futur.


Doncs bé, creieu que els mitjans compleixen aquestes funcions? Jo opino que no. Ni un ni l'altre. Els mitjans es dediquen a anar sempre al darrera, de manera superficial i arribant tard.


Mirem la graella d'un info: de juana, zp, rajoy, esports, jijijaja...La gent parla tot el dia d'això? NO.


I mentrestant, els tios que encareixen els pisos, els especuladors, els poders fàctics, la policia, els reis...passen absolutament desapercebuts. Per no parlar de temes de futur. Si no fèssim pena faríem riure.


2-Entrega total a l'empresa i no als principis ètics.

No conec cap metge que no es renti les mans abans d'operar perquè treballi en un hospital privat. En canvi, hi ha periodistes que com estan en un mitjà privat no és que no es rentin les mans, és que no saben ni on les tenen. En el cas dels públics, la situació és encara més greu, perquè el seguidisme partidista ve de tios que tenen el lloc garantit. Si aquests no defensen la preofessió, qui ho farà?


3-Follow the party.

Els polítics són molt mediocres, però els periodistes som pitjors perquè seguim els mediocres. Què som llavors? Mediocres miserables, com diria el mític Ángel.

A sobre som mediocres miserables hipòcrites perquè, després d'estar tot el dia seguint el joc dels partits, sovint ens pugem a l'atalaia i els critriquem. Doncs no els segueixis, subnormal!!


4-Esquerranisme a Catalunya

Doncs això, tanta esquerra i tant periodista d'esquerres (suposats, és clar) està fent que veiem normals coses que no ho són: l'amic Pellicer i el seu amor per la llevadura Royal, per exemple.


En fi, que entenc que la gent ens odiï. La setmana vinent, solucions.


Crack de la setmana: als pocs periodistes que encara es trenquen la cara per la llibertat.


Loser de la setmana: Jordi Hereu, per tenir la barra d'utilitzar el lema "Nou alcalde, noves idees". És que Coco no va ser prou clar amb la definició de "nou"?


Jugador de la setmana: Genaro Gattuso, per ser un guanyador total.


Llibre de la setmana: "Assaigs", de Michel de Montaigne, enorme recull de reflexions sobre les virtuts i defectes dels humans.


Cancó de la setmana: "Wa yeah!" d'Antònia Font


Restaurant de la setmana: Vaso de Oro, a la Barceloneta. Unes de les millors birres de Barcelona i tapes fantàstiques en un local amb molt encant.


Eidur, estás nominado


A l'espera que l'amic Murray pengi el seu post d'avui (alguns compleixen sempre, o quasi, no com altres...), dues coses:

1. Com potser heu vist, i ha una nova secció de videos. No té més misteri.

2. Resultats de la enquesta anterior: l'amic EIDUR ha quedat assenyalat com a gran farsant. A la pregunta de "Quina es la pitjor excusa que s'ha donat per no participar al blog?", heu contestat per majoria absoluta que la pirula de l'amic (i per no molt temps) Eidur és la menys raonada. Aquests són els resultats:

60% - Ara passare una epoca complicada (6 vots).
30% - No sé de què escriure (3 vots). [Nota del abajo firmante: sort que som periodistes!]
10% - Vaig molt liat (1 vot).


Hi hauria una categoria no inclosa que és la de no dir res, ja ni donar excuses, però aquesta ja és una altra història!

Apa!

PS. A la foto, l'amic Eidur, a l'equerra, a la presentació d'un homenatge a Rafael Jofresa.

22/05/2007

Jo ja ho vaig dir

Com m’hauria agradat encapçalar aquest post amb aquest titular: Jo ja ho vaig dir. En realitat, tenia tantes ganes de fer-ho, que ho he fet. Als futbolerus ens agrada molt fer profecies i, sobretot, després, quan una de cada vint profecies es compleix, treure pit i afirmar: “Jo ja ho vaig dir”. És un clàssic. Generalment desconfio de la gent que diu això excessivament (exemple: el subnormal del Jordi Costa)

Jo vaig anunciar que el Barça el diumenge es posaria líder. Ho vaig dir des de la fe, però al final no va ser així de miracle (el joc de paraules sobrenaturals és involuntari). En les tres jornades que queden estic convençut que ens posarem per davant.

