04/05/2007

Heroes


Hi ha heroes. I no són els protagonistes amb supoderpoders de la sèrie de TV3. Ni els soldats nord-americans que van hissar la bandera ianqui a Iwo Jima. NO. Els heroes són gent com tu i com jo, al carrer mai diries que ho són. I s'enfronten als enemics més perillosos. Avui us presento un parell de heroes.

Natalie Louise Maines (32 anys). Cantant de Dixie Chicks, una banda de country-rock que ha guanyat 13 grammys i que és el grup femení amb més vendes de la història. Posem-nos en situació: música country, nascudes a Texas, cantant l'himne a la Super-Bowl...ciutadanes poc sospitoses, vaja.

Però la Natalie no és una heroe per això. Ho és per una història que arranca al març de 2003, quan en un concert a Londres va afirmar el següent:
Just so you know, we’re on the good side with y’all. We do not want this war, this violence, and we’re ashamed that the President of the United States is from Texas.

A mi me la bufa la guerra de l'Iraq. No m'interessa, que es morin tots. Però sí que m'interessa (i molt) la llibertat d'expressió. I el que li va passar a la Natalie Maines després d'aquestes paraules demostra que els drets fonamentals conquerits al segle XVIII estan en clar perill en la societat del segle XXI.

Perquè us feu una idea: amenaces de mort, boicot a la majoria de ràdios del país, trobades per destruir amb bulldozers els seus cds, boicot als patrocinadors del grup, expulsió de djs que posaven la seva música a ràdios, muntatges on es veia la Maines donant la mà al Saddam, Bush jr dient que la gent té dret a no comprar els seus discos i el rebuig de la Creu Roja americana a una donació d'un milió d'euros per part de la banda són només algunes mostres.

Al principi la Natalie Maines va voler explicar les seves declaracions. Però davant de l'actitud feixista dels seus rivals, va optar per la via de la dignitat i la fermesa.
El grup va ser portada d'una revista on les noies sortien nues només tapades pels insults que els havien proferit, es van ciscar en la mare dels cantants de country que les insultaven i van gravar el documental "Shut up and sing" (podeu veure un resum aquí http://www.youtube.com/watch?v=Y3CTBrGL5rA) també boicotejat.

I la Maines va continuar dient en públic el que pensava. Com això:

"The entire country may disagree with me, but I don't understand the necessity for patriotism. Why do you have to be a patriot? About what? This land is our land? Why? You can like where you live and like your life, but as for loving the whole country ... I don't see why people care about patriotism."

Amb un parell.

OIeguer Presas (27 anys). Aquest cas ja el coneixeu més. Un dels pocs jugadors de futbol que té un mínim cervell, una mínima cultura i que parla dels temes de la gent normal, publica un article en què questiona l'actuació de l'estat de dret en el processament d'un terrorista.

Repetim tots: questiona l'actuació de l'estat de dret en el processament d'un terrorista. Evidentment, ni li dóna suport a l'individu ni a la seva causa. (Per cert, si li donés tampoc em passaria res. I ja posats a dir el que penso, la llei de partits em sembla un aberració política i jurídica que va contra les llibertats fonamentals).

Però tornem al cas Presas. Les conseqüències ja les coneixieu: befa en els millors dels casos i boicots (com el de la fastigosa Kelme) i amenaces en els pitjors. La càrrega de la Brunete mediàtica (un dels exèrcits més poderosos del món) li va caure a sobre amb tota la força per un article que no hagués aixecat cap controversia als països com cal.

I en els dos casos, una trampa molt perillosa: els suposats liberals (sic) contraataquen dient que iguals que la Maines o el Presas tenen dret a dir el que vulguin, la gent també té dret a no comprar els seus discos o a rescindir els contractes. AIXÒ ES UNA PUTA FALÀCIA (per cert, ve de falus?)

Precisament la llibertat d'expressió significa que qualsevol pot dir el que vulgui SENSE REPRESÀLIES. No fotem. És com si cada cop que parlessis et clavessin una pallissa i a sobre et diguessin que no et queixis perquè tens llibertat per dir el que vulguis. Ja, es tracta que després no em fotis una pallissa.

Per tant, que un fan deixi de comprar un disc per una opinió és legal però trist(si no se separen les coses s'acaba vivint en una perpétua caça de bruixes). Que una companyia rescindeixi un contracte per una opinió és trist, inmoral i i legalment discutible. Però que s'organitzi un boicot ja és trist, inmoral i totalment il.legal. A un altre amb aquests cuentus.

El cas Maines i Presas demostren una tendència perillosa en determinades suposades democràcies: la dictura d'allò políticament correcte. En alguns temes (patriotisme als EUA, terrorisme i nacionalisme a Espanya, immigració a la majoria de països...) LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ NO EXISTEIX. S'imposa un vel d'estupidesa, els poders fàctics someten la societat a l'espiral del silenci i s'aniquila qui es rebeli.

Com la Maines i el Presas. Són heroes del segle XXI. I nosaltres? We could be heroes, just for one day.

1 comment:

Pescador de Perles said...

El arzobispo de Pamplona pide el voto para la extrema derecha

Fernando Sebastián dice que partidos como Falange Española son "dignos de apoyo"

(Visca les represàlies contra la LLIBERTAT D'EXPRESSIO).