Imagineu-vos a Torrebruno intentant robar-li un rebot a Shaquille O’Neal. O a Ángel Acebes muntant un moble d’Ikea. Doncs això és el que ens passa amb la societat actual: que anem sempre darrera. Que van tan ràpid i nosaltres tan lents. Que va en digital i nosaltres en analògic. M’explicaré.
La societat, el món, avança més ràpid que el Messi per la banda. Tot evoluciona vertiginosament: l’empresa més gran del món va nèixer fa 20 anys en un garatge i els seus actius són el coneixement i no la producció, volem a qualsevol ciutat europea per 100 euros, veiem les pelis d’Spilberg gairebé abans que el tio les hagi pensat i els nostres barris s’omplen de gent del color del cola-cao.
Això va molt ràpid, tot és ara i aquí. Estem d’acord fins a aquest punt? Espero que sí, perquè si no ja m’en puc anar a fotre una xocolata calenta a l’starbucks.
I si estem d’acord, la segona pregunta: evoluciona a la mateixa velocitat la nostra manera de veure, entendre i analitzar el món? La meva tesis és que no: per això vivim en una societat digital que intentem entendre amb eines analògiques.
Posaré tres exemples d’aquesta distància entre l’evolució dels fets i del nostre enteniment en tres professions clau de la societat post-maleta amb rodes (nom amb el que conec la societat actual).
1-Els polítics o Marc Coma el dia que es va perdre.
Els partits polítics estan més perduts que el Marc Coma el dia que es va extraviar al Dakar.
Fa uns anys, es portava el polític-estadista. A Espanya s’havia de conduir una transició cap a la democràcia (a la qual no hem arribat), a Europa es construïa la UE i el món havia de reconfigurar-se després de la caídita del Muro (i no parlo de Samuel).
Però els estadistes de llavors han anat desapareixent i s’han apoderat de la cosa pública uns polítics amb el mateix fanatisme però molta menys brillantor. I es dediquen a repetir que la gent vol que li parlin només de problemes “reals”, del dia a dia. I com ells ho repeteixen, nosaltres també.
Ah si? Realment volem que els polítics parlin només dels problemes reals? Si? Doncs llavors no els demanem que resolguin qüestions com el terrorisme internacional, l’ampliació de la UE, les allaus d’immigrants, el futur de la tecnologia...A un gestor no li pots demanar aquestes coses, no?
Així, què: volem només gestors? Volem estadistes? Volem unes braves? Què collons volem?? I mentre no ens plantegem això, els polítics van pel món vomitant tòpics, més desorientats que l’amic Coma.
2-Els periodistes o sovint tard, a vegades mai i sempre malament
Com vivim en una bipartitocràcia i tots ens dediquem a repetir les tonteries que diuen els 30 tios que dirigeixen el PP i el PSOE, tots els sectors es deixen arrossegar per la desorientació dels partits. Així que desorientats al quadrat.
Si els polítics no van ni per casualitat en consonància amb l’evolució del món, menys ho fan els periodistes.
Pregunta: creieu que la majoria de mitjans reflecteix aquesta realitat social tan canviant?
Quants reportatges al dia llegiu o veieu en què us expliquin en profunditat qüestions que reflecteixin aquest món que canvi tan ràpid? Qui escrivia fa 15 anys sobre la Xina o l’Índia? I sobre Internet? I sobre qui ha al darrera de la pujada dels pisos? I sobre com afecta realment la immigració a pobles com Alcorcón abans que passin les desgràcies?
No, és molt més fàcil fer un espectacle quan ja tenim els problemes a sobre, posar els focos un parell de dies i després pirar a la recerca de més frivolitat i superficialitat. I les causes i les conseqûències les deixem per Rita the Singer.
Per això, els periodistes arriben sovint tard, a vegades mai i sempre malament.
3-Els jutges o l’efecte Corominas.
Efecte Corominas: situació que es produeix quan un jutge decideix una cosa i la majoria de ciutadans que expressa la seva opinió (diaris, enquestes...) hi està en contra. Lluís Corominas, el exterminador del Bages, va donar nom a aquest efecte.
Us heu adonat que últimament la gent flipa amb determinades resolucions judicials? ( i no parlo ja de la cúria, convertida en el panzer de la bipartitocràcia que patim)
La del Corominas o aquella dels okupes, que trigues no sé quants mesos en poder fer fora als tios que entren il.legalment a casa teva. I la poli encara et diu que compte amb el que fas perquè et poden denunciar per violació de domilici...del teu!!!