Seguim empatats a punts, però crec, sincerament, que aquesta Lliga és nostra. A Can Merengue s'hauran de matar a palles un any més.

Gallifante de la setmana: a tots vosaltres, amics Hereus, perquè aquí no escriu ni el tato.

16/05/2007

A por ellos


Avui farem un post-llista d'aquests que tant us agraden. En aquest cas dedicat a les empreses filles de puta que maltracten els periodistes. Jo l'enceto amb el meu graceju habitual i vosaltres la completeu amb la grasia que us caracteritza.

1-Expansión: 800 euros al mes per a un redactor. I encara tenen la puta desvergonya de donar lliçons de com portar empreses i països...Mamons.

2-Intereconomía: veure cas 1.

3-Cadena SER: 900 euros al mes i al cap de dos anys, quan toca fer-te fixe, et fan fora amb alguna excusa peregrina.

4-Diaris gratuits, amb un sous i condicions indignes.

(to be continued)

Molts noms però un sol adjectiu: FILLS DE PUTA. Pagueu-li això a la vostra familia.

Solució: una visita nocturna i pacífica amb torxes a casa d'aquests empresaris, i amb una pancarta que digui: "demà no seran torxes"

És el meu somni, la democràcia autèntica: el poder del poble. La massa silenciosa que reclama els seus drets. Sí.

Crack de la setmana: les poques llistes d'ANV que la nostra "democràcia" ha deixat en peu

Loser de la setmana: la nostra dictadura encoberta, i nosaltres, còmplices impassibles. Recordeu que perquè s'imposi el mal només cal que els homes bons no facin res.

Jugador de la setmana: Silva, del València. Em porta boig.

Cancó de la setmana: Workingman's Blues #2, de Bob Dylan (Modern Times)

Personatge TV de la setmana: Chiquito de la calzada

Llibre de la setmana: "Historia de Roma", d'Indro Montanelli, per a la gent com jo que no té ni guineu d'història

Restaurant de la setmana: Can Conesa, els millors entrepans i pizzes del centre, a la Pç St Jaume. El frankfurt i el llom són d'ajandul.

15/05/2007

És possible

Convindrem que aquesta és una bonica illa. Situada a l’arxipielag canari, aquesta illa va viure dos dels moments més grans de la història del Barça: les derrotes del Madrid que ens van donar dues lligues a la última jornada.

Amics hereus, invoco aquest esperit per a dir-vos que el Barça encara no ha perdut la Lliga. Anem coliders. Si aconseguim absteure’ns de tot el que hem viscut aquesta temporada, i especialment aquesta setmana, podrem veure que estem empatats a punts amb el Madrid. Si ells perden un partit i nosaltres l’empatem, els passem per davant. La Lliga és possible

Difícil? Guanyar la Lliga sempre ho ha estat.

No és el moment de ser reflexius i cerebrals. És el moment de pit i collons i de guanyar jugant a futbol o treient machetes per tallar les cames als nostres rivals. Tots sabem que aquest Barça no dóna més de si. Però precisament perquè només queden quatre partits de Lliga, d’un equip que està fluix com el nostre es pot esperar que guanyi aquests quatre partits. Si quedés mitja temporada per davant potser ja ho veuria perdut, però l’esforç que hem de fer ara és de molt curta durada, i per tant és factible. Sí amics: el Barça pot guanyar els propers quatre partits.

  • Atlètic de Madrid (fora). El partit més dificil. Juguem a can matalasser, rival que ens ho posa dificil tradicionalment. I més si el partit el dona el Plus, no és conya. Si el Barça guanya serà campió de Lliga, perquè ho dic jo. Si perd, tot s’acaba. Si empata, tot dependrà del que hagi fet el Madrid a cal Recre.
  • Getafe (casa). Fácil, fácil, fácil. Després del 4-0 que ens van clavar moderán el polvo.
  • Espanyol (casa). Partit xungu. Aquest Espanyol acaba la temporada molt fort. Afortunadament, ja no es jugarà res (no opta a Europa) i vindrà descansat. És d’esperar que el public del Camp Nou, veient que ens hi estem jugant la puta vida, es deixarà la puta pell animant. Si això és així, ens els passarem per la pedra.
  • Nàstic (fora). Partit amb trampa, però si vols guanyar la Lliga has de guanyar a casa del cuer.

