En aquest il·lustre blog s’ha parlat diversos cops de que els catalans som un poble de perdedors i que ens agrada posar l’altra galta o una altra part del nostre cul per a que Espanya es quedi a gust. Altres s’omplen la boca dient que som un poble que sempre ha estat dialogant. Però això ha estat sempre així? El seny català és una característica secular que ens ha convertit en un poble dòcil des de la nit dels temps? Doncs sembla ser que no. Si es mira la història de Catalunya, es pot veure que som un poble que ha tingut moments molt marcats per la violència.
A la Guerra Civil, els obrers catalans van aturar la rebel·lió militar el 19 de juliol de 1936. Un any després stalinistes, troskistas i anarquistes van resoldre les seves diferències a trets pels carrers de Barcelona. També cal recordar que a començaments del segle XX la capital catalana era un lloc perillós amb atemptats anarquistes, pistolers contractats per la patronal per a liquidar líders sindicals i la policia i l’exèrcit fent la seva particular guerra bruta amb la “Ley de Fugas”.
El segle XIX va ser especialment mogudet: bombes al Liceu, guerres carlines i resistència dels guerrillers contra Napoleó –els soldats francesos no s’atrevien ni anar a miccionar sols-.
Durant la Guerra de Successió les coses van anar com van anar, els catalans decidiren resistir quan els seus aliats europeus van decidir que ja no interessava continuar la lluitar. I el 1714 ja sabem com va acabar tot...
Als segles XVI i XVII tot i estar sota la sobirania dels reis espanyols, Catalunya estava plena de bandolers que assaltaven els convois que transportaven els impostos reials. Com deien els meus profes a l’Autònoma, aquells anys Catalunya era més salvatge que el Far West americà. El 1640 amb la Guerra dels Segadors, els catalans van dir prou quan el conde-duque de Olivares va voler reclutar tropes aquí pels terços espanyols, es va proclamar una República amb dos collons, però després ens vam posar-se sota sobirania francesa...
Als segles XVI i XVII tot i estar sota la sobirania dels reis espanyols, Catalunya estava plena de bandolers que assaltaven els convois que transportaven els impostos reials. Com deien els meus profes a l’Autònoma, aquells anys Catalunya era més salvatge que el Far West americà. El 1640 amb la Guerra dels Segadors, els catalans van dir prou quan el conde-duque de Olivares va voler reclutar tropes aquí pels terços espanyols, es va proclamar una República amb dos collons, però després ens vam posar-se sota sobirania francesa...I en aquest recorregut a la inversa per la història catalana, arribem al segle XV amb guerres dels pagesos remences contra els abusos dels nobles, i guerra civil, tot barrejat feien un còctel explosiu... Però tot es va acabar amb una dinastia castellana al tro, i el famós matrimoni entre Isabel i Ferran.
Encara podria continuar amb els almogàvers sent el terror de la Mediterrània o les conquestes de Jaume I –totes aquestes campanyes de conquestes tingueren el suport de la burgesia comercial barcelonina-. Doncs, sembla que als nostres avantpassats recorrien a la violència quan sentien un abús del poder... però com podeu veure tampoc van tenir molta sort amb aquest recurs.
Encara podria continuar amb els almogàvers sent el terror de la Mediterrània o les conquestes de Jaume I –totes aquestes campanyes de conquestes tingueren el suport de la burgesia comercial barcelonina-. Doncs, sembla que als nostres avantpassats recorrien a la violència quan sentien un abús del poder... però com podeu veure tampoc van tenir molta sort amb aquest recurs.


2 comments:
Jo proposo recuperar aquesta linía violenta i aplicar-la amb força... contra nosaltres mateixos.
Catalunya: HARA-KIRI JA!
Vist d'aquesta manera, la veritat és que poc consens i moltes bufetades. Aquí està l'Incitatus desmitificant un tòpic tan arrelat a la nostra cultura...
Post a Comment