Creieu que les lleis i les sentències estan adaptades a aquesta societat tan canviant? Jo diria que no.
En resum: que tot passa més ràpid, que ens creiem que ho sabem tot i que en el fons ni les veiem venir. I que qui les vegi venir tindrà el futur a les seves mans.
Perdó pel rotllo, se m'ha anat la mà però espero haver-me explicat. Ara sí que vaig a per la xocolata de l’Starbucks
Crack de la setmana: Oleguer Presas, per tenir idees –democràtiques i coherents- i exposar-les amb llibertat.
Loser de la setmana: els directius de Recoletos –editor de Marca i Expansión.-, que han consumat el seu pelotazo, venent el grup per 1.100 milions d’euros mentre pagaven 800 euros els seus redactors.
Jugador de la setmana: Jordi Trias (mai pensava que diria això), per sortir-se davant d’Unicaja. 18 punts, 8 rebots, 4 de 6 en llançaments de 2, 1 de 1 en triples i 7 de 8 en lliures. Tot en 31 minuts.
Song de la setmana: Thoughts of a dying atheist, Muse
Jalu de la setmana: Ambassade d’Auvergne, enorme casa tradicional de l’Auvergne a París. Quan aneu a la ciutat on es va fer justicia amb Lady Di, no deixeu d’anar: per 28 euros et poses les botes, els mitjons i t’endús el cambrer a casa.
www.ambassade-auvergne.com/
09/02/2007
Subscribe to:
Post Comments (Atom)

4 comments:
Ja n'havia parlat d'aquest tema amb el senyor que fa xocolates a l'Starbucks. I sí, tota avança extremadament ràpid sense que tinguem la sensació que cada vegada se'ns escapen més i més coses no només de les mans, fins i tot del coneixement. I si ja no entenem com funciona el món, com enfrontar-nos-hi? Com analizar-lo? Com buscar solucions als vells problemes i als nous que s'acumulen a vertiginosa velocitat? Està clar que no tinc resposta a cap d'aquestes preguntes. El que sí que em sembla, per la banda que toca a la societat, és que amb el legítim dret a la caseta pel cap de setmana, el cotxe, la televisió de pagament... el "benestar egoista", no anem pel bon camí. I jo la primera. Des de quan ens importen tan poc aquells que tenim al costat? No volem que a ningú li passi res dolent, però som capaços de moure un dit si això afecta al nostre "petit trocet de felicitat"?
Jo no tinc la sensació que se'ns escapin les coses de les mans perquè tot avança molt ràpidament. Tinc la sensació que ens estem deixant prendre el pitu del serenu. Per exemple, l'altre dia se'm va ocorrer: perquè no convertim Barcelona en una ciutat wi-fi? Que et puguis connectar amb el teu portàtil des de qualsevol espai públic. Seria una bona idea: situaria a Barcelona al mapa (crec que seria la primera ciutat europea i de les primeres del món a tenir-ho) i incentivaries l'ús d'internet entre la població i l'atracció de companyies estrangeres. No sé quant podria costar, però jo ho marcaria potser com a única prioritat del Govern per a aquesta legislatura. Crec que seria una excel·lent iniciativa. Bé, que això sigui una bona idea o no és qüestionable. Però el més preocupant és que ni tan sols en parlem. Tot el putu dia estem dient que hem de "fomentar la innovació i el coneixement", i pronunciant aquestes magnífiques paraules ja en tenim prou. Però no fotem res, OSTIES. M'adono que a mesura que vaig escribint sobre temes d'aquests em vaig emprenyant i acabo de mala bufa. Bé, com que al final no fotrem res de bo, insisteixo amb la meva petició: SISPLAU, FRANÇA, DEIXA DE FER PROVES NUCLEARS A MURUROA I COMENÇA A FER-LES A CATALUNYA D'UN CONY DE VEGADA.
je, je, tu rai, que estas al teu exili daurat...quina poca solidaritat amb els que estem en aquest petit país, no ens desitgis tant de mal, fonty!
Evidentment, ofereixo el meu país d'exili com a zona d'acollida per als refugiats politics que ho desitgin. A canvi, clar, d'un "módico precio", no fotem, que som catalans.
Post a Comment