A tot això, el Madrid ha de jugar amb un Recre que està a quatre punts de la UEFA i amb un Saragossa que no pot badar perquè es quedaria fora d’Europa. Aquests són els dos partits difícils que té. En té dos de fàcils, tots dos a casa: un amb el Depor i un amb el Mallorca (tot i que tinc fe en què l’encara culé Maxi López torni a fer la Gashina).

Ara ve la meva predicció: si aquest cap de setmana guanyem a l’Atlètic de Madrid recuperarem el liderat. I ja no el tornarem a deixar.

Després de veure el que em pot venir a sobre si el Madrid guanya la Lliga, follar-me els merengues em ve més de gust que mai. I si no, mireu aquesta foto:

El mal que em fa veure-la és espantós. Si jo fos Rijkaard empapelaria el vestidor del Barça amb aquesta foto pertot arreu.

Ens els follarem.

No és moment de ser cerebrals, és moment de pit i collons.

Això sí: després d’aquest acte de fe, el dia després de guanyar la Lliga esmolem ben bé les eines perquè rodaran caps.

Gallifante de la setmana: l’amic Woody Allen no podia caure més baix. Val que filmarà una peli a Barcelona i que li hauriem d’estar agraïts per la projecció internacional que això suposarà per la nostra ciutat (=més turistes, Barcelona cada cop més inhabitable). Però, calia que a la peli hi sortís la Lloll Bertran? Resposta: no, no calia. La ja veterana pubilla farà d’amiga del Bardem, un altre dels actors que sortirà a la peli. Gallifante més que merescut pel geni creador de Match Point. Espero que no sigui un signe de decadència.

14/05/2007

Remei (II)

Veient que el remei proposat per a després del partit a Getafe no ha tingut efecte, ara ja passariem a aplicar metodes més intimidatius.

11/05/2007

Remei

Amics, per a superar la depressió barcelonista post-Getafe i posar remei a la situació, he trobat les solucions correctes.

L'únic que falta ara és triar la idònia.

La unió farà la força.

10/05/2007

Has-been


Després d’un periode d’excedència voluntària per atendre qüestions vàries –serveixi la foto com a comprovant - reprenc la meva col·laboració al blog amb energies renovades, o no, ja ho veurem. Avui em ve de gust parlar de la fama efímera, dels cinc minuts de glòria que pregonava Andy Wharhol i de la televisió com a fabricant de tones de fum. En definitiva d’espectacle.

Show must go on

Als seixanta, Mcluhan va anunciar una nova era dominada pels mitjans. Kennedy va ser el primer en veure-ho i beneficiar-se’n, a part de conèixer senyores, és clar. Naixia una nova arma de destrucció massiva. Ara en diem la caixa tonta. Tonta potser si, però amb molt de poder. La dita popular diu que si no surts a la tele no ets ningú. Gràcies a això poden guanyar-se la vida cretins com en Jordi González o la Patricia Gaztañaga. Però reprenent el fil argumental, el que molta gent no ha entès és que el mitjà és el missatge i que els decorats, els personatges que van pol·lulant pels media, són efímers, necessaris però no suficients. El decorat, fent un símil gastronòmic, seria el formatge de l’entrepà. Bé, qui diu formatge diu pernil salat, salami o fuet. Va a gustos. Maria Patiño o Anne Igartiburu? Francino o Pellicer? Tamara la mala o Tamara la buena? Coto o Kilo? Vilches o House? En el fons tant se val. Els noms són –relativament- intercanviables, el fet que quatre milions de persones engeguin la televisió a les cinc de la tarda per veure com un cardo borriquero es lliga un yuppie yogurin, no.
No entendre això és la causa de tanta frustració i tanta estrella caiguda. Als Estats Units les anomenen “Has-been”. Aquí també en tenim bastants. El problema és que com que les hem oblidades ens costa recordar-les. Obvi.

Un, dos, tres, responda otra vez

Us proposo que fem una llista. Per un gallifante digueu-me noms de personatges oblidats. Començo jo:

Chapis, aquelles orelles que sobrevolaven els platós de Telecinco.

