19/02/2007

De Filmes

Benvolguts tots,

Abans que res, disculpeu-me per haver passat al davant de qui li toqués actualitzar avui el blog. Però és que tenia ganes d’escriure quatre ratlles. Fa dos diumenges, concretament l’11 de febrer, El País publicava una “conversa entre un escriptor i una cineasta”, una trobada pactada i recopilada a trossets entre en Juan Marsé i la Isabel Coixet. Parlaven del que els indigna i del que els fa feliços. El gran titular que un tal Juan Cruz va treure de la nostra internacional directora va ser “A mi me haría feliz la paz, que Rajoy y Zapatero se entendieran”. Sí senyora, com si estessis davant del jurat de Miss España. Tampoc en Marsé s’hi va lluïr, però salvarem les distàncies. Es veu que el millor que saber dir en Marsé va ser que “me haría feliz enamorarme locamente de un amor imposible”. Un cliché com un altre, però que té la seva gràcia sortint d’una persona de la seva edat. D’aquests “amors imposibles” i entendridors de gent gran en tindrem ben aviat una bona dosi cinematogràfica. Se’n diu Venus, i ve encapçalada per la nominació a l’Òscar del seu actor principal, en Peter O’Toole – Lawrence d’Aràbia.

Ja me n’he anat cap al cinema. Perdoneu, però no ho puc evitar. El fet és que la conversa entre en Marsé i la Coixet gira inevitablement sobre el cinema. La directora i el novelista cinèfil que no ha aconseguit mai que fessin una bona pel.lícula dels seus llibres. Comença amb l’afirmació que el cinema influeix cada vegada menys a la vida de les persones, que ha deixat de ser un art popular. Amics, poques coses a les que s’ha de pagar una entrada són populars. Com tampoc ho són les que s’ha de fer un mínim esforç intel.lectual. En tot cas, quan ha estat el cinema un art popular? Quan era mut i la gent hi participava fent xivarri? Als anys 40 y 50, plagats de femmes fatales, gàngsters i cínics incurables, el cinema era més popular que ara? A finals dels 60 o principis dels 70, el descontent dels Easy Riders i dels Bonnie&Clides feia les pel.lícules més populars que avui dia en Peter Jackson i el seu Senyor dels anells o el Mar Adentro de l’Amenábar, per posar dos casos ben diferents?

Amb 27 anys no he tingut la oportunitat d’experimentar com es vivia el cinema en altres èpoques. Dels pares i avis he sentit que era tot un aconteixement. Però és clar, també sortir del país era un aconteixement, o escriure i parlar en català, o menjar àpets que podríem considerar de Nadal en qualsevol dia de l’any, o beure una Coca-Cola. Tanmateix, en l’era d’internet i dels canvis vertiginosos, em sembla que el cine continúa tenint la seva parcel.la d’influència. Cada tipus de pel.lícula en cada persona. Des de qui veu les pelis esbojarrades del Ben Stiller a qui li bull la sang amb el realisme de denúncia del Ken Loach. Tot això, difuminat per la quantitat desmesurada de projectes de totes les qualitats, temàtiques i sensibilitats que arriben d’arreu del món. D’Amèrica Llatina, de Bollywood, de l’Àfrica, de l’Europa intel.lectualoide i del Hollywood més comercial.

En fi, quatre pensaments d’una enamorada del cinema. D’algú que quan surt del cine havent vist una bona peli, surt sentint enveja dels personatges. Del que han estat capaços d’estimar, d’odiar, de patir, de riure… de la intensitat d’unes vides tot sovint exagerades i idealitzades. Però el cinema també és un mitjà per somniar, no? Doncs a gaudir-lo i a descubrir (i recomanar) històries que valguin la pena!

Recomanació de la setmana: Taxi driver. Tornar-la a veure després de tant de temps m’ha fet sentir més angoixa que la primera vegada. Excel.lent. Fans del De Niro: brutal abogadoooo!

5 comments:

Incitatus said...

“El cinema és un mitjà per somiar”, gran veritat i inevitablement porto la qüestió al meu terreny. El cine ha alimentat la meva passió per la Història, portant-me a altres èpoques. No recordo que va ser primer si l’interès per les pelis històriques va despertar el meu frikisme per la disciplina o a l’inrevés.
Lo cert és que allà han estat sempre. Vaig començar amb les produccions clàssiques de Hollywood. Poques pel•lícules d’aventures hi ha millor que “Els vikings” amb Kirk Douglas; i a “Espartaco” vaig descobrir que un esclau podia desafiar a un imperi molt abans que Russell Crowe arrasés a les taquilles de tot el món. I la llista podria ser molt més llarga.
En definitiva vull dir que a l’hora d’estimular la meva imaginació i les ganes de saber més pel passat el cine ha tingut una bona part de culpa. Veure una pel•lícula d’una època em feia tenir ganes de saber-ne més. Després descobreixes als llibres que no tot el que t’expliquen al cine és veritat o ha estat deformat, però hi ha escenes inoblidables com quan Espartaco és derrotat, que t’emocionen i no et canses de mirar-les per molt que sàpigues que allò no va passar mai (m’hauria d’animar i fer un post sobre mentides històriques al cine).
Ja de més gran et mires les pel•lícules amb altres ulls, i no et fixes només en l’heroisme i l’èpica. Però encara m’agrada mirar-les i trobes altres coses interessants com l’antimilitarisme de “Senderos de Gloria” o els impactants vint primers minuts de “Salvar al Soldado Ryan”.
Però en definitiva, i com bé ha dit musaranya el cinema està per somiar. Jo he fet el discurs centrant-me amb el cinema històric, però lo mateix es pot dir d’altres gèneres. L’important és estimular la nostra imaginació sigui amb el gènere que sigui, i ser una mica com el personatge de Rutger Hauer al final de Blade Runner recordant els moments que ha viscut. Nosaltres pot ser no els vivim en primera persona però els gaudim a la pantalla, i esperem que “no se pierdan como lágrimas en la lluvia”.

Musaranya said...

Sublogger, escrigui ja aquest post sobre les mentides del cinema històric. L'estem esperant!

Pescador de Perles said...

El títol del post (De Filmes) el vas triar en honor d'aquell gran còmic francès, LUIS DE FUNES? Només pel nom ja em fa gràcia aquell home.

Acabo de parlar amb Musaranya. A partir d'ara escriurà els seus posts el DIUMENGE. El dilluns segueix de moment en propietat de la Beta.

Apa!

Anonymous said...

A mi també m'agrada molt el cinema: Torrente, Pepito Piscinas i les crispetes.

Anonymous said...

recolzo ferventment la proposta de revisionar taxi driver. És un exercici d'allò més angoixant!