10/06/2007

El suïcidi al Japó

El Govern japonès ha aprovat un paquet de mesures de prevenció de suïcidis per intentar reduir-ne la taxa. 24 de cada 100.000 japonesos se suiciden cada any, una de les taxes més altes del món. Gairebé 31.000 persones només l’any passat.

Recentment, els diaris publicaven el suïcidi del ministre japonès d’agricultura, que estava acusat de corrupció. El món de l’empresa també ha tingut diversos casos d’alts directius que optaven pel salt al buit davant dels primers indicis de delictes. I cada dos per tres es publica alguna notícia de joves que queden per internet omitjançant missatges de mòbil per suïcidar-se de manera col.lectiva.

Al Japó, tradicionalment, el suïcidi sempre ha estat una manera de netejar l’honor de les persones. Els peus del Fuji havien estat un dels llocs triat per molts japonesos per reposar eternament en el passat. Avui encara és un dels enclaus predilectes del suïcides, tot i que han diversificat els seus gustos. A més, a la neteja tradicional de l’honor s’han unit moltes altres causes “modernes” que duen als japonesos i a la resta del mortals a treure’s la vida: la depressió i la insatisfacció laboral per damunt de totes elles. He d’admetre que la cultura japonesa em costa molt d’entendre. També els seus contrastos i els canvis tan radicals i tan ràpids que ha viscut aquesta societat. De les geishes encara habituals en el periode d’entreguerres als neons, karaokes i adolescents histèrics comportant-se com personatges de Manga o jugant posseïts en macro centres de maquinetes de videojocs. Quina sensació de no entendre res vaig tenir en aquesta part de Lost in Translation! Suposo que aquests xocs culturals han de ser difícils de païr.

Als llibres i a les pelis japoneses sempre m’ha sobtat la quantitat de personatges que prenen la decisió d’optar pel suïcidi. Ara estic pensant en el Tòkyo Blues del Murakami; de la part japonesa de Babel, amb la mort de la mare de l’adolescent sorda flotant a l’ambient; o dels soldats que es van suïcidant un darrere l’altre en aquella terrorífica escena de Cartes des d’Iwo Jima.



Recomanacions de la setmana. Seguim amb el tema. La magnífica Las vírgenes suicidas de la Sofia Coppola (avui dos cops citada), basada en el magnífic llibre del mateix títol del magnífic Jeffrey Eugenides. I una tragicomèdia: Wilbur se quiere suicidar. Una peli petita, molt ben interpretada. Per veure com la vida que el protagonista lluita perquè s’acabi està a punt de començar.


Wilbur wants to kill himself: http://www.imdb.com/title/tt0329767/

The virgin suicides:
http://www.imdb.com/title/tt0159097/

3 comments:

Incitatus said...

La imatge arquetípica del suicidi al Japó és el harakiri (o seppuku)dels samurais. Com bé diu musaraya, era una manera de recuperar l'honor que havien perdut al camp de batalla. L'acte era tota una cerimònia,quan el samurai es clavava el punyal wakizashi, un altre -normalment un amic o familiar- li tallava el cap per evitar que els gest de dolor deshonrés el sacrifici del samurài.
Les darreres manifestacions d'aquesta cruel defensa de l'honor van ser els pilots kamikazes a la Segona Guerra Mundial. O a les batalles d'Iwo Jima i Okinawa, en aquesta última quan tot ja estava perdut els soldats japonesos preferien llençar-se per un penya segat abans de rendir-se als americans.

Banzai!

Anonymous said...

Estan bojos, aquests japonesos...

Anonymous said...

Jo penso que el suicidi té una mala premsa injustificada.

Si algú, amb les seves condicions mentals intactes, es vol suicidar i ho argumenta racionalment, no em sembla cap bogeria.

Pot fer mal si és algú proper, però és una decisió tan digne com matar els jugadors del barça.