Alicia Senovilla, la pionera del polígraf.

Máximo Pradera, presentador guai del Plus.

Inma del Moral, ara anuncia pastilles miraculoses per aprimar-se.

Antonio Hidalgo, cantant i primer home-vedette de l’Ana Rosa.

Juan Camus, cantant ¿?



Un, dos, tres, responda otra vez.



Frase de Murphy de la setmana

Si haces zaping porque odias la publicidad, todos los canales darán anuncios.

08/05/2007

La gran fal·làcia

Senyors, el Madrit guanyarà la Lliga perquè ho té tot de cara. Aquesta és la gran fal·làcia esportiva de la temporada. Si un marsianu caigués a la Capital del Reino i llegís la premsa pensaria que els blancs ja ho tenen tot fet per a endur-se el títol. I no. Com diria el mític Palomino: MEEENTIRA!

Fa temps que a la capital estan de campanya. La brunete mediàtica porta temps apretant per crear un estat d’opinió favorable al Madrit. Ja porten un parell de temporades parlant de com els perjudiquen els àrbitres (sic). Però, concretament, tot va començar per culpa nostra, del Barça, quan vam deixar-nos empatar 3-3 al Camp Nou per una colla d’arreplegats. Allà es van posar les piles i van veure que era possible remuntar. La concentració del Madrit en una sola competició, el caràcter que tenen (aquesta xuleria que de vegades és bona i de vegades és dolenta) i la pressió mediàtica han fet la resta.

Porto setmanes esglaiant-me quan llegeixo el Marca i l’As i quan veig, horreur, les noticies de TVE, que semblen fetes per redactors dels dos diaris mencionats. Parlen sempre des de l’òptica del Madrit. “El Madrid se acerca al Barça”; “El Madrid está sólo a dos puntos del Barcelona”. I jo pregunto: no ho hauriem de dir a l’inrevés? “El Barcelona sigue lider pese a la presión del Madrid”, o algo per l’estil, no seria més apropiat?

Avui ja he arribat al súmmum en llegir a un columnista: “Hemos pasado en pocas semanas al tic-tac, al sonido del reloj que avisa del paso del tiempo, un tiempo que corre a favor del Madrid y en contra del Barça”. MEEENTIRA! El temps corre a favor del Barça. Queden cinc jornades, quinze punts per disputar, i quant més temps vagi passant millor pel Barça i pitjor per al Madrit.

Guanyar la Lliga depèn de nosaltres. Ja els agradaria als altres estar en la nostra situació. Jo, com a mínim, no em canviaria per la seva.

Gallifante de la setmana: premi a Pasqual Maragall per haver descobert, tot sortint de la presidència de la Generalitat, que l’únic camí viable per a Catalunya és la separació d’Espanya. Llàstima, això sí, que se n’hagi adonat massa tard, quan ja és inútil per la causa. Una causa que ell mateix s’ha dedicat a entorpir amb una gran fal·làcia (una altra): que la Espanya plural és viable. Ara ja sap que això no era cert, però vols dir que calia arribar a la presidència de la Generalitat i muntar tot el sidral per arribar a aquesta conclusió? Gallifante a la enculada de la dècada, on l’amic Maragall ha protagonitzat el paper de receptor passiu i l’amic Josep Lluís Sabater el de Rocco Siffredi.

04/05/2007

Heroes


Hi ha heroes. I no són els protagonistes amb supoderpoders de la sèrie de TV3. Ni els soldats nord-americans que van hissar la bandera ianqui a Iwo Jima. NO. Els heroes són gent com tu i com jo, al carrer mai diries que ho són. I s'enfronten als enemics més perillosos. Avui us presento un parell de heroes.

Natalie Louise Maines (32 anys). Cantant de Dixie Chicks, una banda de country-rock que ha guanyat 13 grammys i que és el grup femení amb més vendes de la història. Posem-nos en situació: música country, nascudes a Texas, cantant l'himne a la Super-Bowl...ciutadanes poc sospitoses, vaja.

Però la Natalie no és una heroe per això. Ho és per una història que arranca al març de 2003, quan en un concert a Londres va afirmar el següent:
Just so you know, we’re on the good side with y’all. We do not want this war, this violence, and we’re ashamed that the President of the United States is from Texas.

