
Aquesta nit s’entreguen els Oscars. Estrelles amb vestits caríssims passejant amunt i avall per la catifa vermella, fent-se fotos de contorsionista, d’esquenes i mirant seductorament a la càmara amb les espatlles al aire. "Color, color", que diaria en Pérez de Rozas, i molt de narcisisme. La cerimònia: purpurina, minuts i minuts de badalls esperant els 5 o 6 premis importants, i grans decepcions en el 90 per cent de les vegades. Tot i això he de reconèixer que m’he empassat la gala molts i molts anys, i si no fos perquè una s’aixeca a les 5 del matí, hora britànica, aquesta matinada m’enganxaria una bona estoneta davant del televisor. Ho admeto, els Oscars són una porqueria i cada any que passa dic que són els últims que em miro. Promeses imcomplertes, perquè sóc una adicta reincident. Una droga.
Aquesta nit, Lady Mirren i Mr. Whitaker ja es poden anar estudiant el discurset d’agraïment. De totes maneres, “Pe” Raimunda ha estat la gran triomfadora encara que marxi a casona sense l’estatueta més lletja que s’ha creat mai. Des de les vergonyes de La mandolina del capitán Corelli o Vanilla Sky, Miss Cruz ha passat al reconeixement general de la seva bellesa i aptituts interpretatives i a ser la nova musa d’en Woody Allen. Per cert, no us explicaré què entèn la meva àvia per “mandola” o mandolina” (tot això, amb accent de les Terres de l’Ebre) però com que tots sou molt avispats, ja m’entendreu.
La pel.lícula i el director, suposo que a repartir entre Scorsese y González de Iñárritu. Pel meu gust, Babel és millor que Infiltrados (del mexicà, encara millors Amores Perros i 21 Gramos). Però com diu avui el Robert de Niro a l’entrevista-reportatge que publica El País Semanal, “Espero que Marty se lleve el Oscar. Sólo porque se lo merece por las demás películas. Ya veremos.” Doncs sí, té raó el gran Bob. En de Niro ha rodat 8 pelis amb l’Scorsese. Ara diu: “Si ruedo dos películas más con Scorsese, llegar a diez, seré feliz”. Robert, Marty, a què espereu? Estem molt mancats de nous classics. Ahir, tot sopant en un italià de Wardour Street amb en Fonty Pyton ho discutíem. Quan de temps fa que no veiem una obra d’art com els Padrinos?
En els últims 15 anys s’han fet bones pel.lícules. Fonty recordava Million Dollar Baby (Mystic River o Sin Perdón també hi serien. Gran Eastwood!). A mi em va tocar Una Historia de Violencia, d’en Cronenberg. N’hi ha d’altres, com La lista de Schindler. Excel.lents pel.lícules. Però cap obra mestra indiscutible.
Aquesta nit, Lady Mirren i Mr. Whitaker ja es poden anar estudiant el discurset d’agraïment. De totes maneres, “Pe” Raimunda ha estat la gran triomfadora encara que marxi a casona sense l’estatueta més lletja que s’ha creat mai. Des de les vergonyes de La mandolina del capitán Corelli o Vanilla Sky, Miss Cruz ha passat al reconeixement general de la seva bellesa i aptituts interpretatives i a ser la nova musa d’en Woody Allen. Per cert, no us explicaré què entèn la meva àvia per “mandola” o mandolina” (tot això, amb accent de les Terres de l’Ebre) però com que tots sou molt avispats, ja m’entendreu.
La pel.lícula i el director, suposo que a repartir entre Scorsese y González de Iñárritu. Pel meu gust, Babel és millor que Infiltrados (del mexicà, encara millors Amores Perros i 21 Gramos). Però com diu avui el Robert de Niro a l’entrevista-reportatge que publica El País Semanal, “Espero que Marty se lleve el Oscar. Sólo porque se lo merece por las demás películas. Ya veremos.” Doncs sí, té raó el gran Bob. En de Niro ha rodat 8 pelis amb l’Scorsese. Ara diu: “Si ruedo dos películas más con Scorsese, llegar a diez, seré feliz”. Robert, Marty, a què espereu? Estem molt mancats de nous classics. Ahir, tot sopant en un italià de Wardour Street amb en Fonty Pyton ho discutíem. Quan de temps fa que no veiem una obra d’art com els Padrinos?
En els últims 15 anys s’han fet bones pel.lícules. Fonty recordava Million Dollar Baby (Mystic River o Sin Perdón també hi serien. Gran Eastwood!). A mi em va tocar Una Historia de Violencia, d’en Cronenberg. N’hi ha d’altres, com La lista de Schindler. Excel.lents pel.lícules. Però cap obra mestra indiscutible.
Recomanació de la setmana: suposo que l'haurà vista gairebé tothom, però per als qui van tard Little Miss Sunshine. Una delícia.

5 comments:
Amiga Musaranya, per una vegada els Oscars van repartir justícia. Els de millor actor i millor actriu estaven cantats (tu ja l'encertaves abans de la gala) i, per tant, són justos. Quant a la millor pel·li, jo crec que Infiltrados em va agradar més que Babel. Per tant, BRAVO. I el de millor director era just que se l'endugués l'amic Scorsese, encara que fos per haver fet tantes grans pel·lis i no haver guanyat mai l'Oscar Mayer.
Totalmente de acuerdo Fonty-python amb les valoracions dels Oscar Mayer.
Respecte a la pregunta per quan un gran clàssic... és cert que sembla que fa anys que no tenim cap obra mestra indiscutible i sí molt bones pelis. O pot ser, és que ha de transcorre un temps per valorar en tota la seva dimensió si una peli esdevé un clàssic? Ilústrenos Musaranya.
És possible, amic sublogger. Però deixi's de tonteries i faci el favor de no oblidar-se la PSP quan vingui a terres britàniques.
A veure, a veure. Veig que no us vau llegir el meu post o no em vaig fer entendre. Em sembla que l'Oscar a l'Scorsese està més que merescut. Va ser un homenatge a un grandíssim director. Només cal mirar el numeret que van preparar el Coppola, l'Spielberg i el Lucas damunt de l'escenari per entregar el premi. Reprodueixo íntegrament el que vaig dir, agafant-ho directament de les paraules del de Niro: “Espero que Marty se lleve el Oscar. Sólo porque se lo merece por las demás películas. Ya veremos.” Doncs sí, té raó el gran Bob.
Ara bé, personalment em va agradar més Babel que Infiltrados. En conjunt és una pel.lícula més que digna. És una bona peli. Un bon guió, ben filmada i editada, en general bones interpretacions (Whalberg, Damon, di Caprio i Baldwin, especialment. Nicholson segueix passat de revolucions)... però li falta alguna cosa. Ànima, ritme i innovació. És una pel.lícula sòlida i molt ben feta, però m'ha aportat més aviat ben poc. Ahí queda.
Pos a mi em va agradar. Crec que és la que més em va agradar de 2006, si la memòria no em falla.
Babel, en canvi, està molt bé. Una bona música, unes histories guais i tal. Però acaba la peli i dius: I QUÈ? No entenc què coi ha volgut dir l'amic Iñárritu amb aquestes històries entrellaçades. Les històries, per cert, estan una mica forçades: el mexicà que s'escapa de la policia perquè va borratxo, la japonesa, els turistes americans que acompanyen el Brad Pitt (no dono més detalls per a no donar pel sac als que no l'han vista). Però quan va acabar la peli em vaig quedar en plan: POFALE.
Post a Comment