13/03/2007

Exili


Aquest cap de setmana he estat de visita a Barcelona (més detalls al gallifante de la setmana). A la meva visita, m’he adonat d’una cosa: la gent està marxant de Catalunya. Abandona el país per a trobar oportunitats. És així. Estem tots molt contents que la economia va bé i que el nivell de vida de Barcelona és insuperable, i totes dues coses són innegables. Però la gent ha de marxar si vol planejar-se reptes i trobar una feina en la qual poder créixer.

Un exemple: el meu entorn d’amics.

Els de l’escola formem un grup d’unes deu persones. D’aquestes, ja hem marxat tres (Londres, Brussel·les i Madrid). Un quart està a punt de canviar d’aires (Madrid) i un cinquè espera fer-ho (Londres). Encara més: un altre va rebutjar una oferta d’una feina a Madrid. A grans trets, sis de deu han fet plans de marxar.

O nosaltres mateixos, els Hereus de Garrido. Som nou (onze si sumem dos membres no inscrits: Bioarantxis i Boney-N). D’aquests, cinc hem marxat de Catalunya: tres a Londres i dos a Balears. No compto a l’amiga Irene Adler, que viu a l’exili daurat figuerenc.

O els meus germans. Som quatre: dos d'ells viuen a Dubai, als Emirats Àrabs, per feina, i el tercer va intentar anar a Nova York, però sense èxit.

¿Casualitat? Jo crec que no. Alguna cosa falla. La gent de vegades marxa perquè vol —és el meu cas—, i de fet és bo que marxi fora, a veure món i a aprendre coses noves. Però la gent també se’n va perquè a casa no troben el que volen. Falten oportunitats. Tothom troba feina de mileurista, però si vols donar un pas més t’has de buscar la vida. Tenim una economia fonamentada en dos pilars: construcció i turisme. I serveis, si voleu, però no són serveis d’alt valor afegit, sinó serveis que en molts casos proveeixen la construcció i el turisme. Fa anys que diversos experts denuncien que aquest no és un model vàlid i que tard o d’hora la economia espanyola es col·lapsaria. Bé, no només no s’ha col·lapsat, sinó que ha avançat per sobre de la mitjana europea. El model ha estat menys dolent del que preveien. Però és vàlid de cara al futur? Jo crec que no. No pot ser que un país deixi que se li escapin els treballadors qualificats.

La esperança és que l’aprenentatge d’aquests treballadors a l’estranger permeti l’entrada d’aire nou quan aquests tornin a Catalunya algun dia.

Potser m’equivoco. També és cert que cada cop hi ha més estrangers que venen a treballar a Barcelona, però em sembla que la proporció entre els que venen i els que marxem està molt desequilibrada.

Gallifante de la setmana: Tenia la temptació de mostrar-lo a Sanfetaman, que hauria de canviar-se el nick i posar-se “Fanstasma de Canterville”. Però al final he de ser just i mostrar-me el gallifante a MYSELF. Vaig passar el weekend a Barcelona i, gentilment, vaig esquivar-vos a tots. Després vaig saber que hi va haver quedada general i em va saber greu no ser-hi. A la majoria us he vist fa poc o us veuré aviat (tremolo amb l’arribada de Sublogger i Adler a terres angleses aquest weekend), però he d’admetre que em cau la llàgrima quan penso en Sanfetaman, ese hombre, i en la seva dona, aquella magnífica cantant negra dels 80.

4 comments:

Anonymous said...

Molt bon post, nen.

Sobre això he de dir:

1-És cert que el món globalitzat comporta un creixent augment del nombre d'expatriats i dels intercanvis, i que això és molt bo.

2-Però que a Catalunya hi ha un problema és evident: molta qualitat de vida però pocs reptes i poca capacitat emprenedora.

Barcelona és passejar amb un gelat per la Rambla Catalunya mentre altres llocs -NY, Londres, Silycon Valley...- reinventen el món cada dia.

Pescador de Perles said...

Sí, a això em referia...

Anonymous said...

Això és el que passa quan et gastes els calés en un Mercedes a canvi de menjar truita tota la setmana. I si a sobre ens ha tocat viure en un país de trepes, ganduls i vividors, encara pitjor.
Tal com estem, si Catalunya generés més recursos, viuríem millor? Fals. Encara ens xuclarien més la sang.

Ja ho deia el sabi: si el timbaler del Bruc s'hagués tocat els collons enlloc del tambor, potser ara seríem francesos. Millor? Potser no gaire en moltes coses, però examinem, per exemple, quin és el seu salari mínim interprofessional al país veí.

I el Barça campió de Lliga cada any.

Incitatus said...

Com diu el nostre estimat Ajuntament "Barcelona, la millor botiga del món". Pos eso, la nostra gran aspiració és ser una mega boutique i a jalar gelats, com diu Edward Murray... visca la innovació!