A mi me la bufa la guerra de l'Iraq. No m'interessa, que es morin tots. Però sí que m'interessa (i molt) la llibertat d'expressió. I el que li va passar a la Natalie Maines després d'aquestes paraules demostra que els drets fonamentals conquerits al segle XVIII estan en clar perill en la societat del segle XXI.

Perquè us feu una idea: amenaces de mort, boicot a la majoria de ràdios del país, trobades per destruir amb bulldozers els seus cds, boicot als patrocinadors del grup, expulsió de djs que posaven la seva música a ràdios, muntatges on es veia la Maines donant la mà al Saddam, Bush jr dient que la gent té dret a no comprar els seus discos i el rebuig de la Creu Roja americana a una donació d'un milió d'euros per part de la banda són només algunes mostres.

Al principi la Natalie Maines va voler explicar les seves declaracions. Però davant de l'actitud feixista dels seus rivals, va optar per la via de la dignitat i la fermesa.
El grup va ser portada d'una revista on les noies sortien nues només tapades pels insults que els havien proferit, es van ciscar en la mare dels cantants de country que les insultaven i van gravar el documental "Shut up and sing" (podeu veure un resum aquí http://www.youtube.com/watch?v=Y3CTBrGL5rA) també boicotejat.

I la Maines va continuar dient en públic el que pensava. Com això:

"The entire country may disagree with me, but I don't understand the necessity for patriotism. Why do you have to be a patriot? About what? This land is our land? Why? You can like where you live and like your life, but as for loving the whole country ... I don't see why people care about patriotism."

Amb un parell.

OIeguer Presas (27 anys). Aquest cas ja el coneixeu més. Un dels pocs jugadors de futbol que té un mínim cervell, una mínima cultura i que parla dels temes de la gent normal, publica un article en què questiona l'actuació de l'estat de dret en el processament d'un terrorista.

Repetim tots: questiona l'actuació de l'estat de dret en el processament d'un terrorista. Evidentment, ni li dóna suport a l'individu ni a la seva causa. (Per cert, si li donés tampoc em passaria res. I ja posats a dir el que penso, la llei de partits em sembla un aberració política i jurídica que va contra les llibertats fonamentals).

Però tornem al cas Presas. Les conseqüències ja les coneixieu: befa en els millors dels casos i boicots (com el de la fastigosa Kelme) i amenaces en els pitjors. La càrrega de la Brunete mediàtica (un dels exèrcits més poderosos del món) li va caure a sobre amb tota la força per un article que no hagués aixecat cap controversia als països com cal.

I en els dos casos, una trampa molt perillosa: els suposats liberals (sic) contraataquen dient que iguals que la Maines o el Presas tenen dret a dir el que vulguin, la gent també té dret a no comprar els seus discos o a rescindir els contractes. AIXÒ ES UNA PUTA FALÀCIA (per cert, ve de falus?)

Precisament la llibertat d'expressió significa que qualsevol pot dir el que vulgui SENSE REPRESÀLIES. No fotem. És com si cada cop que parlessis et clavessin una pallissa i a sobre et diguessin que no et queixis perquè tens llibertat per dir el que vulguis. Ja, es tracta que després no em fotis una pallissa.

Per tant, que un fan deixi de comprar un disc per una opinió és legal però trist(si no se separen les coses s'acaba vivint en una perpétua caça de bruixes). Que una companyia rescindeixi un contracte per una opinió és trist, inmoral i i legalment discutible. Però que s'organitzi un boicot ja és trist, inmoral i totalment il.legal. A un altre amb aquests cuentus.

El cas Maines i Presas demostren una tendència perillosa en determinades suposades democràcies: la dictura d'allò políticament correcte. En alguns temes (patriotisme als EUA, terrorisme i nacionalisme a Espanya, immigració a la majoria de països...) LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ NO EXISTEIX. S'imposa un vel d'estupidesa, els poders fàctics someten la societat a l'espiral del silenci i s'aniquila qui es rebeli.

Com la Maines i el Presas. Són heroes del segle XXI. I nosaltres? We could be heroes, just for one day.