Aquests dies l'opinió pública espanyola debat l'oportunitat d'enviar al Tribunal Penal Internacional Bush, Blair i, sobretot, Aznar, arran de la invasió a Iraq. La qüestió surt ara perquè la nostra vedette-jutge, Baltasar Garzón, s’hi ha mostrat a favor. I als seus correlegionaris del PSOE, capitanejats per l’inefable Pepinhu Blanco, ja els ha faltat temps per donar-hi suport. En realitat, però, la cort internacional ja fa mesos que té a les mans una denúncia interposada per un grup de ciutadans i que està en mans de l’advocat José María Loperena, habitual columnista del Periódico.
Els programes estil “Els matins” munten enquestes i les tertúlies en van plenes. ¿Sí o no? Com acostuma a passar en aquests casos, la veu del poble és més apassionada, i clama pel “sí”, mentre que “intelectuales más chulos que un ocho”, estil Xavier Sala Martín, s’inclinen pel “no”.
Tothom, però, ha equivocat l’enfoc. Perquè aquí no es tracta de discutir si és idoni, oportú o convenient. Es tracta de saber si és legal, és a dir, si és jurídicament possible.
Si ens remetem als antecedents, recordareu que la invasió d’Iraq es va fonamentar, primer, per la suposada presència d’armes de destrucció massiva, i segon, per la presumible cobertura que el règim de Saddam feia a Al-Qaeda. Va ser una decisió presa per un grup d’estats (perdó, governants d’uns estats) al marge de Nacions Unides. Es va vulnerar el dret internacional públic. Més concretament, la Carta fundacional de Nacions Unides, que estableix que la invasió d’un estat l’ha de decidir l’assemblea. El temps ha revelat tot el que havia de revelar.
El Tribunal Penal Internacional ha nascut, entre altres objectius, per perseguir els crims de guerra. I els defineix així: es una violación de las protecciones establecidas por las leyes y las costumbres de la guerra, integradas por las infracciones graves del Derecho Internacional Humanitario cometidas en un conflicto armado y por las violaciones al Derecho Internacional. I el temps va revelar el que havia de revelar.
Com que el Dret és interpretable, que cadascú en tregui les seves conclusions. Però aquí toca parlar de Llei, no de venjances. No poden anar a la Haya perquè ens enganyessin, perquè volien ocupar una posició estratègica a l’Orient Mitjà, perquè volien el petroli, el gas o les dones del Saddam. Hi han d’anar, si és al cas, perquè han infringit el Dret Internacional.
Espero que un possible procés s’articuli sobre aquesta base i no sobre venjances. No seríem gaire diferents a ells.
21/03/2007
Subscribe to:
Post Comments (Atom)

3 comments:
M'encantaria veure a Mr Aznar a La Haya. Ho dic de debò: no entenc com no li pesen a la consciencia els milers de mort a l'Irak. Tant parlar d'ETA però com que els de l'Irak no els veiem, doncs que els donin pel sac.
De totes formes, deixeu-me introduïr un dubte: la ONU ha de ser l'organisme que reguli quan es pot fer una guerra i quan no? Jo no ho tinc clar perquè, per exemple, tampoc va avalar la intervenció militar a Kosovo, on tots sabíem que s'estava cometent un genocidi. La ONU es un organisme estrany, amb un funcionament curiosíssim (França, per posar un exemple, pot vetar qualsevol decisió).
Potser hauriem de començar la casa pels fonaments i reformar la ONU de manera que es converteixi en un organisme amb credibilitat.
ONU = credibilitat ????
És molt interessant el que planteges, Fonty. Real politik en estat pur. Estem parlant d'un organisme creat per la mala consciència dels països guanyadors després de la segona guerra mundial. Té un consell de seguretat amb dret a veto (democràtic, eh?) i, que jo sàpiga, sempre ha estat la veu del seu amo ($=finançament, que sinò la barraca cau). La ONU hauria -fent política ficció- de tenir alguna cosa a dir en cas de conflicte entre estats però a la pràctica és pràcticament impossible. Ni el seu disseny jurídic ni la voluntat dels països ho fan possible.
Fent un símil amb l'arquitectura institucional de l'estat els més idealistes hi veuen l'embrió d'un hipotètic govern mundial (executiu, legislatiu i judicial). Tot agafat amb pinces, és clar. Però hi ha una gran diferència, els estats tenen personalitat jurídica pròpia mentres que la ONU no. Sent grollera, molt d'onanisme per passar l'estona però no gaire res més.
La Unió Europea és un cas diferent. És una entitat supraestatal amb capacitat de decisió. Els estats li han cedit parcel·les de sobirania i, en determinats aspectes, pot decidir per ella sola. Així, encara que Espanya vulgui continuar disfrutant de les ajudes que se li donen des que va entrar a la UE, si aquesta decideix que ara toca donar aquests calerons als nous països membres ho farà.
L'ONU -consideracions mediàtiques i de cara a la galeria a part- mai anirà contra els interessos de qui la governa i la financia.
L'opció halcón callejero és també recomanable pel Rangers de Quintanilla de Onésimo.
És molt més fàcil i barat que el Tribunal de la Iaia (presidit pel Narcís).
Em cansa el tema Iraq. Crec que el meu cervell, quan es parla d'un tema per vegada 1.543.076, es desconnecta.
O sigui, fa temps que no processo les noticies relatives a l'Iraq, ETA, Israel, el calendari únic de la PIPA (dic FIFA) i a ma mare dient que endreçi el cuartu.
Post a Comment